Puc concloure la meva experiència

Quina sort varem tenir de poder fer un assaig en l'escenari de la representació final per fer-nos una idea i anar a terreny conegut. Però encara sort que assagem un dia amb tot el vestuari perquè sinó hauria estat un desastre, almenys la meva escena primera.

No sabeu quant vaig riure amb la meva companya Sol. Aquest monstre apareix pel costat contrari al qual estic jo, surt de sobte, cantant i dirigint-se a mi. El dia de l'assaig vaig riure moltíssim, no podia parar, no podia cantar la meva part. Em va impressionar moltíssim.

Haig de dir també que aquest assaig ens va permetre veure actuar als altres grups i en certa manera pots fer comparacions amb el teu treball i el dels altres. Em vaig adonar que el nostre treball era més que suficient i que, fins i tot, havia fet emocionar a companyes de classe que ens feien de públic. Una companya ens va dir "he rigut i he plorat", tota una revelació per a nosaltres ja que no podem veire l'obra com a tercera persona. 

Varem sortir satisfetes.

El dia de la representació final va ser un dia de nervis. Totes les persones que havien allí mostraven signes d'estar nervioses. Nosaltres érem les últimes però així i tot estàvem ansioses per acabar aquest viatge d'una vegada. En arribar, ràpidament ens varem vestir amb els nostres vestits de monstres, el ca estava llest i les nenes s'adornaven el pèl i el mocador. 

En el que van semblar 10 minuts, ja havia passat el temps de preparació i escoltàvem als nens riure  i cridar en l'entrada. La sensació que em va inundar l'estómac va ser de responsabilitat de no defraudar a aquest public i a mi mateixa perquè tot el que havíem sofert havia de servir per a alguna cosa.

Varem anar corrent cap a aquell camerino col·lectiu improvisat i ens varem pintar amb ceres tota la cara, el coll, les parts de braç que no ens cobria la tela i les mans. Jo vaig repetir la prova del dia anterior i em vaig dibuixar un coll estret i unes mans esquelètiques.

Mentre que els primers grups assajaven, nosaltres estàvem en una cantonada a primera fila entre el públic. Podíem escoltar com els nens s'emocionaven i com de vegades uns altres s'avorrien.

Cada vegada estava més nerviosa, però sabia que no era para tant i que en el fons, sabia que tot anava a sortir bé.

El nostre moment va arribar. Em vaig col·locar darrere dels panells amb el meu bec i els meus aletes. Em vaig recordar "cal fer-ho com sempre".

La música va començar a sonar i no vaig poder evitar posar-me nerviosa. Vaig mirar  a Sol per última vegada per evitar la sorpresa del dia anterior. Vaig pensar què pot fallar? I em vaig adonar que respirava massa ràpid i que l'asma podria impedir-me cantar alt, de manera que em vaig posar a respirar profund.

Just quan jo feia la meva aparició, mostravem el món dels monstres amb tots els seus colors i lluentors. Mentre estava col·locada, simulant estar dormida, vaig poder escoltar un gran "oooh" dels nens i se'm va escapar un somriure. 

No podia veure el public perquè no hi havia llum així que pràcticament semblava que estava jo sola cantant per a nosaltres mateixes. Vaig cantar tot l'alt que vaig poder i després ja em van dir que se'm va escoltar perfectament. 

Quan va sortir Sol no vaig poder evitar riure'm una mica però no tant com el dia anterior. Aquesta vegada almenys vaig poder seguir dempeus sense retorçar-me de riure.

Durant tota l'obra ho vaig passar bé, l'únic problema que tènia, de moment, era que les meves ales estaven mal cosides i no podia estirar molt els braços, cosa a la qual no estava acostumada en els assajos. Però va sorgir un altre problema: el tècnic de llum i so sembla que no va tenir suficient amb un assaig i donar-li tot per escrit ( exemple: quan girem el panell apaga les llums, minut x).

El nostre treball i esforços de més de 3 mesos es va veure deslluernat donat el fet que el món dels monstres de vegades va deixar de brillar perquè s'havien encès les llums.

Un altre moment caòtic va ser quan estàvem llestes per fer una coreografia i la música no sonava. Totes miràvem cap a la cabina del tècnic amb esperances que s'adonés de l'error. Jo no sàvia que fer. Mirava a les meves companyes per intentar fer el que elles i dissimular el buit musical, però vaig veure que una ballava lliurement, una altra li manava missatges al tècnic "ara ballarem una cançó", "amb la llum del món dels monstres!", unes altres estaven petrificades i unes altres s'amagaven darrere d'unes altres. 

La música va sonar i em vaig sentir tan alleujada com si acabés de donar a llum un fill molt pessat.

Feiem els balls finals mentre podia veure al publico nens i majors, donant palmes i els somriures i crits d'alguns altres nens.

Malgrat els errors tècnique,s crec que va quedar acceptable, li va llevar fluïdesa i coherència però, segons m'han explicat, va ser una de les millors sinó la millor actuació de totes. I jo m'ho vull creure.

Aquí podeu veure el vídeo de la representació

http://www.youtube.com/watch?v=xlC0-msKeRE

I aquí un collage sobre el nostre treball

http://solsol.edu.glogster.com/va-de-monstres/

El meu Monstre

Imatge: Pterodàctil

Com haureu pogut veure en altres entrades el meu monstre té unes ales i un bec i podríem dir que està inspirat en els dinosaures voladors, els pterodàctils.

Com no sabia com fer el meu monstre les meves companyes varem suggerir aquesta idea perquè saben que m’agraden els dinosaures suposo. Com volíem varietat entre els nostres monstres em va semblar una bona idea, no hi havia cap amb ales i bec i seria força original i graciós.

1,30€ 0'5m.

