Ser y Tener. L'escola rural

Amb aquesta assignatura hem vist el documental Ser y Tener per fer una reflexió al respecte. El que anem a analitzar és l’actitud del mestre durant les seves classes, quin és el vincle que s’estableix amb els seus alumnes, com gestiona el temps i l’espai i, en especial, com treballa dia a dia les emocions a l’escola.

Es tracta d’un documental on es filma unes seqüències sobre un mestre d’escola rural d’un poble petit de França. Durant el vídeo es veuen imatges dins i fora de l’aula, majoritàriament amb els nens però també contemplen escenes on apareixen les famílies tant si fan una reunió amb el mestre a l’escola, com si és a la cuina de casa fent el possible per ajudar als seus fills amb les matemàtiques i l’ortografia.

Imatge de la pel·lícula on una mare ajuda al seu fill a fer les equacions. En aquesta escena el nen s'equivoca i la mare ho sol·luciona pegant-li i diguent.li la resposta correcta. 

El documental va ser gravat amb tota la franquesa possible, les escenes són nítides i sense efectes ni tallats, mostren la vida d’aquesta comunitat sense intervenir ni manipular el que allí es dóna. És un punt que vull remarcar perquè en molts documentals et preguntes si això realment ha passat o si ha estat manipular per induir-nos certes conclusions. En aquest documental sí que he sentit que es 

recollia el que allí passava i ens permetia transportar-nos en aquelles situacions tan reals.

Nicolas Philibert, el director, va donar a conèixer la seva obra l’any 2002, encara que per ser un poble tan rural i allunyat de la modernitat de les ciutats em va semblar que seria al menys d’una dècada més antic. No només per la roba, la qualitat de les imatges, les tasques familiars, el tracte que hi havia a les famílies, sinó que també per la metodologia del mestre. El que vull transmetre a trets generals és que en aquesta petita escola, el mestre havia d’educar en una mateixa sala a 12 nens entre 4 i 10 anys i ho feia apostant per una metodologia basada en l’autoritat. Hi ha una escena on els nens li diuen obertament que saben que ell és qui mana ni ells no, però apunten que quan siguin grans ells podran manar als seus nens. Sincerament, no penso que sigui un dels millors enfocaments de l’autoritat.

Independentment del títol del vídeo, he trobat un fragment on podéu veure aquesta escena del documental a partir del minut 0:26.

És cert que aquest mestre té en compte les disputes i els problemes dels infants, ho podem veure en una altra escena on dos nens majors s’havien barallat  i el mestre els fa seure junts per parlar sobre el perquè d’aquella situació. Tot i les bones intencions del mestre, considero que és una mica impacient, no deixa als nens parlar, ni deixa el temps que necessiten per a fer-ho, es limita a conduir la conversa tal i com ell vol que acabi: va fent preguntes tan explícites i tancades que només exigeix als nens dir “sí” o “no”, i en el millor dels casos una frase. Sempre ha fet als nens seguir unes normes que, personalment les vaig mancats de vàlua i prescindibles, com per exemple quedar tots drets al començar la classe darrere de la cadira fins esperar l’ordre del mestre per asseure. Amb aquests patrons, en molts dels casos els nens no saben si han de parlar o no, i si ho fan posen de cara d’esperar que aquest no lis recrimini.

Un altre exemple, és el nen que sembla més petit i es troba ansiós sempre a l’escola, parla molt, sempre afegeix alguna cosa quan parla algú o de vegades el professor. En varies escenes del documental, el mestre fa com si no escoltés el que el nen diu, o mentre parla li talla la frase per donar-li una ordre, si el nen li fa referències sobre un objecte, el mestre li lleva de les mans, l’aparta del seu abast i li mana una ordre.

D’altra banda, hem de considerar un aspecte també molt important, i és el to amb el qual el mestre s’expressa, és to suau i calmat però, segueix pensant que li manca paciència. En una escena on té als nens repassant números a la pissarra d’un en un, s’apropa una nena que se sent una mica insegura a l’hora de començar perquè no havia més espai per continuar la fila que els seus companys havien completat exitosament. El mestre li pregunta “Vols que et posi els puntets?” i, sense que la nena li contesti  aquest no només li posa els 3 puntets per començar i terminar una línia sinó que li fa un 7 a puntets per a que la nena ho repassi. Quan la nena acaba queda desconcertada, segurament no sap ni el que està fent.

Un altre cas, una nena està asseguda amb el mestre a la vora, aquest li fa contar fins al número que han après fins aquell dia. Quan la nena arriba al 6 i comença a dubtar, el mestre l’atabala amb un munt de preguntes “ja se t’ha oblidat? Si l’acabes de pintar!, què hem après avui?”, mentrestant és pot veure com la nena no presta gaire atenció a les explicacions d’aquest i no mira ni al seu full. Com que la nena no li contesta comença a donar-li cops en l’espatlla i a parlar-li molt a prop. Finalment, entre els companys i el mestre li diuen que ha de dir el 7. El to que usa el mestre sembla com de desesperació, penso que ell considera que ho fa molt bé i quan un dels seus nens no respon com ell s’ho espera li fa com ràbia. També quan un nen li diu, després del 6 va el 9 i el mestre li diu “Ah! Vaya está bien, ni si quiera hemos dado el 9 todavía.” No penso que sigui el més encertat per dir-li a nens que estan treballant els números de manera tan poc motivant i significativa.  

