lunes, 25 de marzo de 2013

Inici d'assignatura. Emocions.

Avanç de començar, vull recordar que aquesta entrada “enceta” un semestre i amb aquest, noves assignatures i noves sensacions, també faig aquesta entrada per fer una mena de presentació cap a l’assignatura Desenvolupament i Educació Socioemocional en la Primera Infància ja que em centraré en reflexionar sobre aquesta en particular.

Vull presentar l’assignatura primerament i després faré un comentari personal en conseqüència, he de dir que, tal i com podeu intuir pel títol, la temàtica girarà entorn els aspectes socioemocionals de la infància. Fent una aturada en aquesta paraula ja podem fer una divisió del que constarà l’assignatura: societat i emoció.

Tots tenim una idea més o menys acurada del que representa la societat però el que ens hem adonar a classe és que tenim molt poc clar el que és una emoció. La primera controvèrsia radicà en la pregunta que el professor va plantejar: Quina és la diferència entre una emoció i un sentiment? He de confessar que encara no ho tinc del tot clar ja que mai m’ho havia plantejat.

Penso que avui dia algunes paraules estan perdent el seu significat perquè les emprem gratuïtament; no sabem el que realment significa tanmateix les emprem i esperem que els altres, ajudats pel context, siguin capaços d’entendre’ns. La típica frase de “Jo ja m’entenc” no serveix doncs, perquè ens porta a ambigüitats, malentesos que després pocs són capaços d’afrontar i resoldre.  Aquesta és la primera reflexió que em porta el primer dia de l’assignatura: sabem tan poc sobre les nostres emocions que ni tan sols sabem emprar un llenguatge adient per entendre-les o expressar-les, en el cas contrari, les meves de classe i jo sabríem la diferència entre emoció i sentiment.

Personalment, crec que cada vegada més, i millor, em conec a mi mateixa. Els darrers 4 anys de la meva vida han sigut aquells que més m’han posat a prova, i consider que, tot i els meus alts i baixos, he arribat a un estat de tranquil·litat on estic contenta amb la persona que joc ara i dels meus avenços personals. He canviat molt com a persona gràcies a les experiències d’aquests darrers anys i puc valorar aquest procés perquè penso que he sigut capaç de comprendre’m a mi mateixa. No sé com i ni quan, però sé que un dia em vaig haver d’enfrontar al que amagava dins i aprendre a entendre com em sentia i perquè. A arrel d’això penso que ara soc molt més conseqüent i reflexiva, soc més amable amb les meves dificultats a la vegada soc exigent, sé posar-me en la pell dels altres i els sé respectar però el més important és li dedic més atenció a respectar-me a mi mateixa.

Segurament, encara hauré de millorar en aquest aspecte, el que trobo més dificultós és saber com tirar cap a endavant sempre, costi el que costi, ara ja hem conec però sento que em manquen estratègies. He aprés a estimar-me una mica més però to ti així és difícil avaluar-te  i no posar  excuses quan em trobo en situacions de frustració o tristesa intento ser sincera, justa i conseqüent. Esper que l’experiència d’aquesta assignatura m’orienti una mica més en aquest aspecte perquè penso que tothom necessita aquestes eines, encara més els educadors ja que haurem d’inculcar en els nens aquesta preocupació per conèixer-nos a un mateix.
En realitat, és la primera assignatura que he tingut en aquest curs i en tota la meva vida que tingués en compte les emocions com a base central d’estudi. Em sembla realment interessant i útil a la vegada que necessari, com ja he esmentat. La part cognitiva ja la hem vist reflectida en altres assignatures enfocades a la psicologia infantil com al primer anys, Desenvolupament cognitiu i lingüístic i en aquest any la Psicologia de l’Educació.

Aquesta nova assignatura l’entenc des d’un punt de vista general, és dir, crec que no només em formarà com a docent sinó que serà una de les eines més pragmàtiques ja que podré reflexionar i valorar, a més dels meus coneixements, la percepció de mi mateixa a la vegada que em donarà estratègies per a treballar adequadament com a mestra el desenvolupament social i emocionals dels nens en un context educatiu.

