Ja tornem a treballar aquesta petita plataforma per a compartir impressions sobre el segon curs del Grau d’Educació Infantil. Aquest nou any l’estrenem amb una nova concepció que hem anat forjant l’any passat sobre l’educació en general, i més concretament sobre les bones pràctiques a l’etapa d’infantil. I Dic concepció, referint-me a tot el que té a veure amb els nens petits. És una perspectiva totalment diferent, un nou entusiasme per comprendre com entenen el món.
Per encarar aquest nou curs, la primera reflexió serà del primer tema de l’assignatura Psicologia de l’Educació però, per a començar, cal que entenguem l’origen d’aquesta ciència.
Les primeres aportacions psicològiques per ajudar a millorar les pràctiques docents, varen sorgir de la mà de William James (1842-1910) que no només deia “Paraules pels mestres de psicologia” sinó que va qüestionar l’autoritat que els mestres tenien en aquesta època, el que anomenem encara, la metodologia tradicional. Més endavant, l’autor G. Stanley Hall (1844-1924), interessat en comprendre els pensaments infantils va desenvolupar un seguit de tests mentals que van fer possible conèixer les veritables necessitats infantils i, posteriorment, reajustar les pràctiques pedagògiques adequant-nos a propi desenvolupament o nivell maduratiu de cada nen. N’Alfred Binet (1857-1911) també va continuar amb la idea de tests i els va dotar d’una escala numèrica per determinar el nivell d’intel•ligència dels nens.
Anys endavant, Thordike (1874-1949) comença a estudiar el paradigma conductista i no només es fixa en la intel•ligència dels nens sinó que brinda protagonisme als impulsos que donen una resposta satisfactòria. Aquesta llei de “l’efecte” crea les bases del conductisme clàssic i el conductisme més modernitzat que, al cap i a la fi, ens demostra que el nen aprèn conductes en funció dels estímuls i reforços que rep.
L’any 1879 neix el primer laboratori de psicologia, obrint pas a la psicologia científica que estudià la conducta humana dins d’un espai controlat. Estudis tals sobre la memòria, la rapidesa de reaccions en moviment, o de fer judicis simples ja demostraven que els aprenentatges han de tenir un significat i un rerefons que ens fonamenti un context per entendre els nous coneixements. Així doncs, deien que l’aprenentatge de la lectoescriptura seria més adequat i senzill si s’estudiessin les paraules com a un ens amb sentit en comptes d0estudiar les lletres com si de càlculs matemàtics es tractessin.
Amb tot aquest nou coneixement sobre els aprenentatges, un entusiasta de la renovació pedagògica, Eduard Claparède(1973-1940), ens va advertir que l’aprenentatge no en deriva d’una activitat purament cognitiva sinó que la funcionalitat i la moral, les emocions, hi apareixen i cooperen. Un apropament dels primerencs sobre l’aprenentatge significatiu.
Amb John Dewey (1859-1952), neix l’escola nova, un moviment que pretén reformular l'educació escolar tal i com es concebia i entendre-la com un procés d’aprenentatge basat en la llibertat i la guia cap al coneixement. Llibertat que es tradueix en motivació o interès. Una vegada aquestos han reformulat les seves pròpies hipòtesi sobre un tema en qüestió, les seves ganes naturals per aprendre el deixaran jugar amb aquesta llibertat de aprendre per aprendre, per gust.
Tinguem en compte però les dades d’aquests estudis. A mitjans de del segle XIX ja es posava en qüestió l’autoritat dels mestres, ja s’ensumava la necessària participació, o col•laboració, dels mateixos alumnes i és ara, quan aquestes pràctiques tradicionals ens semblen anacròniques, és ara al segle XXI que vegem que les antigues tècniques d’ensenyament potser no són les més encertades ni afavoreixen un aprenentatge com cal. Tanmateix, encara hi ha escoles on les fitxes per emplenar amb lletres, números o conceptes abstractes són a l’ordre del dia, encara hi ha escoles on els mestres fan seure, callar i escoltar els seus coneixements pretenent que els nens ho retenguin tot.
Al començament del segle XX ja ens deien el famós eslògan “cada nen és un món” cada nen té un nivell, ni millor ni pitjor, simplement es troba a una etapa del procés maduratiu i necessita unes pautes i uns estímuls acordes a les seves necessitats més intimes i personalitzades. Malauradament encara hi ha escoles on tots els nens han de fer el mateix, a la vegada, amb les mateixes expectatives, la mateixa avaluació, els mateixos recursos..
A més a més, la consideració de la part més emocional de cadascun de nosaltres ja feia presència, es coneixia la complementació entre l’activitat cognitiva, els procediments per arribar al coneixement i les actituds que ho facilitaven. Però, encara hi ha escoles on el que prima es la memorització, on la socialització passa a un penós tercer pla. No hi ha comprensió, no hi ha compromís, no hi ha passió.
Per què ens han fet falta anys i anys per considerar i escoltar aquests autors que es van atrevir amb idees molt revolucionaries i perseguides en aquells temps? Per què ens consta tant agafar nous punts de vista l’educació amb aquesta valentia de la que parlem?
...La psicologia de l'educació estudia totes les variables que es donen en el procés educatiu, tenint en compte les teories de l'ensenyament com els elements humans i les seves pròpies reaccions. D'aquesta manera s'estudien aprenentatge-ensenyament exhaustivament prenent aquesta relació com a base inseparables, donant doncs, la importància que cal als nens.
A més de la teoria conductista, hem de tenir en compte la gran aportació de Brofenbrenner amb la teoria ecològica, que ens explica com afecta l'entorn a una persona conscient e inconscientment. En aquest cas, si posam a un nen com a protagonista d'aquest anàlisi trobarem que la seva conducta o educació varia en funció, la visió d'infància dels seus pares, la metodologia educativa del seu centre educatiu, òbviament, però també, el barri on viu, els serveis i programes que li ofereixen el seu entorn, la concepció d'infància de la societat, les polítiques econòmiques, educatives i polítiques en general, etc.
El que és difícil és conèixer què hem de fer en cada moment quan tractem amb un cervell que agafa la informació qual esponja, que no hem de fer, com li hem de dir les coses, etc.
Com ja sabem, en educació no hi ha formules, no hi ha receptes màgiques. Només podem ser coherents amb les nostres accions, ser comprensius i comprendre millor la mentalitat infantil i poc a poc, a base d'equivocar-nos i aprendre mentre triam d'ensenyat.