Al final del documental es pregunta el mestre “A usted que li hizo ser maestro?” i aquest comença a explicar com a arribat fins allí. Ens explica que el seu pare era un camperol emigrant que treballava la terra o en construccions i que li semblava un treball “molt, molt, penós”. Els seus pares desitjaven que no treballés la terra encara que, des de petit li agradava anar  a classe, donava classes particulars als nens de la seva edat i a menors, als seus cosins, etc. Pensa que no podria dedicar-se a un altre ofici perquè que li agrada treballar amb nens i és molt polit perquè els nens s’ho fan molt agradable to i ser una feina molt acaparadora.

Personalment, m’hagués agradat escoltar un altre argument per defendre que treballa de mestre. Hi ha molts mestres que diuen que els hi agraden els nens i que són molt agradables per a treballar amb ells, penso que no és el principal objectiu d’un mestre. En les circumstàncies en les que exerceix de mestre m’hagués agradat escoltar que vol facilitar als nens uns coneixements i aptituds que necessiten per a créixer com a persones, més en cara en un àmbit tan natural on possiblement els seus pares no poden dedicar-li o ensenyar-li certes competències bàsiques necessàries per a la vida com són la lògica matemàtica i el saber expressar-se i comprendre textos orals i escrits. Així doncs, la meva resposta atendria a un mestre que vol exercir de guia i ajudar a créixer als nens pel contrari, la resposta d’aquest mestre i de molts altres, atenen a una necessitat de ser valorats i tenir la capacitar d’estar per damunt dels altres.

És això el que em transmet, aquest mestre, per totes les seves reaccions amb els nens i amb les explicacions sobre els seus pares.

S’ha de tenir en compte els aspectes positius que aquest home aporta als nens, i és que dona oportunitat per a tractar els problemes amb els nens. Antigament, de la manera tradicional, qualsevol disputa suposa per als mestres una pèrdua de temps, per això es resolia posant un càstig. Avui dia estem treballant per a tenir més en compte les emocions i els sentiments dels alumnes per ajudar-los a resoldre els conflictes emocionals amb altres persones.  Aquest home li dóna importància, els seus objectius són bons però de vegades no ho du a terme de la millor manera, tot i així he de reconèixer els seus esforços per a educar els nens coneixent les emocions i desenvolupant empatia.  

Per a totes aquelles persones que estiguin interessades en veure el documental, deixo penjat un enllaç del document complet:

El període d'adaptació

Imatge: De camí a l'escola amb el pare

Després de tenir en compte l’anterior entrada que tracta sobre la importància de conviure i treballar les emocions a l’escola, hem de pensar ara sobre com s’inicia aquest procés.

Des de que els nens comencen la seva escolarització, sigui a l’edat que sigui, es veuen exposats a una situació desconeguda per a ells. El pas de casa a l’escola pot ser d’una longitud massa gran per a un nen petit al qual no rep l’ajuda necessària a adaptar-se.

El següent fragment ens emmarca una típica situació entre escola i família dins d’aquest procés:

“Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.”

Tot i que la mare cregui que el seu fill ja està capacitat per enfrontar-se sol a l’escola, la mestra és aquella qui contínuament ha d’avaluar com el nen passa per aquest procés i, segurament, la mestra en aquest cas, coneixerà quines són les vertaderes necessitats del nen.

Al començament, el algunes escoles, el procés d’adaptació requereix una participació constant i massa compromesa per a algunes famílies que treballen i les seves feines no li donen la facilitat o flexibilitat horària per encarregar-se d’aquesta tasca.

El primer que ha de fer l’escola és explicar amb total transparència el que representa aquest procés i la forta repercussió que provoca en el nen i en la seva escolaritat. En aquest sentit, considero que les explicacions de la mestra no seran suficients per una manera angoixada pel seu treball o que li resulti dificultós estar tan implicada en la tasca.

Malauradament, en el nostre país la criança dels fills no es té tan en compte com en altres i no rep la importància i atenció que mereix. De la mateixa manera que el temps de maternitat o paternitat són d’unes quantes setmanes en alguns països s’acosten més a la quantitat més encertada per a cuidar els nadons.

To i que és una lluita amb la qual totes les mares i pares es veuran a l’hora de educar un nen,  entre escola i família hem de fer el possible per ajudar als nens en aquest procés.

En comptes de justificar-se amb la necessitat de compliment d’una programació, considero que la mestra hauria d’haver aportat a la mare raons més convincents o exemples que corroboressin les seves argumentacions.  Per un pare o una mare és molt més comprensiu un exemple que el faci visionar les necessitats dels seus fills que un argument tècnic sobre el compliment de programacions.

Imatge: Aquest apodria ser una mare que acompanya el seu fill
els primers dies d'adaptació per investigar la classe.