28/05/13, 23:07h
Queden dos dies per l’assaig final al club diari Ibiza, en l’escenari que mai hem pogut trepitjar per assajar i no tinc el meu monstre fet. Amb prou feines fa dos dies em vaig decidir i anar a comprar una tela fluorescent per mi mateixa. La Vaig comprar de color groc perquè era la que més em semblava que podia brillar. Sí, la vaig comprar “a cegues” perquè no totes les teles fluorescents s’iluminen amb les nostres llums negres però ja la vaig provar i sí que em serveix. A més, em va costar molt barat.

Aquesta nit començaré pel que tinc: una samarreta blanca que he allargat una mica i la pintura que vaig agafar quan pintàvem el món dels monstres i vaig recollir en potets petits per no ser tan acaparadora d’endur-me totes les pintures i deixar a qui les necessiti sense.

No sabia molt bé com començar i vaig fer línies i va anar quedant d’aquesta manera.

També vaig cosir les teles a les mànigues sense molta preparació, així com vaig poder fer i imaginar. A ull. 

De moment ja no puc fer res més perquè estic massa cansada.

29/05/13, 22:36h

Aquesta nit faré el bec del meu monstre, afegeix unes fotografies del procés:

Després vaig unir les 3 peces i vaig pintar el bec amb pintura groga, després li vaig fer uns forats per passar un fil elàstic.

Imatge: Flamenc de la xarxa

Encara no sé molt bé com fer-me les cames perquè he de tenir en compte que tot allò que no sigui fluorescent desapareixerà damunt l’escenari. No tinc tant de temps ni material per fer-me unes cames senceres. Se’m va ocorre la idea de fer-me unes cametes molts finetes com les d’un flamenc aprofitant uns retalls de teles que em varen sobrar de les ales.

Vaig retallar unes tires fines i les vaig cosir a unes mitges negres per davant i per darrere, encara que sembla una idea senzilla vaig estar molt de temps mesurant i retallant les tires, també per cosir-les mentre les tenia posades per saber si ho estava fent recte o no.

Em feia mal l’esquena i era massa tard per continuar així que les mitges només varen tenir lines per davant i per darrere. I bé, així farè l'ensall de demà.

El món dels monstres terminats!

A continuació us faré un resum del que ha anat succeint els darrers dies sobre la configuració dels nostres panells, la base de l’escenografia.

Al final varem aconseguir el material suficient per elaborar el món dels humans. Sol va demanar des de Madrid dues llums negres i Maria va trobar un lloc on comprar 5 colors de pintura fluorescent, n’Antònia, directora musical, va portar paper continu i una pilota de plàstic de platja.

Nerea, directora de lletres i jo, varem començar a fer el sol. Amb cinta adhesiva de paper varem folrar la pilota i de seguida la varem pintar de groc. Varen ser uns minuts, una cosa menys que ens llevàvem de sobre, no ho havíem fet abans perquè no teníem les pintures però aquest dia les varem encetar.

En aixecar el cap varem veure que la resta de les nostres companyes estaven molt disperses, havíem quedat per fer el món dels monstres però, abans de pintar necessitàvem saber com muntaríem tot allò. Unes gravaven l’assaig d’altre grup, unes altres miraven teles amb la llum negra i altres movien cartrons.

Amb dos penjadors de roba amb rodes varem intentar crear 2 panells, atenció perquè l’elaboració d’aquests no va ser fàcil.

Teníem dues caixes enormes de cartró i volíem que fossin els panells, teníem un parell de canyes, el paper continu, cinta adhesiva d’embalar i filferro. El material era suficient però varen sorgir  bàndols diferents.  Unes defensaven que allò era massa poc i que necessitàvem molt més, altres companyes volien crear una mena de porta amb una cortina entre panell i panell i altres, com jo, volíem fer-ho el més senzill possible tal qual ho havíem pensat des del començament.

Després de molt raonar i escoltar, vaig veure que aquella discussió no tenia sentit, estàvem estressades perquè no tenim temps i a sobre, ens posem a debatre sobre coses sense importància: el que necessitem són escenaris millors o pitjors però els necessitem ja.

Vaig agafar el paper continu, els meus pinzells gruixuts, la pintura i vaig començar a dibuixar una mena d’estampat ètnic, d’aquells dibuixos que semblen una sanefa africana, més o menys. No sabia el que anava a dibuixar, no sabia com volia fer el món dels monstres però davant de tot aquell ambient em vaig adonar que no hi havia temps per voler fer les cosses tant bé. Un món de llums i colors abstractes ja seria suficient per al món dels monstres, de fet, no havia temps per a més.

El temps es va acabar i no varem avançar gaire, em vaig haver d’anar i una mica decebuda.

-

Un altre dia varem quedar per acabar el món dels monstres, en arribar vaig veure que la meva companya Zineb va continuar el que jo vaig deixar a mitges, va pintar un tros del paper continu.

Mentre anaven arribant les nostres companyes Zineb, Nerea i jo varem començar a pintar l’altra tros de paper continu per al món dels monstres. No havia res pensat així que vaig proposar “ per què no ens posem una mica de pintura a les mans i escampem la pintura de manera desigual per tot el paper amb diferents colors?” La idea va servir i varem començar.

De seguida varem veure que la pintura al tocar les mans s’eixugava una mica i no pintava gaire el paper, així que només ens pintàvem la punta dels dits amb pegots grans i l’escampàvem. Després va arribar Maria i ens va ajudar a acabar.

Quan varem anar a netejar-nos les mans, la nostra companya Sol va arribar. Sol i jo varem començar a muntar els panells, amb el cartró i tot allò. Les dues varem fer la versió inicial dels panells. A la barra de dalt del penjador varem afegir una canya que sostenia la capsa. La capsa, per damunt del penjador, l’amagava a dins seu i amb filferro i cinta adhesiva ho vam fixar tot a dalt. És una mica difícil d’explicar, espero que us faceu una idea perquè no varem fer fotografies d’aquell procés, estàvem massa concentrades,

Fotografia d'una companya. Estem: Zineb, jo, Nerea i sol.