Crec que és una assignatura molt necessària en els graus docents però també a les escoles. Els nens necessiten treballar aquests aspectes i he de reconèixer el compromís del plantejament de l’assignatura perquè ens farà reflexionar sobre l’educació emocional. Algunes persones ja la defensaran com és el meu cas, i si encara tinc companyes que no s’ho plantegen o que dubtin de la seva necessitat agraeixo la proposta d’aquesta assignatura pel bé dels propis infants i de les generacions futures. 
L’educació emocional és necessària per a tothom, grans i petits, perquè una cosa tant immersa en un mateix, indissoluble com són les emocions s’han d’afrontar tal i com són

Llavors un altre objectiu que em plantejo de cara a aquesta nova assignatura és arribar a conèixer en profunditat aquest procés de desenvolupament dels infants relacionant la part cognitiva amb la part afectiva i aprendre com establir un entorn adequat per al bon desenvolupament i domini d’aquestes competències.

Després de parlar tant sobre les emocions, faig un quadre per recollir les emocions que em transmet l’inici d’aquesta nova assignatura
EMOCIONS POSITIVES
EMOCIONS NEGATIVES
EMOCIONS AMBIGÜES
Entusiasme .
Vull saber més sobre les emocions perquè penso que és important a nivell individual i col·lectiu.
Por.
Tinc por a no arribar a entendre els objectius de l’assignatura o de no comprometre’m amb les exigències que comporten.
Incertesa.  
Pot ser que l’assignatura no m’acabi d’agradar o millor dit, de satisfer les meves necessitats i curiositats 


Durant el transcurs de les classes va sorgir un nou terme amb la pregunta "Quines són les emocions primàries?" De primeres no sabia què pensar sobre a què feia referència allò de "primàries", varem coincidir que les emocions primàries són aquelles que són necessàries per a la supervivència de l'espècies, després de la lectura d'un capítol del llibre de Sílvia Palou Vicens (2004) Emociones primarias y su alquímia. En Sentir y crecer. el crecimiento emocional en la infancia: Propuestas educativas (111-126). Barcelona: Graó. 

Llavors, amb aquesta lectura ja podem contrastar les nostres concepcions sobre emocions amb una base més teòrica:
És necessari que ens centrem en aquelles emocions que són les primàries i així conèixer-les en profunditat per poder exposar-les tal i com toca en un àmbit educatiu sense deixar-nos endur per les nostres creences i vivències.

Considerem les emocions primàries l’amor, la por, la ràbia, la tristesa i l’alegria.

En un primer moment no considerava la ràbia com una de les emocions primordials per a la nostra subsistència, no pensava que fos necessària perquè pot ser molt improductiva, concebia 4 les emocions primàries, les esmentades anteriorment. Pot ser tenia una concepció de ràbia encaminada cap a una mena de frustració i aquesta porta intrínseca una por al fracàs de tot allò que anhelem.
Tanmateix, hi ha diferents tipus de ràbia amb un grau més o menys alt de contundència o intensitat.

L’estima.
L’ésser humà és per naturalesa un ser sociable perquè necessita establir vincles afectius  per garantir la seva seguretat i benestar. Primerament, els nadons necessiten la figura materna per garantir la seva subsistència però amb la pressa d’identitat pròpia la necessitat va més enllà. Necessitem ser reconeguts i reconèixer els altres.