Si la mestra no està del tot convençuda sobre la seguretat del nen en l’escola, és recomanable que es perllongui una mica més el procés d’adaptació, les passes cap a endavant són curtes, però un error pot fer un gran salt enrere. 

El següent vídeo resumeix breument què representa aquest procés per als nens:

Una Escola emocionable

Si ens preguntem què és allò que una escola ha de tenir en compte, hem de pensar immediatament en resoldre les necessitats dels seus alumnes. Per això hem de considerar des del seus context socials fins a les seves emocions.

L’escola a més d’educar per a la vida i abastir els coneixements i competències també ha de treballar les emocions, com bé he anat exposant al llarg del meu blog amb les reflexions d’aquesta assignatura.

Llavors, és el primer que ha d’entendre l’escola, ha de comprendre aquesta responsabilitat com si es tractés d’una filosofia o manera de fer. Tant els coneixements com les emocions han de tenir un paper important en l’escola.

Per què es fa tan necessari aquest aprenentatge en l’escola? Perquè primerament, comença aquesta educació a nivell familiar, però és a l’escola on els nens hauran de posar en pràctica els seus coneixements d’una manera més activa i continuada ja que, tots els dies els nens es veuran inundats per emocions diverses.

Totes les interaccions amb els mestres i amb altres companys ajuda al nen a comprendre com són les relacions sanes que han d’aprendre a practicar.

Si els vincles que els nens petits o nadons han d’establir amb els seus pares perquè són crucials per al bon desenvolupament, a l’escola els vincles amb el mestre i amb els companys és del tot imprescindible per a garantir un bon procés d’ensenyament-aprenentatge.

Imatge: Les primeres salutacions espontànies a l'entrada de l'escola.

Per garantir aquests vincles, és necessari també la col·laboració de les famílies per ajudar a adaptar-se a aquesta institució als seus nens. En el període d’adaptació els pares o mares han d’acompanyar els seus fills a l’escola i ajudar a explorar el nou entorn i les persones que allí s’hi trobaran. Als primers dies la confiança entre els infants i la mestra serà molt baixa però amb l’ajuda i el consentiment de la mare poc a poc el nen anirà descobrint que és un entorn tranquil on pot sentir-se segur ja que la mare confia en el mestre o mestra.

Els pares han de comprendre que, tot i ser un procés difícil perquè els nens poden arribar a sentir angoixes han de ser optimistes per a facilitar l’adaptació dels seus fills.

Després de superar el procés d’adaptació, el mestres han de començar a estimular des de ben petits totes les capacitats motores, sensitives i cognitives dels nens. Sempre des d’un punt de vista globalitzador, on les tasques es poden interrelacionar, els conceptes es poden descontextualitzar, les habilitats esdevenen competències, la curiositat i les necessitats infantils són contínuament respectades i valorades, les activitats han de ser significatives per al correcte aprenentatge dels nens i sobretot, han de donar la importància que li cal al paper de les emocions.

Llavors, des d’una intenció socialitzadora, els nens han d’aprendre en un bon clima, càlid de bona relació amb els altres i en un context constructivista.

Aquesta metodologia, la constructivista és la més compatible, des del meu punt de vista, per a garantir als infants la cobertura de totes les seves necessitats amb un procés d’ensenyament-aprenentatge que faciliti aquest desenvolupament integral com a persones.

Com he mencionat en altres entrades, un bon centre ha de realitzar la seva pròpia concreció curricular tenint en compte les lleis avui en dia estipulades per a comprendre, al menys, el objectius bàsics que aquesta fomenta i exigeix a les institucions.

Concretament, centrant-nos només en els objectius que una educació emocional ha de tenir en compte, esmentaré les següents:

L’autonomia. L’escola ha de facilitar al nen començar a ser més autònom en totes les tasques que siguin possibles, com són per exemple, els moment de rutines, del bany, del menjar, etc. Totes aquestes accions, ajustades a les seves possibilitats, demostren als nens que són molt més capaços del que es pensaven, per aquest mateix motiu contribueix a la construcció d’una bona imatge personal.

Aquest objectiu a aconseguir està íntimament relacionat amb les necessitats de seguretat dels nens. A més dels éxits personals, les relacions amb els altres també ajuda al nen a sentir-se segur. Quan un adult li reconeix el seu treball o un altre nen li té cura i participa activament, el nen se sent acollit amb tendresa.

Aquestes dues necessitats intervenen en el procés abans mencionat de la socialització perquè és necessari que un nen sigui segur i autònom per a que pugui relacionar-se correctament amb la resta.

Si sé com em sent quan m’estimen, sé que els altres també volen sentir-se estimats.

Imatge

Aquestes relacions asseguren una preparació constant i contínuament revisable que els ajudarà a adquirir competències i coneixements suficients per a poder relacionar-se amb els altres. Els nens esdevindran més empàtics i comprensius i això els ajudarà a poder solucionar els seus problemes emocionals íntims i aquells relacionats o provocats per els altres.