Després varem mesurar la capsa i la varem tapar amb el papar continu ja pintat amb pintures fluorescents. Els trossos que es veien de la capsa el varem tapar amb altres trossos de paper continu i cinta adhesiva de paper. Finalment, quedaven les capses cobertes per un paper llarg i ample tot pintat.

Cuidàrem que tot estigués ben aferrat, tapat i pintat. Després varem començar amb el món dels humans ja que la darrera vegada que havíem quedat varem pensar en no aferrar tot els objectes que ja teníem preparats i utilitzar-los com a objectes fixos en l’escenari. D’aquesta manera també li varem donar un toc amb pintures fluorescents als arbres, ales flors, herbes i al núvol.

núvol.

Mentrestant altres companyes es dedicaven a donar el detall als altres elements del decorat del món humà i fixar els arbres a bidons d’aigua de plàstic amb terra i pedres. Fixaven els troncs dels arbres a la canya i després la ficaven al bidó. 

Com que l’hora de treball estava acabant i jo tenia treball a las 18:00h vaig sortir uns minuts abans de temps però els vaig deixar a llapis el dibuix d’unes muntanyes per a que li donessin color. 

El proper dia veuré com va quedar.

Agafem forces per a continuar

Després de la cridada d’atenció del nostre mestre i productor hem decidit quedar un dilluns més pel matí abans d’anar a classe per enllestir tot allò que ens va demanar i ASSAJAR.

Comencem per la tria de la nova cançó i aprofitant la darrera selecció de la llista, hem triat la segona cançó més votada i és Ojalá que llueva café de Juan Luís Guerra.

És una música molt animada i és feliç, això ens aporta un poc d’humor a les nostres quedades per a treballar i ens va bé per distendir i oblidar alguns xocs. Amb aquesta cançó agafem força.

-

Ja tenim una altra versió més musical i més digne, personalment la versió de piano no m’agradava res, i ja l’hem posat la lletra a la darrera de les darreres  cançons ( ja no volem pensar en cap cançó més!) i sembla que quasi tenim la mà trencada en posar lletra a les cançonetes. A més, la nostra directora d’escena, Zineb ha tingut un treball fàcil en aquest cas ja que només ha de tallar la cançó en dos i guardar el primer tros.

Sembla que aquest matí ens ha servit, hem avançat i complert totes les exigències de Toni. També pensem en una coreografia per a la penúltima cançó Dancing queen i, més o menys, pensem que la sabrem representar. De de tant i tant repetir i reorganitzar comencem a saber les nostres cançons i, fins i tot, les cançons de les companyes.

Fem un petit assaig i ens fixem en els detalls de tipus sempre hem d’entrar a l’escenari pel mateix lloc, sempre hem de tenir el mateix ordre, hem de tenir en compte no tapar a una altra companya, sempre hem de cantar mirant cap a endavant, etc. Poc a poc, estem agafant més fluïdesa i ja pensem que les pròximes representacions davant del mestre seran molt millors.

Finalment, aquell dimarts ho varem fer el millor possible, estàvem totes per primera vegada i varem rebre una felicitació per part dels mestres. Tot anava agafant forma i es notava que havíem fet feina. Ara només ens quedava assajar més, acabar la coreografia de la darrera cançó i alliberar-nos totes dels guions de la mà.

Bé, no només ens queda aixó, a banda, hem de tenir en compte que no tenim les llums ni les pintures fluorescents, per tant, no hem pogut començar el món dels monstres i encara no hem fet el vestuari.

Personalment, penso que recopilar tantes teles que s’iluminin no ens està servint de res. Per a què volem un tros de mocador amb 4 flors si el que necessitem és crear tot un cos de monstre. La meva companya Sol, guionista, no para de demanar-nos a totes que portem teles, però jo no en tinc, no vaig a comprar i tampoc m’agradaria fer-me una disfressa amb trossos aferrats a trossos perquè, com varem poder comprovar amb un intent del vestuari de la monstre entremaliada Maria, semblava un pallasso.

Necessitem possar-nos les piles per això, després d’una conversa varem decidir començar a delegar treball. Na Maria s’encarregarà de buscar on comprar llums negres ja que té un parell de contactes que pot ser li facilitin la tasca, també ha acceptat comprar les pintures perquè sap d’un bon lloc on pot ser les tinguin. La resta ens fem càrrec de portar altres materials per començar el món dels monstres el dijous proper.

Comencem a afrontar les responsabilitats.

Estem molt estressades però no ens quedem de braços creuats, penso que ja prou ens hem relaxat i que ens hem d’afanyar. Soc la directors d’escenografia i m’agradaria fer un bon escenari, un món de monstres suggerent i estimulant per als nens però no em veig amb els recursos suficients per començar.  Em fa molta il·lusió però no tinc recolzament ni temps. 

Moltes de les meves companyes pensen que hem d’invertir el temps en assajar però penso que és més urgent tenir tot acabat el més aviat possible per poder després assajar tranquil·lament. 

Jo ja em sé el meu diàleg i les meves cançons, necessito vestuari i escenografia.

Un dijous més

Aquest dijous hem arribat a la classe de las 16:00h per acabar el nostre decorat del món dels humans.

La directora d’escena, Zineb i jo, arribem ben d’hora els dijous perquè mengem en la universitat, després arriba la directora de la lletra, Nerea, que viu a Vila, després arriba la directora de vestuari, Na Maria que viu a prop de vila i, a partir d’aquí ja no sabem ben bé el que hem d’esperar.
Pot ser que no vingui ningú més o potser que en vingui una o dos. Si tenim en compte que som 8 persones és una mica descoratjador que siguem tan poques treballant sobre l’escenari. 