En certa mesura la unió entre dues persones crea un vincle d’estima i es poden divisar dos tipus: l’amor immadur és aquell on dues persones esdevenen dependents una de l’altra, en canvi, l’amor madur es podria resumir amb la frase “t’estim perquè m’estimes”. Té en compte la responsabilitat que representa aquesta unió, assumeix la necessitat de tindre cura de l’altra persona i es preocupa per conèixer-la per poder respectar-la. Però mai es perd de vista la pròpia identitat.
Aquesta és la que considero una unió perfecta perquè comprèn de manera simètrica per part de les dues parts les mateixes funcions. No es tracta d’estimar a algú per tenir a algú al qual demanar-li protecció, va molt més enllà d’aquest pensament egoista perquè representa el compromís de lluita i l’esforç constant per cercar un equilibri on tots dos es beneficiïn en simbiosi de la seva presència.  
Vull remarcar la importància de conèixer i respectar l’altra persona i la necessitat que comporta de avaluar les nostres emocions i les dels altres, una relació pot funcionar sempre que  s’indagui en els sentiments i propici un diàleg sincer.
Imatge: "Do not fear failure." per a mi és una frase
 important que anima un esperit de superació i
aprendre a no ser massa dur amb un mateix.

La por actua com a mecanisme de defensa i adaptabilitat en l’entorn i sorgeix al començament de les nostres vides per la necessitat de protecció. En la maduresa és important conèixer les nostres por per tal de no fugir corrents quan ens topem amb obstacles, allò que ens provoca por pot ser superada amb una acció que ens retorni la seguretat. Evidentment, es troba estretament relacionada amb l’estima.

La tristor pot ser confosa de vegades amb la por o la ràbia i el pitjor és que la tristor es troba actualment desprestigiada per la societat. Sovint hem de sentir frases de tipus “ningú vol estar amb algú que és trist”, o la aparentment innocent “no estiguis trist”, considero que aquestes observacions encara indueixen a que les persones que es puguin sentir tristes encara se sentin culpables per sentir-se d’aquesta manera. La tristesa és necessària i em d’aprendre a viure amb aquesta i entendre-la, si em de plorar hem de plorar de la mateixa manera que si un és feliç ha de poder somriure tranquil·lament.   

Podem estar tristos si alguna cosa ens fa sentir d’aquesta manera el que hem de fer després de cercar un alleujament, és mirar de superar aquest estadi per aprendre de la situació i comprendre a un mateix.

L’alegria d’altra banda, la considero 100% necessària per a sobreviure i sense penedir-nos hem de cercar la nostra felicitat sempre i quan no ens comportem de manera injusta amb els altres.

Totes aquestes emocions poden aflorar quan ens relacionem amb els altres, per a mi, ser feliç o sentir-se agust amb un mateix té estreta relació amb com et sents amb els altres o com et relaciones i com t’afecta això. Per tant, hem de conèixer-nos primer a nosaltres mateixos per poder interactuar profitosament amb la resta, com un cicle viciós l’èxit a un nivell pot garantir l’èxit a l’altre. 

jueves, 7 de marzo de 2013

Comencem la història!

Al començament d'aquest semestre ens hem trobat amb l'assignatura de representació escènica i, com podeu deduir, les notícies des del primer dia eren sobre una escenificació. Hem de representar una història completa en un escenari amb públic real. En un primer moment pots pensar que es una gran enfeinada o fins i tot sorprendre't d'aquest propòsit: un musical per al grau d'Educació Infantil? 

El primer que hem hagut de fer, òbviament, és consensuar entre les membres del nostre grup una història per a presentar. Tot i que sembla senzill, hem de tenir en compte molts aspectes i fixar uns objectius. No ha de ser una història i punt, no, hem de pensar que és una història que els nens han de comprendre, ha d'agradar i ha de tenir un mínim de valor educatiu, si més no, una intenció de moralitat final. La sensació que volíem que el nostre musical transmetis és la d'aprendre o sortir de la sala amb la sensació que allò ha servit d'alguna cosa per a algun nen i no tant nens. 


He de dir que els primers dies de pluja d'idees jo vaig poder assistir a les reunions de les meves companyes perquè vaig estar malalta una setmana sencera, en tornar a classe vaig saber que la història que les meves companyes van pensar va ser rebutjada pel professor que s'encarrega d'avaluar la història, la música, el diàleg i les cançons. Varem aprofitar que no havia sentit encara la història inicial per aportar noves idees, les meves companyes no hem varen explicar la història sencera, només em varen dir que hi havia que millorar certs punts de la història. La història que elles varen pensar, tractava sobre el rapte del Sol i semblava que elles volíem que aixó continués sent present a la història.