Per a ajudar a aquest aprenentatge integral des del treball de les emocions, l’escola primerament ha de comprendre aquesta necessitat de coordinació per a no crear inseguretats o malentesos en la llar. Tant l’escola com la família han de treballar seguint la mateixa línea per a que els nens no es vegin immers en un entorn incoherent i difícil de comprendre. 

Per a que les famílies es comprometin, aquestes han de sentir que són valorades a l’escola, i que formen part d’aquesta comunitat com a un tot. Les opinions i neguits dels pares han de ser escoltats i sobretot, si aquests ho necessiten, l’escola ha de facilitar eines i estratègies per a educar els seus fills.

En definitiva, el que totes les escoles o escoletes haurien de treballar són tots aquests objectius i possiblement uns altres. Cada institució ha de fer un estudi de les necessitats que presenten els alumnes, perquè cada context és ben diferent.  Llavors, si haguéssim de donar un únic consell a les escoles preocupades per al bon desenvolupament integral dels seus alumnes és que tinguin en compte les seves emocions tots els dies de la setmana i que per a aconseguir-ho han de tenir present les famílies.

Imatge: Els pares que tinguin la possibilitat o dels nens que els hi costi més l'adaptació, poden
 col·laborar en algunes activitats que la mestra pot proposar com ara explicar la professió. Són
estratègies que fa que el nen se senti més segur als primers dies. 

A la recerca d'una família perfecta

Un lugar para quedarse, de Sam Mendes (2009) és una comèdia dramàtica que ens ha fet comprendre els primers neguits típics d’una parella que formarà una família. Aquesta pel·lícula aporta molts punts de vista diferents del que suposa una família ja que es mostren famílies molts peculiars.

[Sinopsi ] 

Tràiler:

La història comença quan els protagonistes Burt i Verona s’adonen que no viuen en unes condicions òptimes per a la criança d’un fill. La seva casa no és suficient i el seu context en si els resulta pobre per a formar una família. Aquesta parella vol ser els pares perfectes i poder cobrir totes les necessitats de la seva futura filla, volen establir una bona família i per això recorren  als pares del protagonista, els únics avis que la nena tindrà però troben que aquests se’n van a Bèlgica a viure. Malauradament, les coses no giren tal qual s’esperaven i comencen a sentir l’ansietat típica d’aquell qui comença una aventura on res es pot assegurar, tret com diu la protagonista i futura mare de la història “Solo podemos controlar ser buenos con este bebé”.

Com que se senten com se sol dir “solos ante el peligro” decideixen emprendre un viatge per establir una nova família al costat d’alguns coneguts que els ajudin, aconsellin i recolzin en els casos que ho necessiten.  Amb aquest viatge la pel·lícula ens mostra tipus de famílies ben diferents, tot i que trobo en comú que totes els models mostrats pequen de ser massa exagerats. Són situacions portades a l’extrem per a caricaturitzar els errors que cometen moltes famílies i fer una hipèrbole de les diferents concepcions que cadascú pot entendre per família.

Amb el transcurs del viatge que fan, poden adonar-se que no existeix una fórmula màgica que pugui garantir formar una família perfecta, sinó que ells mateixos, com a pares han de reflexionar sobre quin tipus de pares volen ser. No han de seguir cap guió, no han d’adoptar cap model de familiars o amics, sinó que necessiten saber què és el que entenen ells per família perfecta.

És una lliçó que fa repensar el que cadascú entén per família i conclou amb un missatge clau: El que un pare i una mare han de tenir presents a l’hora de educar i tenir cura d’un fill és que se l’han d’estimar, han de cobrir les seves necessitats, han de ser justos i acompanyar-los en el seu creixement per a recolzar-los quan puguin aprendre a ser un ésser independent dins la societat.

Recomano que tot aquell que tingui fills o no, que vulgui tenir fills o no, vegi aquesta pel·lícula, pot ser us veureu reflectits de mala manera i podeu aprendre i riure dels vostres errors i parar per a rectificar-los. Tot i que la majoria de la pel·lícula els protagonistes es veure descoratjats i frustrats, finalment comencen la seva família amb uns vincles ben assegurats plens d’emoció i  voluntat per fer-ho el millor possible.

La família, els rols i l'autoritat.

Avui en dia el debat sobre la disciplina en els nens i adolescents és un dels més candents a la nostra societat, entren en controvèrsia el rol de les famílies i el de l’escola, en molts dels casos, aquests dos “bàndols” es veuen tan atacats els uns pels altres que recorren a cedir tota la responsabilitat sobre l’altre. Error fatal. L’escola i la família sempre han de treballar conjuntament de manera coordinada, no si val la improvisació, no si valen excuses, els objectius són els mateixos: educar dins d’un context social determinar de la manera més adequada possible per tal de formar persones capacitades per a aquesta realitat.

Imatge: De vegades els pares poden actuar de maneres tan diverses i  sense
 coherència que els nens i adolescents queden ben marejats i desconcertats per les  situacions. 