Hem arribat i quan hem sigut unes quatre persones hem començat a pintar el nostre decorat. Hem comprat 3 pots dels colors primaris i amb un parell de pinzells i pots de plàstic intentarem fer els colors que necessitem per al món dels humans. Tenim blau pel núvol, tenim groc per a algun detall de les flors i tenim magenta per a aquestes també. Hem de crear marró pel tronc de l’arbre, altres colors 

per als pètals de les flors i diferents tonalitats de verds.

Tot i que és una activitat senzilla i de la que es pot gaudir, en els nostres moviments i per la manera en la que agafem i estenem la pintura es nota que estem estressades i que el rellotge ens pega al cul. Tant poques mans, tant poc temps, un projecte tant ambiciós i les ganes poc a poc se’n van. Aquesta és la meva sensació i d’altres companyes meves.

Entenem que cadascú té la seva vida i té el temps ocupat en altres coses però sembla que el nostre treball i els nostres esforços estan agafant una dinàmica i aquesta és la tònica de tots els dies que de vegades arriba a cansar.

Sabem que na Felisa no pot assistir a les classes de la tarda perquè treballa, però no totes tenen aquesta responsabilitat. La qüestió és que algunes poden i altres no poden i és difícil d’acceptar quan saps que X persona mai arriba d’hora o que Y sempre se’n va abans d’hora o que Z ve 1 dia cada 4.

Alguns dies els dijous són productius, uns altres els dijous ens fan empipar a unes quantes i per altres els dijous és un dia light de feina.

L’únic que sé és que estem a poc dies d’un més per a la representació final i no tinc el meu vestuari preparat, ni tan sols sé com l’he de fer, amb quin material, no sé si he de comprar alguna tela o si m’he de coordinar amb altres companyes. Ara mateix, m’adono que estic massa implicada pot ser, ja que la meva part més individual està quedant endarrerida, que he estat ajudant a totes i esforçant-me per assistir quan quedem sempre i donar el 100% però a més de ser esgotador, no és just.

Sembla que tothom sap el que ha de fer fins que s’ha de portar el treball fet, llavors ens comencem a trobar amb problemes de tipus “no sabem on comprar les pintures fluorescents” i aquest és un dels temes que més m’estressa. Sabem des de principi de curs que volem fer una representació amb llum negre i encara no hem sigut capaces de tenir-les ( al menys localitzades).

La cosa pinta malament i no de colors fluorescents justament.

El primer assaig

Aquesta setmana, en dimarts, ha tocat fer un primer assaig amb el nostre mestres i productor. El títol que li pondria? Fracàs estrepitós.

Com sabeu anem quasi un mes endarrerides pels primers dies on no teníem història, i tots els nostres esforços resulten insuficients per avançar i anar bé de temps com les altres companyies de teatre. Hem estat ben ficades en el tema de les cançons i les lletres, estem orgulloses, ens agraden i ens ha costat prou tenir-les llestes però, tot això no és suficient.

Queda molt poc temps i no estem assajant, mai estem totes juntes, ni els dilluns quan quedàvem per les cançons, ni els dijous d’escenografia i vestuari ni tan sols els dimarts per representar amb Toni. Em dóna vergonya i tot.

Ens han dit que necessitem treballar més, que no es pot arribar a imaginar d’una manera lineal la nostra història si falten personatges i una persona s’encarrega de llegir el que no li toca i el que li toca. I és que és ben normal, hem anat a l’assaig sense haver assajat totes juntes, encara no ens sabem els diàlegs i les nostres cançons... un desastre.

El meu guió.

A més d’estar insegures perquè anem endarrerides i perquè és un compromís representar això davant d’un productor tant exigent, ens trobem que tres de les nostres companyes no han vingut i he de fer el meu paper i el de l’altra.

Es pot comprendre que algunes persones treballen i que a altres li puguin sorgir un imprevist, segurament jo també faltaré algun dia com ja he faltat al començament per estar malalta però he de confessar que ja comencen a haver les primeres decepcions. Començo a veure que hi ha gent que no està tant compromesa com al començament o com la resta de companyes i no m’agrada perquè afecta al resultat final del grup sencer.
Quedem molt malament llegint els diàlegs i més encara representant el que no ens toca, aclarint-nos entre nosaltres davant del mestre “no.. això no ho fas tu”, “al final això ho varem llevar”, “bé, ara li tocaria parlar a X”, etc.

És ben normal que el productor no es faci la idea i no sàpiga ben bé com orientar-nos perquè el problema és evident necessitem assajar més i totes. També ens va recomanar buscar una versió de la cinquena simfonia de Beethoven interpretada per orquestra ja que la del piano quedava una mica pobre i era massa ràpida. Tampoc estava satisfet amb el nostre final i ens va demanar una altra cançó per acabar la història i que tot quedés ben tancat i explicat.

Bé, aquests són els nostres objectius:

-          Trobar una altra cançó i afegir lletra

-          Canviar la cançó de Beethovem

-          Tancar el final

-          Començar a preparar coreografies

-          Aprendre el guió

-          Assajar

-          Assajar

-          Assajar

Els dijous d’escenografia

El mateix dia que varem acabar les nostres cançons, per la tarda, ens tocava la classe de la nostra mestra Carmen, que ens ajuda amb l’escenografia i el vestuari.

Aquell dia totes varem portar alguns materials que havíem seleccionat d’altres dies. Nerea havia portat dues samarretes XXL fluorescents i filferro, Sol havia portat materials dispars i mentre la directora de vestuari, Maria, arribava amb moltes caixes de cartró amb els seu cotxe.