Un dijous, a l'hora de representació escènica amb la professora que s'encarrega d'avaluar la part gràfica com l'escenografia, el vestuari i maquillatge, els altres grups que ja tenien la història acceptada varen compensar a idear el vestuari, nosaltres encara havíem de pensar una història nova o perfilar per a millorar la primera. Aquell dia vaig portar un llibre que vaig fer des de principi a final en el que em vaig proposar canalitzar les meves idees i inspiracions artístiques per petites que foren. En aquest llibre, a la primera pàgina vaig fer un dibuix sobre dos monstres dins s'un bosc d'arbres foscos amb el títol: Els monstres també s'espanten. A partir d'aquesta idea jo volia jugar amb la idea de les falses aparences on no tot és el que sembla que ha de ser, en aquest cas, uns monstres que d'entrada poden donar por, es trobaven espantats a un bosc fosc pel més mínim soroll. 


Una de les meves companyes, Sol, va veure el meu dibuix i de sobte sembla que li va vindre la inspiració perquè va agafar el meu llibre i el va mostrar a la resta de companyes que aquell dia varen venir: Zineb, Antònia i na Maria. Sol va dir "aquesta imatge és en si mateixa una història". 


Al començament, les altres tres no es pareixien tant impressionades com na Sol, varen treure un somriure, acceptaven que era un dibuix que els hi agradava però afirmaven que valia més tractar d'arreglar la primera història.Animada per na Sol, vaig començar a donar-li protagonisme als meus monstres i els vaig situar a una nova història, ja que no coneixia la història número 1. I si fem com si els monstres es poguessin sentir intimidats pels nens però al final es fan amics?. Aquesta va ser una idea senzilla i espontània, després va sorgir les primeres discrepàncies.


Algunes volíem continuar amb la historia número 1 perquè pensaven que era massa feina idear una història nova. Vaig demanar que em contessin entre totes la història però no vaig entendre-la sencera, jo crec que ni tan sols elles la coneixien bé per a ser capaces de narrar-la. Com que començaven a haver dues bandes: les de la nova història i les de l'antiga, varen començar a donar forma a la història dels monstres entre unes quantes, varen anar solucionant les possibles incoherències per a fer una història amb un sentit complet, i aquest és el benefici de crear una de nova, perquè penso que és més fàcil començar i solucionar les mancances d'allò que no està solidificat. Penso que una historia tancada és molt difícil de modificar aspectes del plantejament o del nus perquè, com un efecte papallona, allò que ara has tocat et destrossa una part de més endavant. Així doncs, la història dels monstres es va construir amb certa facilitat perquè si una cosa no agradava la podíem matissar sense que llençara per terra la resta de la història.


Quan la classe va acabar, varem quedar que si aquesta historia nova no acabava d'agradar podríem quedar el cap de setmana per intentar arreglar la història número 1 per a poder presentar al professor una alternativa per si una no agradava. 



En aquesta primera vegada que varem quedar vaig quedar amb una bona sensació perquè mentre em trobava al llit amb febre m'anaven notificant del procés del nostre musical i he de confessar ja pensava que la primera part resultaria la més dificultosa i la que ens trauria de polleguera a totes, però vaig anar amb una ment oberta i vaig intentar compensar els primers dies que no vaig poder estar per ajudar el més possible.Finalment he de dir que de vegades val més començar de nou, que no ens tanquem davant les alternatives i que no agafem estima a les nostres idees perquè pot ser una història que ens pot agradar moltíssim pot no ser adequada per a mostrar-la als nens de certes edats i per tant, s'ha de canviar.


Us adjunt una fotografia del dibuix "inspirador" del moment.