El problema d’aquestes incoherències, tan si és només dins de la institució familiar o a l’escolar, o a totes dues a la vegada, es veu més destacada en el cas dels adolescents. A l’article de Nardonne, G. i Bolmida, M. (2008). Retrato de dos modelos de familia. Cuadernos de pedagogía, 378, 52-56.Ens parla dels dos models que emmarquen unes pitjors condicions per als joves.

El primer model que ens presenta és el de la família hiperprotectora que presenta les següents característiques:

Aquestes famílies tenen una preocupació desbordant per evitar problemes si disgustos als seus fills i en la mesura que sigui possible intentaran satisfer les seves necessitats per tal que se senti a gust.

Contínuament, els pares satisfan els desitjos dels seus fills que no dubtaran en demanar sense limitacions al veure que els seus pares no l’exigeixen res a canvi. En la majoria dels casos quan aquests fills salten algunes normes l’única penalització és fer-li saber que els seua pares estan tristos ja que li donen tot per a que sigui feliç sense adonar-se que ells són els que estan educant el seu fill per a que sigui un egoista que demani sense afrontar els reptes que li presenten la vida. Es podria dir que els nens acaben creient que són totalment incapaços de fer alguna cosa sols, sense l’ajuda de les famílies.

A mesura que aquesta relació avança, els fills comencen a ser més despreocupats, a ser menys responsables i finalment, no responen a cap norma ni respecte pels seus pares. Aquestos senten la frustració d’haver intentat donar el millor al seu fill i no comprenen perquè aquestos no han complert les seves expectatives com si es tractés d’un tracte que el nen va signar el dia del seu naixement. Comencen a envair la poca intimitat que els seus fills tenen per fer-li preguntes contínuament per saber dels seus pensaments i necessitats. 

Imatge: El missatge subliminal que aquestes famílies transmeten als
seus fills és que són uns incapaços i no poden fer res sols. Els fan dependents i egoistes.

L’altre model és de les famílies democràtiques—permissives. Al començament, aquestes famílies atenen més a les seves necessitats de formar una llar democràtica, tots els membres de la família tenen veu i vot per decidir afer familiars, el problema però és que es perden les jerarquies perquè tant els fills com els pares acaben tenint la mateixa autoritat i els fills acaben decidint en tots els aspectes familiars.

Els pares, que busquen la pau i tranquil·litat familiar sempre vetllaran perquè els seus fills estiguin contents i s’establiran normes i es derogaran amb la mateixa facilitat. Els fills al comprovar aquest poder continuaran exigint més i més manipulant els seus pares i portant-los fins als seus límits. Al cap i a la fi, les necessitats democràtiques dels adults es veuen sotmeses al despotisme dels seus fills que, intel·ligentment aconseguiran tot el que desitgen.

-

Tot i que els dos models només cerquen la pau familiar, els resultats són molt menys que beneficiosos per a ningú, ja que els fills també esdevindran perjudicats al no créixer en un entorn just i de valors positius. Al final, resulta que més que cercar la pau aquestos pares estan evitant el conflicte i per això amb la justificació de protecció o de democràcia acaben cedint en tots els desitjos dels fills.

En conseqüència aquests nens esdevindran un totals egoistes o manipuladors que no seran capaços d’enfrontar-se a la realitat per por i inseguretats o no seran capaços a superar les restriccions o les frustracions.

Evidentment, a les escoles i instituts això detona un problema. Els nens han de seguir i complir unes normes bàsiques estrictes que no es modifiquen ni se salten per ningú a més, l’institució escolar no té per objectiu satisfer els desitjos dels nens sinó educar-los i exigir una evolució, és a dir, han de comprometre’s i complir expectatives.

Quan la realitat de la llar i les exigències de les institucions escolars xoquen, els nens es veuen desorientats, sense conèixer el seu rol i comencen a oposar-se, a rebel·lar-se, a iniciar guerres entre família i escola.

Les escoles davant d’aquestes situacions es troben amb un pro i amb un contra: els nens poden ser reeducats progressivament i, en el cas que sigui necessari, poden sancionar als nens. D’altra banda no poden fer res fora de l’escola, els pares, els rols i les conductes inapropiades dins de la llar no poden ser sancionades. Però el que sí que és perillós i realment frustrant per a un especialista de l’educació, és que els pares es neguin a cooperar.

En la majoria dels casos, els pares dels nens amb comportament disruptius començaran a cedir la responsabilitat d’aquestes conductes a les escoles.

“La mestra li té manies al meu fill.”

“Si el teu mestre et diu això, queixa’t i li dius que parli amb jo.”

Els fills acaben amb una complicitat amb els seus pares aliats per desprestigiar l’acció de les institucions. Aquesta irresponsabilitat per part dels pares té a veure amb la por que senten davant la situació perquè volen evitar a tota costa sentir-se avaluats i jutjats. Defensaran les seves estratègies educatives a més no poder i si és necessari canviaran els seus fills d’escola o institut, no assistiran més a sessions de mediació o de psicòlegs.

En aquestes situacions tan difícils els nens es veuen amb el control de la situació davant la incapacitat dels seus pares per frenar i encaminar els seus comportaments. Es veuen els víctimes de l’escola perquè els posen normes.