Començant amb la directora de lletra, Nerea, varem agafar els seus materials i la fitxa del seu esborrany. Volia una panxa que li fes un monstre ben gras i per això va portar filferro però no sabia molt bé com enganxar-li, li vaig donar una idea: obrir la costura de davall i introduir filferro per fer un cercle. Després pels pantalons li vaig suggerir que fiqués les cames pels braços de la samarreta. El que es tracta és de fer-ho el més senzill possible.

Imatge pròpia: La nostra monstruosa Nerea.

Amb el cartró començaven a prendre forma el nostre decorat del món humà, ja que aquest era el més senzill d’imaginar. Volíem una història situada a les afores d’un poble rural, per tant, el primer que hem de fer són arbres, flors, herbes, algun núvol, etc.

Jo anava dibuixant al cartró, la resta retallava per poder recobrir-lo amb una cola especial que donaria resistència i duresa als decorats.

Les flors i les herbes no necessiten massa reforç però el nostre arbre necessitava guanyar pes per poder estar dret i recte per això li varem donar rugositat amb xurros fets de fulls de paper de diari enrotllats. 

Tot va quedar enllestit i estès per a eixugar-se i pintar amb pintura tradicional acrilica el proper dijous!

Més cançons

El pròxim dia que el grup es va reunir jo no vaig poder assistir i, en tornar a la feina, vaig veure tot el que havien avançat les meves companyes. Ja havien seleccionar dues cançons més, les de les dues escenes que succeïen després de l’escena Què és?.

La primera va ser la cinquena simfonia de Beethoven que obria les portes del món dels monstres a les nens i al ca Orelles (ja té nom). Em sembla que és una música molt bona i molt expressiva per a aquesta escena de descoberta i tensió per a les nenes, em va agradar molt però no tant quan em van dir que la música no era només per a l’entrada sinó que era també la cançó on els tres monstres adults es troben i parlen amb les nenes. Jo soc un d’aquests monstres.

En sentir la música amb la lletra que li havien posar, la meva primera impressió va ser “Esteu sonades”. No em semblava que la música quedés bé amb aquella lletra, no em semblava un ritme fàcil de cantar però seria més senzill si la lletra quedés millor. Bé, em va fotre una mica perquè era la cançó amb la qual apareixia per primera vegada a l’hora i després d’intentar cantar el que em tocava a mi, vaig quedar força decebuda.  La primera cançó era ràpida però la lletra estava molt bé triada i ajustada, en canvi no sentia el mateix amb la meva, de totes maneres, no volia refer la lletra perquè va ser l’enfeinada d’un altre dia que jo no vaig poder anar.

A més a més, la cançó que varem triar estava completament interpretada a piano:

En aquell moment doncs, varem repartir qui seria el Monstre 1, Monstre 2 i Monstre 3, corresponents al nostre guió i a les cançons a partir de ja. Com que una de les meves companyes monstruosa, Sol, em va dir que ella ja havia escoltat la cançó més vegades i li feia igual cantar un tros que un altre, vaig triar aquell que més o menys em resultava més cantable. L’altra companya, no havia vingut aquell dia, ni en molts altres per això vaig triar el meu fragment lliurement, crec que és just.

Llavors, el repartiment fou Monstre 1: Anabel, jo mateixa; Monstre 2: Paula i Monstre 3: Sol.

Amb la següent cançó sí que em vaig emocionar, és una música molt alegra i es que ja em puc imaginar la dinàmica de l’escena amb aquesta música, un parell d’instruments de vent i el possible ball que li podem afegir.

Es tracta de l’escena on els 3 monstres adults col·laboren en la recerca del sol juntament amb les dues nenes i el ca Orelles que ja va delatar les seves capacitats en aquest món màgic. És molt bona

Varem fer els últims canvis en la lletra i ja estava llest per presentar al nostre mestre i productor però, abans volíem afegir la darrera cançó. Aquesta havia de ser molt animada perquè havia de recollir l’esperit de superació, la col·laboració i l’alegria de solucionar el problema i aconseguir el Sol.

Amb varis ordenadors, cadascuna va pensar en alguna cançó d’aquesta mida i més o menys teníem una llista d’unes 6 cançons. Finalment, per votació i majoria, entre cançons com So happy together, Ojalá que llueva café, Eye of the tiger, entre d’altres, hem escollit Dancong queen del grup Abba.

Si escoltes aquesta cançó has de cantar o ballar, impossible resistir:

Com que aquell matí ja s’havia acabat, un grup de 3 ens varem quedar acabant la lletra de la nostra darrera cançó per a tornar el sol al món dels humans.

Estem impacients per representar-ho davant del productor

Comencem amb les cançons!

Ja tenim llestos els diàlegs i els canvis d’escena, tot ho tenim recollit en un document penjat online el qual sempre el podem modificar i totes les membres del grup podem accedir des de qualsevol ordinador a la vegada. Aquesta és una de les eines més rellevant de tota la meva carrera universitària perquè la vaig conèixer els primers dies del primer curs d’aquest grau d’Educació Infantil, val molt la pena ja que ens estalvia molt de temps i ens resol els problemes de quedar totes juntes. L’eina de la que us parlo es de google i el podeu trobar a l'apartat Docs.

Com poc a poc hem anat enllestint el nostre guió, no ens queda més remei que afrontar el gran repte: les cançons i la lletra.

Com podeu imaginar cap de nosaltres és una especialista en crear, desmuntar o reformular cançons, ni tan sols teníem els programes per fer-ho de manera senzilla. Ens hem hagut d’espavilar i dedicar molts de temps per dialogar, arribar a consensos, intentar tallar les cançons, posar-li lletra, etc. Ha sigut sens dubte, el més esgotador fins al moment.

Hem hagut de quedar bastants dies dins i fora de l’horari lectiu durant moltes setmanes per acabar les nostres cançons, fixeu-vos que no va ser gens fàcil. Els primers problemes que ens aturaven varen ser la tria de les cançons i la tecnicitat per tallar cançons de forma adequada.