Al començament, els fills se sentiran eufòrics de poder ja que se senten autoritzats a continuar amb aquesta actitud. El problema és que perdran la confiança dels seus pares, no veuran en ells la capacitat d’ajudar-los o entendre’l.

Aquesta situació només pot agafar una tònica d’empitjorament, el fill no coneixerà cap tipus de norma i farà i desfarà tot el que vulgui, tindrà un comportament irritable i disruptiu, mai se sentirà satisfet ni emocional i materialment. La vida familiar donarà un tomb i es tornarà insostenible, només en aquests moments pot ser els pares comprenguin la inutilitat dels seus mètodes i acceptaran ajuda de professionals per restablir les jerarquies i els vincles d’afecte, seguretat i limitacions.

Com sabem, són situacions molt espinoses que posen a proba tant els pares com els professionals, tanmateix, les famílies i les escoles han de treballar plegades per intentar establir un equilibri en l’estil educatiu de cada família.

No gaire llunyans d’aquests models de famílies trobem les 3 tipologies bàsiques que orienten el camí educatiu de les famílies i, normalment es poden diferenciar a partir de quatre components indispensables que regeixen els rols familiars.

Famílies autoritàries
Variables: Control ↑        Exigència↑       Comunicació↓        Afecció explícita ↓
Actuacions	Conseqüències
Patrons rígids Exigeixen que s’obeeixi la seva autoritat Partidaris del càstig No accepten el diàleg	Pobre interiorització de valors ètics Poc autocontrol Baixa autoestima Dependents i irritables No accepten responsabilitat sobre les       seves accions

Famílies permissives
Variables: Control ↓        Exigència↓        Comunicació↑        Afecció Explícita ↑
Actuacions	Conseqüències
Actitud positiva Poc càstigs i normes Faciliten el diàleg Llibertat d’autoorganització No exigeixen responsabilitats	Impulsivitat Irresponsables Immadurs Poca autoestima Alegres i imaginatius

Famílies democràtiques
Variables Control ↑       Exigència ↑        Comunicació ↑         Afecció Explícita ↑
Actuacions	Conseqüències
Afectuosos Intenten evitar els càstigs Sensibles a les necessitats d’aquestos Guien i controlen per igual Tenen en compte les capacitats i els sentiments Aposten pel diàleg Raonen les mesures disciplinàries	Responsables Autocontrol Autoestima Resilents Autonomia Hàbils en habilitats socials Interiorització valors ètics

Com vegem, és d’alta importància que tinguem cura del tracte que li proposem als nostres fills perquè sense voler o conscientment els estem conduint a entendre la vida d’una manera o una altra i és relativament senzill causar inseguretats al infants i adolescents. Necessiten unes estructures organitzades on les normes estiguin clares i ells les coneguin i les acceptin com a necessàries, demostrar-li que tenim altes expectatives envers ells i que són ajustades a les seves capacitats, també els hem de mostrar explícitament que els estimem i respectem d’aquesta manera seran persones raonables, capaces i amb la seguretat suficient per a esdevenir autònoms i estables emocionals i físicament. 

El següent vídeo recull informació sobre aquestes pautes de forma senzilla i esquematitzada:

Com definiries la familia

Arribats a aquest punt de l’assignatura començarem un nou bloc que canvia l’evolució de la temàtica del curs. Ara que ja coneixem i hem reflexionat sobre les emocions i la seva importància en el desenvolupament emocional i social del nen, hem d’endinsar-nos en la família.

La família com a concepte és un terme de certa dificultat per a descriure, pel fet que cadascú fa la seva pròpia interpretació. Llavors, atenent a la subjectivitat que comporta entendre què significa la família, cadascú de nosaltres varem fer una possible definició del que és la família. La considero tan vàlida com a altres perquè es nota que les meves companyes varen definir el que era la família destacant els trets que per a elles eren més importants. Això tant destaca la nostra personalitat com el que esperem de la família és a dir, les nostres necessitats a més de les influències de les característiques de les nostres famílies.

Imatge: Aquest apodria ser la típica representació de la família per a un nen.
Poc a poc ells també comprendran que no totes les famílies són iguals.

Per a mi, la família és un grup de persones, normalment amb parentesc biològic, tot i que no és condició indispensable, que comparteixen uns costums, normes i sentiment de pertinença que desenvolupen uns vincles d’estima i cura.

Segurament un fill de família monoparental no faria èmfasi en el fet que una família pot formar-se independentment de les relacions biològiques. Com és el meu cas, considero que només tinc un pare tot i que no és el meu pare biològic estrictament parlant, és  per això suposo que  la meva definició no la vaig començar com altres persones.

La definició que al final va consensuar tota la classe mentre anàvem aportant aspectes, va ser la següent:

Família. Grup d’individus vinculats per aspectes jurídics, afectius i/o biològics que constitueixen una institució formada mitjançant vincles afectius, on cadascú adopta un rol, i comparteixen unes normes comunes per facilitar funcions de socialització, desenvolupament i protecció.

Imatge: La realitat avui dia és que existeixen diferents famílies i tots, nens i adults ho  hem de respectar.