Si ja ens semblava difícil coincidir entre totes que una cançó podria servir per a la nostra història encara era més dificultós trobar la cançó penjada a internet sense la lletra cantada, és a dir, a mode Karaoke.  Després havíem de tallar la cançó per tal d’acurtar-la, necessitàvem la part del començament, una part central i una altra de final.

Vull recordar unes de les cançons que més ens va costar, va ser una cançó de la banda sonora de la meva pel·lícula preferida Pesadilla antes de Navidad; sí, la vaig proposar jo. Maleït aquell dia.

Un cap de setmana totes les membres de la nostra “companyia” ens varem reunir a la casa de la nostra directora de vestuari, Maria. Allà varem començar amb la meva idea, utilitzar com a base la cançó Què és?

La directora d’escena, Zineb i jo mateixa com a directora de l’escenografia varem prendre la iniciativa amb un ordinador i un programa que més o menys coneixia Zineb. Ens varem apartar una mica del guirigall que tenien muntat les altres cercant noves cançons possibles, i varem començar el remuntatge de la cançó.

Primerament li vaig comentar “Anem a escoltar ben bé la cançó i anotem els minuts exactes dels moments que més ens agraden i poden quedar coherents amb el que faran els monstres en aquesta escena.” Dit i fet, amb els meus auricular varem escoltar la cançó unes 20 vegades, varem fer 10 anotacions, varem tornar a escoltar unes 1962 vegades, (mentida), i varem intentar fer-ho com fos possible.

Els 3 primers intents varen ser un desastre, es notava un tall que em posava de mal humor, com podia ser tan difícil trobar unes notes més o menys iguals per acoblar el tros del començament amb el del mig i amb el del final?!

Mireu que m’agrada aquesta cançó fins al munt que es troba en la meva llista de reproducció del meu iPod, però ja n’estava ben tipa. Vaig deixar a na Zineb provar una altra vegada però també va desistir. No sabíem fer-ho de manera acceptable.

Quina frustració, tot el matí reunides i amb prou feines teníem res, per això un altre dia varem quedar en casa de Felisa, la directora musical, semblava que aquesta havia reprès el seu paper en aquests problemes i ens va cridar per tornar-ho a intentar. Ens trobàvem allà la directora d’escena (Zineb), la directora de la lletra (Nerea), la guionista (Sol) i jo, directora d’escenografia.

Varem dividir en 2 grups, na Zineb i jo tallaríem la cançó i les altres posarien la lletra. Va ser un matí llarg, però entre llàgrimes de riure i de ràbia ho varem aconseguir!

Imatge: Per tornar-se boig...

La meva conclusió d’aquestes sessions és que tot depèn del nostre treball en equip i de la implicació de totes però ja comencen a haver els primers nervis i frustracions que ens conviden a imaginar que, possiblement, no ens donarà temps a terminar-ho tot.

Personalment, no m’agradaria fer un treball barat, poc treballat, per a presentar, em faria vergonya i m’ho prendria com un gran fracàs personal. 

Donem vida als nostres personatges

Després del treball de l’última vegada que varem quedar, varem presentar definitivament al nostre “productor” el que teníem fins al moment. Semblava que era la primera vegada que el veiem més convençut sobre el nostre projecte de tal manera que ens va donar el consentiment per continuar treballant sobre els diàlegs, més endavant les cançons i la música.

Amb aquesta bona sensació vàrem anar el dijous a la classe de Carmen, la mestra que ens guia en escenografia, vestuari i maquillatge. Sabíem que anàvem endarrerides en comparació a altres grups però ens estava costant idear-ho tot perquè fer una obra de teatre per a nens que tracti sobre monstres no us enganyeu, no és llenys fàcil.

El primer que ens va aconsellar la nostra mestre va ser començar pel vestuari. Aquest a era una de les tasques que més em motivaven perquè havíem de dissenyar uns monstres. He de rectificar no es tracta de dissenyar uns monstres, no, es tracta de dibuixar un monstre que no espanti als nens, que agradi a aquella persona que l’ha de portar i interpretar, donar-li una personalitat i en la mesura que fos possible caracteritzar-ho a la seva aparença física, idear un vestuari factible per a construir i econòmic, etc.

Massa variables per configurar un monstre, massa complicat per fer-ho en grup perquè cadascuna té la seva idea de monstre.

Com que no volíem perdre temps i estar estancades, varem decidir començar per les dues nenes: na Zineb i na Antònia. Elles varen ser les que varen apuntar al començament de la història que els donava més o menys igual el paper en l’obra per això li varem assignar aquests ja que aquestes eren els personatges, juntament amb el gos, que estarien presents quasi sempre a l’escenari. També li vaig proposar a Zineb ser nena per aprofitar i mostrar que és àrab, d’aquesta manera el nostre públic veuria una nena àrab com a una protagonista aventurera, ja que considero que els protagonistes de les històries i dels dibuixos, encara que ara va desapareixent, compleixen massa estereotips i venen una imatge que els interessa. La meva valenta companya Zineb va acceptar.

En la mateixa línia volíem evitar els estereotips de les seves peces de roba també volíem caracteritzar cada nena amb una personalitat. Una nena serà exploradora i atrevida, aquesta volem que vagi vestida com una veritable exploradora, l’altra serà més poruga i previnguda vestida amb floretes i estil fresc.
Irònicament, aquest repartiment de personalitat penso que no va encaixar 100% amb la veritable personalitat de les meves companyes, fet curiós,  ja que la meva companya Zineb agafava el rol atrevit, cosa que molt poques vegades he vist en ella, des d’aquí l’animo a que ho interpreti i amb sort li podrà servir l’experiència per la seva vida. En canvi, l’Antònia farà de nena poruga mentre que ella sempre defensa el que creu i, bé... si més no, la considero més atrevida que na Zineb.