El que és segur és que tots a classe vàrem coincidir en la importància del caràcter afectiu que necessita una família, tant se val si les famílies són tal qual abans se suposava que havien de ser o no. 

Actualment, la família a passat per una llarga evolució els darrers anys que ens ha desplegat tot un ventall de possibles famílies tenint en compte la seva configuració,  segons l’article Cap a on va la família? Canvis en l’estructura familiar “la idea de família basada en la filiació o adopció, l’aliança i la convivència sota un mateix sostre es posa en dubte quan parlem de les anomenades <<noves famílies>>”. (Marta Rico Iñigo, 2001,  10).

Així és, que podem trobar tot tipus de famílies, des de la tradicional monoparental fins a famílies d’un sol fill, parelles de fet, fills amb pares separats, famílies reconstruïdes, parelles homosexuals o heterosexuals, famílies d’acollida, famílies adoptives o nens que viuen amb els avis amb mares o pares adolescents o no.

Totes aquestes famílies han de ser considerades vàlides, sempre i quan siguin capaces de satisfer les funcions bàsiques que tot fill necessita. Han de tenir en compte per educar i criar els seus fills segons uns paradigmes teòrics que sustenten a partir d’investigacions diverses quins són els pilars bàsics pel correcte desenvolupament infantil.

La Convenció sobre els drets dels nens de 1989 va promoure una legislació sobre els principis que protegeixen els drets humans dels nens i nenes. Encara que aquesta legislació es vegi influenciada pel sistema legislatiu i executiu de cada país, la gran majoria els acull dins dels drets constitucionals de cada país. Entre els Drets del nen destaquen els següents:

·         A la vida. ·         A la salut. ·         Al descans, l'esplai, el joc, la creativitat i les activitats recreatives. ·         A la llibertat d'expressió i a compartir els seus punts de vista amb altres. ·         A un nom i una nacionalitat. ·         A una família. ·         A la protecció durant els conflictes armats. ·         A la llibertat de pensament, consciència i religió. ·         A la protecció contra el descuit o tracte negligent. ·         A la protecció contra el treball infantil i contra l'explotació econòmica en general. ·         A l'educació, que serà gratuïta i obligatòria almenys en les etapes elementals. ·         A la protecció contra tota mena d'explotació i / o abús sexual.

Atesos a la vulnerabilitat d’un nen petit, els adults han de vetllar per satisfer les seves necessitats bàsiques. El psiquiatra i terapeuta Jorge Barudy (Vila Alemanya, Xile, 1949) recull les necessitats infantils classificades en 5 àrees:

·         Les necessitats fisiològiques.

·         Les necessitats de lligams afectius segurs i continus.

·         Les necessitats cognitives.

·         Les necessitats socials.

·         Les necessitats de valors.

Imatge:

“La negligencia sobre todo la afectiva es una de las formas mas destructoras de maltrato infantil.” BARUDY J

Trobareu moltes definicions però penso que una definició no és el més important, sinó conèixer la teva família, conèixer quines són les teves necessitats i establir una idea pròpia de què vols per família per al creixement de la teva hipotètica família en un futur. 

El desenvolupament afectiu i social dels nadons

En aquesta entrada parlaré sobre un vídeo que varem veure a classe sobre el desenvolupament afectiu i social dels infants des del naixement.

És un vídeo molt interessant per la manera en que es troba enfocat ja que les explicacions parteixen d’investigacions reals i s’exposen experiments amb infants diferents i els seus pares. Les reaccions dels nadons són les més representatives per a mi perquè són sinceres i reveladores perquè pots veure com cada infant actua de maneres molt diferents davant dels mateixos estímuls.

Sabem que les primeres expressions dels infants són moviments reflexes que no dominen ni tan sols són conscients que ho fan, aquestes reaccions “venen de sèrie”  i els objectius d’aquests són garantir l’adaptabilitat del nen en la societat. Els primers reflexes són relacionat amb la seguretat i l’alimentació: agafen amb força qualsevol objecte que estimuli les palmes de les mans, es porten a la boca els objectes, tanquen els ulls o eviten el contacte amb objectes que estiguin a prop, etc. El que també ens explica el vídeo és que les emocions són el primer llenguatge dels nens perquè és l’única manera d’expressar-se.

D’aquesta manera, a partir de les emocions sorgeixen els primers vincles afectius, que com ja hem vist en altres assignatures, és de gran importància sobretot la relació nen-pares.

La figura d’afecte s’ha de treballar des del naixement i comença a consolidar-se cap al primer any de vida, generalment amb la mare entre el primer i el segon any de vida.

La funcionalitat o objectius d’aquesta unió d’afecció són les següents: assegurar la supervivència, crear un clima de seguretat, estimar i ho demostra, es desenvolupa una comunicació còmplice i garanteix l’accessibilitat real.

Imatge   

Aquest documental m’ha aportat nous coneixements o m’ha fet reflexionar sobre aspectes que abans donava per suposat o no m’havia arribat a plantejar. Diu que es creen diferents estils de vincle entre pares i fills i en relació a les diferents caràcters de cada individu es va configurant una manera d’entendre’s i d’actuar. En definitiva, gràcies a aquests primers esquemes es va forjant la personalitat del nen perquè va aprenent en funció dels estímuls que rep.