Una vegada més o menys aclarides les nostres nenes, vaig proposar que cadascuna dibuixés un parell de monstres per anar destriant allò que ens agrada i allò que volem a la nostra obra, ja que ens costava començar un monstre. 

Aquests varen ser els resultats:

Dibuixos de Zineb

Dibuixos de Sol

Dibuixos de Nerea

Dibuixos de Maria

Dibuixos de Paula

Els meus dibuixos

Ja teníem les nostres idees principals recollides en papers, vaig començar a dissenyar cada monstre en un full preguntant-li a cada companya com volia ser. A partir de les seves idees i amb les suggeriments de la resta varem anar agafant un poc d’alquí un poc d’allà i aquesta varen ser els primers hipotètics monstres.

Aquests varen ser els resultats:

Totes aquestes imatges estan fetes amb el meu mòbil o amb els de les meves companyes.

Les nenes no les varem dibuixar perquè varem quedar en recopilar teles o peces de roba que penséssim que podríem brillar per a després comprovar-les quan Sol portés la seva llum negra. El nostre propòsit era reutilitzar aquestes peces per no haver de comprar-les.  En canvi per als monstres, varem intentar fer una llista de tot el material que necessitaria cada monstre per portar-lo al dijous proper.

El gos no el varem dissenyar, perquè la nostra caneta Felisa no pot assistir els dijous a la tarda per motius laborals, tot i això confiem que ha estat treballant sobre el seu vestuari i tindrà idees per començar, sempre contant amb la nostra ajuda.

Com a conclusió, puc dir que va ser un dia força profitós. 

Concretem la nostra història

La nostra companys Felisa, va coincidir amb el nostre professor fora d’horari lectiu i va aprofitar per notificar-li que ja teníem una historia nova. Li va contar però només l’essència ja que no la teníem apurada del tot, tanmateix, semblava que la idea li havia agradat.

Quan na Felisa ens va avisar el cap de setmana, totes varem coincidir en quedar abans dels dimarts on veuríem el nostre professor per concretar més la historia i presentar-la com toca per intentar seduir-lo completament.

Vàrem continuar treballant amb la idea principal del rapte del Sol, a primera vista pot semblar senzill però ens varen sorgir molts problemes només amb aquesta qüestió:

-          On el pengem?

-          Com el pengem?

-          Què farà de Sol? L’hem de construir?

-          On l’amaguem?

Entre d’altres aquestes eren els primers problemes que es varen ajuntar amb el tema de la llum negra:

-          Podrem encendre i apagar les llums negres durant l’actuació?

-          En cas contrari... Com farem per que el món dels humans no s’ilumini i els dels monstres sí?

Després de possibles solucions varem aconseguir organitzar-nos fent un esborrany de dibuix d’escena per escena. D’aquesta manera resultaria més senzill anar visualitzant i concretant allò que la història ens demanava.

Aquest va ser el resultat final d’aquell dia:

Imatge de realització pròpia

Com vegeu, varem introduir el personatge del gos com a element transitiu entre els dos móns i, finalment, varem pensar en crear uns escenaris dobles, de les dues cares i que es poguessin girar sobre ells mateixos per fer un canvi d’escena ràpid. El món dels humans no brillaria i el món dels monstres sí perquè estarien pintats amb pintura especial.

Com es pot veure en aquest dibuix, na Zineb i Antònia que eren les nenes amb els seu gos, na Felisa, entrarien al món dels monstres en busca del Sol que s’havien emportat uns monstres. Poc a poc anàvem especificant el que anava passant però, com vegeu, encara eren uns esborranys per orientar-nos.

També varem decidir que el ca, arribats al món dels monstres donat per la màgia de l’entorn s’aixecava en dues potes i començava a parlar.

Fisn al  moment tenim un document on més o menys hem recollit els trets principals de la nostra història i amb aquest intentarem explicar-nos el millor possible al nostre professor ja que encara tenim moltes idees volant pel cap i estem ansioses per avançar més i més.

Va de Monstruos by onobol

No és una gran redacció, repeteix, aquest va ser un document que vaig fer a la nit per ajustar les nostres idees.

Encara no teníem el final ni els personatges repartits però ens donàvem per satisfetes perquè ja teníem una història que ens agradava i ens il·lusionava per presentar al mestre. 

Acomiadem l'assignatura

Per concloure el meu blog i les entrades de l’assignatura de Desenvolupament socioemocional, faré aquesta entrada per acomiadar el curs 2012-2013 del meu grau d’Eduació Infantil parlant sobre uns quants aspectes sobre l’assignatura.

Al començament, vaig fer una entrada per introduir l’assignatura i aquesta ha de contemplar aquells temes que vaig esmentar:

“serà una de les eines més pragmàtiques ja que podré reflexionar i valorar, a més dels meus coneixements, la percepció de mi mateixa a la vegada que em donarà estratègies per a treballar adequadament com a mestra el desenvolupament social i emocionals dels nens en un context educatiu. Llavors un altre objectiu que em plantejo de cara a aquesta nova assignatura és arribar a conèixer en profunditat aquest procés de desenvolupament dels infants relacionant la part cognitiva amb la part afectiva i aprendre com establir un entorn adequat per al bon desenvolupament i domini d’aquestes competències.”

He après al llarg d’aquest curs que el procés de desenvolupament afectiu i social dels nens és molt més complex del que m’esperava, si bé a l’assignatura de desenvolupament psicomotor del nen m’ha ajudat a comprendre com es desenvolupa físicament, tenint en compte el cervell i el cos com a un conjunt, aquesta assignatura m’ajuda a interrelacionar els conceptes i crear una imatge més ajustada del que representen aquestes primeres edats per als nens.

Com dic, el desenvolupament de la ment i el cos no van gaire separats, sinó que podríem ben dir que van de la mà. A mesura que el cos evoluciona la ment de l’infant també. Fins aquí, ja tots ens fem la idea, el que va resultar revelador per a mi, va ser les parts de bloc 1 on parlem de les emocions sí, però introduïm la part més important de tot el procés i de l’assignatura: la família.

La família és allò més determinant en el desenvolupament de la persona, a tots els nivells, i això és el que més destacaria de l’assignatura, si més no, del meu aprenentatge en general.

Conec la importància de les emocions, considero que més o menys sé com tractar-les i fins avui dia, puc entendre a les persones i em relaciono amb elles de manera productiva i sincera. Penso que és una de les coses més importants que una persona ha d’aprendre, a relacionar-se sense fer mal a un mateix ni als altres.  Però, el que sí que hem de tenir ben present és que la família ens determina i ens influeix fortament.

Si he de concloure amb una típica frase lapidaria seria: per crear un bon clima per a l’aprenentatge i que els nens estiguin capacitats per afrontar les tasques cognitives i emocionals que l’escola presenta, la família ha d’haver desempenyat el seu rol correctament. És a dir, les famílies són les primeres que han de saber com tractar les emocions dels nens perquè és a la llar on es creen les primeres estructures cognitives i afectives. Llavors una família que no ho ha estat fent bé ha perjudicant tant al seu fill que aquest no podrà ser feliç? No, no ho considero tant determinant. És cert que influeix, però si la família i l’escola (o altres institucions que faciliten informació i estratègies per actuar a les famílies sobre l’educació dels fills) es posen d’acord i s’entenen, poden arribar a treballar com a un equip educatiu que ajudarà de manera segura als nens per a créixer amb salut mental, emocional i física.

En algunes ocasions haurem escoltat el dit “L’educació és tasca de tota la societat”, docs bé, crec que d’aquest frase en podem extreure la concepció de comunitat educativa tant actual a les nostres escoles. Entenem la comunitat educativa més com a un conjunt de persones, com un esperit de col·laboració i respecte cap als nens per ajudar-los a créixer en un ambient afectiu.

Ara el meu compromís com a mestra, és treballar de molt més a prop amb les famílies. Crec que les famílies en molts dels casos no saben ben bé en el jardí que es troben quan tenen un fill, comporta molt més que estimar-los i cuidar les seves necessitats físiques. No vull responsabilitzar de tots els mals emocionals que un nen pugui tenir, sinó que penso que les famílies necessiten més recursos, més coneixements per educar els seus fills perquè segur que totes les famílies ho fan el millor que poden.

Ha sigut una assignatura ben interessant i pràctica tot i que em penso que ara mateix, possiblement, no em trobaria capacitada 100% per a tractar amb famílies que tinguin problemes a casa. Segurament aquest temes necessiten més pràctica i analitzar casos reals o ficticis, crec que seria un bon enfocament per a noves generacions d’estudiants d’educació infantil. Sabem que amb els anys de feina, amb la pràctica aprendrem a ser més assertius en les nostres decisions però em sento una mica insegura en aquest aspectes tot i que sé que no ho faré gaire malament, perquè tinc bones intencions i només miraré per fer el millor per els meus futurs alumnes i les seves famílies.  

Imatge:Per a mi, l’escola ha de ser com una família o millor.

Vull fer també, a continuació una mera d'avaluació de mi mateixa sobre l'assignatura:


Avaluació

Al llarg de tots els curs, he après que unes de les qüestions més importants per educar és la metodologia, sens dubte, i el que sempre recolzaré sigui la metodologia que es vulgui aplicar és que els aprenentatges han de resultar significatius per als alumnes.

És a dir, a de facilitar una manera de treballar els conceptes, les aptituds i les competències des d’un enfocament analític o de reflexió, mai ha de ser fruit d’una copia o d’una imitació d’allò que el professor exposa. Per aquesta raó, penso que aquesta manera de treballar l’assignatura, a partir dels blogs, ha resultat un altres cop, ben fructífer.

Ja hem treballat el blog en altres assignatures des del primer anys de carrera, hem fet reflexions i treballs per a aquest blog com si fos una manera d’estructurar els nostres coneixements i deixar-los d’una manera més accessible per a nosaltres i per a aquells que ens vulguin llegir. Si mireu els nostres perfils arribareu a les entrades del nostre primer any que certament recullen el mateix propòsits que aquestes entrades sobre l’assignatura de Desenvolupament Socioemocional.

Aquest blog, em dóna l’oportunitat de saber el que sé, tot i el joc de paraules, quan et trobes redactant sobre aquests temes tant complexos et pots adonar que, moltes vegades, no sabien que sabies tant. Permeteu que m’expliqui d’aquesta manera tant redundant però no ho sabria explicar millor. Sembla que el contingut de les meves entrades són diàlegs que mantinc amb jo mateixa.

Tot el que expresso en aquest blog té una fonamentació teòrica i és el resultat de moltes lectures i esforços per comprendre la realitat educativa de avui en dia i assimilar de manera reflexiva el que necessita l’educació per a que sigui adequada. Sempre que soc més crítica o vaig més enllà aclareixo que és a meva opinió i tot que molta gent no estarà d’acord amb molts dels temes que he tractat, els més polèmics, em reafirmo i asseguro que no estic parlant per parlar.

Encara que sembli senzill no ho és tant, és una feina molt exigent, ja que em veig compromesa a dir sempre el que penso i sustentar-ho amb fites de gran autors que estudiem a classe o al llarg de la carrera. He d’organitzar bé el que vull dir i relacionar els conceptes dins d’una gran cohesió, coherència i sempre, amb adequació perquè vull que tothom que em pugui arribar a llegir m’entengui.

M’acomiado des d’aquí i os desitjo un bon estiu.

I penseu... 

:)