No m’havia aturat mai a pensar en aquesta repercussió tan gran que pot tenir el temperaments dels pares per a modificar el temperament innat dels seus fills però és eminent que els pares tot i desitjar el millor per als seus fills estan irremediablement condicionats pels seus subconscients, per tot allò que ens configura la personalitat.

Trobo molt interessant un exercici que es mostra en el vídeo per reconèixer les diferents reaccions infantils en front la frustració. Amb un element provocador, una bossa de galetes ben tancades, els nens començaven a manipular-la tot tractant d’aconseguir les galetes, alguns en els primers intents ja donaven l’objectiu com impossible i recorrien immediatament a l’ajuda dels seus pares. Si aquests nens tenen uns pares protectors, permissius o que tenen un impuls enorme de satisfer sempre els seus fills, aquests nens no tindran la possibilitat d’afrontar vertaderament als obstacles de la vida. Llavors aquesta combinació de temperaments donarà pas a uns nens amb poca tolerància cap a la frustració, nens més nerviosos e impulsius.

Pares poc pacients + fill poc pacient = finalment serà un nen poc pacient.

D’altra banda, si els pares animessin al fill a intentar de nou obrir la bossa de galetes, poc a poc el nen impacient amb temperament poc tolerant cap a la frustració aprendrà que no sempre rebrà el que vol, els seus pares no són allà per a resoldre els problemes sempre i per tant començarà a crear estratègies per a trobar consol i forces per actuar de nou.

Pares pacients + fill poc pacient = finalment serà un nen més autònom i reflexiu.

La relació del temperament i el tipus d’intel·ligència també queda plasmat ja que segons com processes la informació ets d’una manera o una altra. Els nens que utilitzen més la part esquerra del cervell són nens més enèrgics i pel contrari, la part dreta del cervell propicia una ment més tranquils.

Si d’aquesta manera ja estem predestinats des del naixement a pensar i actuar d’una manera és fa evident que cadascú tingui una configuració pròpia de la personalitat. Per tant, el temperament és innat però susceptible a l’evolució.

Aquest raonament pot explicar les diferències entre germans que són més o menys educat de maneres semblants, qual suma matemàtica no pot donar personalitats iguals perquè els temperaments són desiguals des del naixement.

Imagen: Nen explorant i analitzant tranquil·lament.

En general m’ha resultat un vídeo molt interessant i revelador però en un cas crec que es fa un plantejament susceptible de discussió: s’explica que els nadons reconeixen millor les expressions facials i els seus significats abans de les seves mares i després de dones que no coneixen molt més abans de conèixer les expressions dels seus pares i la resta d’homes.

L’explicació que es fa al vídeo per justificar-ho és que les dones són molt més expressives que els homes i això facilita a l’infant la interpretació, tanmateix, penso que tot depèn del temps que el nen passi amb una persona indiferentment si es la mare o el pare, fins i tot, penso que si un nadó passa la major part del temps amb una altra persona aquest serà capaç d’entendre les seves expressions amb més facilitats perquè seran les que li resultin significatives, les podrà relacionar amb vivències que hagin compartit i coneixerà un ampli ventall de expressions.

També vull esmentar un concepte del vídeo que és nou per a mi. Ens parla de les emocions morals que són l’orgull i la vergonya.

Aquestes emocions sorgeixen cap als dos anys juntament amb l’evolució de la ment infantil. En aquesta edat, més o menys, tots els nens comencen a tendre que representen un ésser únic i individual a la resta de persones al món, des de llavors, superen l’etapa de l’egocentrisme on el pensament infantil és massa simple i senten la vida des del seu punt de vista.

Imatge

Quan creen una imatge pròpia, autoconcepte, sorgeixen aquestes emocions que són l’orgull i la vergonya. Tots els nens experimenten les bones sensacions quan aconsegueixen un triomf però també el malestar quan no són capaços d’aconseguir alguna cosa. Aquestes dues emocions actuen com a reguladors de les motivacions personals i ajuden als nens a comprendre com se senten i a desenvolupar estratègies per avançar sobre aquestes frustracions o èxits. És una energia interna per a aprendre a evolucionar.

Per finalitzar, vull concloure mencionant un altre cop el que aquest vídeo ha revelat sobre el temperament o el caràcter, em sembla molt curiós i interessant. Més encara, no sabia que fos tan senzill modificar el temperament d’un nen per la manera en que es tractat pels adults de l’entorn. Sens dubte, els infants són molt vulnerables i als adults ens toca ser conscient de tot el que fem amb ells o davant d’ells perquè tot compta i pot donar una evolució més adequada o menys beneficiosa per a aquests.  

Deixo el vídeo que es troba en la web. També hi ha altres capítols de la mateixa sèrie:

http://www.tu.tv/videos/baby-human-sentir

També li podéu fer una ullada als vídeos " Los logros de tu bebé" d'aquest canal de youtube. Deixo un exemple: