Temes d'Inclusió

En aquesta entrada parlaré sobre el concepte d’inclusió que treballem a l’assignatura d’Educació Inclusiva, aquest concepte del qual hem hagut de sentir parlar en nombroses ocasions i, tal vegada, no coneixem quina és la magnitud d’aquesta paraula o més ben dit, d’aquesta intensió o filosofia. 

Inclusió,  prové d’incloure, quin mot més senzill, a ningú sens escapa però, sabem exactament què vol dir? I el que és pitjor, ens hem conformat amb el que pensem que representa la inclusió i actuem sense estar segurs que som persones que promovem aquest pensament?

Crec que fa falta un exercici de sinceritat amb un mateix i amb la resta per conèixer de veritat si estem facilitant, o no, una veritable inclusió. Començant pel punt que igualtat no és el mateix que equitat, segur que algú ja es perd, i si mirem de identificar les diferències entre aquests conceptes segur que més d’un s’amoïna i acaba admetent que no hi ha gaire diferència. 

Amb aquesta imatge es pretén dissipar dubtes:

Si pensem en l’educació, no hem de considerar que estem fent una bona tasca per a evitar les diferències entre l’alumnat si els tractem a tots per igual, no ens hem de comformar amb això. Cadascú és diferent, en certa mesura ha d’haver qualsevol aspecte que el caracteritzi, que l’identifiqui o el faci únic a la resta; aquestes diferències són tan físiques com cognitives. 

Quan parlem de diferències dins de l’escola el primer que pensem és en aquells nens que pateixen dificultats en el seu procés d’ensenyament aprenentatge i en recordem d’aquelles diferències més visibles: nens amb síndrome de Down, amb ceguera o sordesa, o aquells que han d’emprar una cadira de rodes o semblants però, ens estem oblidant d’altres molts aspectes a tenir en compte. 

I no són només aquest tipus de nens aquells que necessiten una atenció més individualitzada, no és així, les metodologies s’han d’adequar a aquestes diferències, no val que tots treballin i tinguin el mateix. Les activitats han de ser ajustades i canviants però no oblidem altres punts que incideixen directament en el procés d’ensenyament –aprenentatge, hem de tenir cura de tot allò que pugui afectar les vides dels nens.

Siguem realistes, la nostra societat no perdona les diferències, i aquells que són diferents, siguin les raons que siguin, es veuen sotmesos a prejudicis i a injustícies de les quals de vegades som conscients i altres no. 

La inclusió a l’escola va molt més enllà d’ajudar als nens amb NEE (necessitats especials) ha d’abastir a tots els nens i nenes que tinguin necessitats de qualsevol tipus: inestabilitat emocional, conflictes a la llar, aquells que es veuen amb tendència a ser apartats per qüestions de sexe, raça, religió, ideologia, gustos, aficions, aparença física, etc i, per suposat, amb dificultats físiques o cognitives.

És una tasca de conscienciació i de tolerància que ha de jugar un paper dins i fora de les escoles, en mestres i pares, en la família i en la societat sencera.

Posem el cas d’un alumne que té una mà diferent a l’altra, que té els seus dits col•locat d’una manera que s’allunya del que la majoria de les persones tenim, una “malformació” per a que en entenguem, tot i que aquest terme no m’agrada gaire. Hem d’utilitzar el “mal” per indicar que qualsevol cosa és diferent a la resta? De segur que aquest tipus de patró no és el que més ajudarà a dur a terme amb facilitat activitats que requereixin manipulació d’objectes però, hem de dir que allò és dolent? Com si encara tinguéssim aquest pensament medieval on tot el que és diferent o estrany és per culpa d’un mal de caire místic. Aquesta diferència té el seu origen en l’atzar de la genètica i no és culpa de ningú i ho sabem.
Aquesta diferència no ha de perjudicar la vida de cap persona, ni aquesta ni cap altre, pot ser aquesta persona en cert moment necessiti l’ajuda d’algú o d’algun objecte que sigui ergonòmic per a les seves característiques per a dur a terme certa activitat i fins i tot, potser trobi coses que mai podrà ser capaç de realitzar, però pot dur, i hauria de dur, una vida digna, com qualsevol altre persona que es consideri avui dia com a “normal”. Això de normal qui ho dicta?

Considero que aquí és, on cadascú, ha de “dictar” el que es normal o el que no, si aquest terme és d’utilitat o no, si ha d’actuar amb justícia o amb indiferència, etc. És per això que he esmentat que es tracta d’un propòsit de voluntat, de perspectiva, de fer emprar un raonament lògic però, el més important, que sigui just. 

He de fer una crítica molt dura cap a la societat, no en conjunt, soc conscient que hi ha gent que aquest tema sí li importa i fins i tot li preocupa, però hi ha gent que fins i tot es troba orgullosa de defendre que les diferències han d’existir i que, perquè negar-ho, poden ser castigades.
No vull parlar sobre els nens que practiquen bulling a les classes, de cap manera, aquests nens són fruit de persones que els han educat cap a la discriminació i no són conscients del mal que fan, la majoria dels casos,  només actuen tal i com pensen que ho han de fer per a satisfer el que el seu pare, la seva mare, el seu amic, el seu mestre, etc. considera acceptat.

He de parlar d’aquelles persones que sense cap fonament, es veuen en la posició de criticar a qualsevol persona que demostri ser diferent. Sense anar molt lluny, a diari, he de suportar al carrer nombroses escenes on, a l’autobús ningú vol seure al costat d’aquell noi negre; on al supermercat una àvia avisa a la caixera per a fer saber que aquella noia que du rastas, roba d’estampat militar i un piercing al nas, segurament ha estat robant; on a un parc, un pare defensa que el seu fill hagi insultat o agredit a un altre nen que és musulmà i per tant, molt inferior a ell, etc, etc. Una llista incansable del que jo considero veritables atrocitats contra la raça humana, tant que a algú els hi agrada parlar de races he d'emprar la terminologai adequada.
Tots som persones, som iguals pers dins i per fora a trets generals i el que ha d’importar és que puguis pensar, fer o no fer, com ho consideris més encertat, sempre i quan no perjudiquis als altres.

No puc comprendre aquella persona que és capaç d’afirmar que, per posar un exemple conegut i que no ens sorprengui a ningú, la religió musulmana és una completa absurditat i totes aquelles persones que la practiquen i la inculquen als seus fills són...(per tal d’evitar un malsonant) del pitjor que una persona, que no sigui musulmana evidentment, pot trobar. No puc comprendre que cap persona sigui capaç d’emetre tal enunciat en nom de dignificar una altra religió, com pot ser la catòlica. En conseqüència, si algú li pot semblar ridícul no menjar porc o no mostrar els cabells, a molts altres els pots semblar ridícul dur un collaret d’un home mort clavat a un pal.
No pretenc ofendre a ningú, faig una reducció a l'absurd per a detascar el poc sentit que té qüestionar aquests temes tant personals.

Perquè es justifiquen aquestes persones? Potser pequen de generalitzadors o se senten intimidats en front algú diferent i això només és inseguretat i por transformada en atacs cap als altres o, el que és més vergonyós, pot ser sigui un pensament heretat.
Hem sembla vergonyós que un nen hagi de pensar com ho fan els seus pares, o la societat en si mateixa perquè aquesta també influeix i ensenya als nens. S’ha d’ensenyar cap a un pensament crític, hem de saber jutjar-nos a un mateix i ser capaços de reflexionar si és d’aquesta manera que vull ser o si és d’aquesta manera que vull ser tractat. Penso que no hi ha res més just que deixar a cadascú ser com ha de ser, sense respondre les exigències dels altres.

Sé que aquest és un tema molt candent pel fet afegit que les diferències son a causa de creences, i aquest és un tema molt íntim on cadascú ha de ser lliure de creure o no, però aquesta mateixa intolerància o falta de respecte es pot extrapolar a moltes altes situacions. Qui ho diu que una persona amb “deficiència mental” no pot treballar o tenir parella o qualsevol fita que es proposi? Qui ho diu que sigui deficient? Hem d’emprar aquesta terminologia tant castigadora? Encara que són termes que són, políticament acceptats, hem nego a parlar de cap persona amb aquestes paraules de sentencia, perquè, en la meva opinió, ningú és millor o pitjor sinó cadascú tenim un potencial i en funció de la nostra proposta i pel tracte que rebem dels altres, podrem desenvolupar-lo al màxim o no, qui sap?

QUIET

Per a continuar amb aquests temes d’inclusió, ara em centraré en la inclusió des de la normalització. La importància de la normalització recau en el fet que les persones amb necessitats especials puguin dur a terme un procés d’ensenyament-aprenentatge assolint, al màxim, tots els continguts i procediments que els nens que no tinguin NEE puguin dur a terme, en la mesura que sigui possible, en els mateixos contextos i amb igualtat de condicions. Evidentment que aquestes persones necessiten unes pautes més especifiques i en moltes ocasions, aquestes són sinònim de barreres o limitacions, però hem de ser coherents i realistes hi ha dificultats que mai podran ser superades, tot i així hem de fer més fàcil la vida d’aquestes persones dins i fora de l’escola.

En aquesta assignatura hem llegit un llibre Quiet, de Màrius Serra. He de donar les gràcies per la recomanació d’aquest llibre i als responsables que hagin fet possible que aquesta proposta es dugués a terme, ja que m’ha semblat un llibre molt emotiu i revelador per la cruenta realitat que retrata amb un to de vagades irònic.

Aquesta obra no pot deixar-nos indiferents amb la seva lectura, tracta sobre la història del propi autor, de la seva família i del seu fill Lluís que té una greu encefalopatia que ningú li sap explicar ben bé en què consisteix. Aquesta família mira de fer de la vida d’en Lluís, i les seves pròpies, el més digne possible aferrant-se a l’esperança que amb els seus incansables esforços puguin defendre els drets del seu fill i ajudar-lo a viure cobrint les seves necessitats. A diari aquesta família es troba amb barreres que la societat s’entesta a prolongar i es relata d’una manera molt real i sincera. La ràbia és una constant quan la societat li dificulta aquesta tasca a aquesta família, ens apropa a la frustració d’una família que no es rendeix en front a la despreocupació i ignorància de la societat.

Personalment, mai he conegut cap persona amb aquestes dificultats que representen una dependència d’aquesta magnitud i reconec que poques vegades he reflexionat sobre el que representa aquestes lluites però soc conscient que no és una tasca fàcil.
Quan anava a l’escola havia una nena que anava a la meva classe des dels 3 anys, que no sé exactament que tenia, mai em va interessar, crec perquè ho considerava normal i no era res per a inquietar-se, simplement era una companya que tenia dificultats en la parla i a l’hora de caminar amb una cama. Tinc el record que alguns companys l’apartaven i no volien jugar amb ella i no comprenia la raó perquè era una nena agradable i correcta. De vegades li agradava estar sola i no tenia d’allò que es creu que s’ha de tenir “el teu millor amic o la teva millor amiga”, era una companya més i res més. Llegint aquest llibre he tornat a refrescar aquell record i ara crec que hi veig, de manera difusa, converses de la mare d’aquella nena amb la meva mare i, crec que aquest record em presenta una dóna molt angoixada i la meva mare sempre es preocupava per aquesta situació. Suposo que jo era petita per a comprendre què era el que de veritat passava i com afectava aquella situació a la meva companya i a la seva família però ben segur que era molt més greu del que jo em pensava i que, com al llibre d’en Màrius Serra, aquesta família de vegades se sentia perduda i sense forces.

Aquest llibre ens dóna una lliçó de voluntat, humilitat i de justícia però també de la injustícia, ens fa veure la invisibilitat d’aquest problema, del poc coneixement i consciència que tenim envers aquestes persones i la necessitat d’una reformulació del que ja entenem com a inclusió.

La inclusió hauria d’anar més enllà de la normalització, cal un recolzament o reconeixement social ja que aquestes famílies necessiten més ajuda de la que reben perquè criar un fill que requereix tantes atencions és una veritable proesa avui dia. N’és un exemple un capítol del llibre on ens fa veure les dificultats que tenen només per a sortir de casa i agafar un transport públic adaptat, o per anar a un hospital a Venècia o quan a un restaurant els propietaris els posen pegues. És molt trist a l’hora que real i vergonyós.

Reflexions. Temari número 4

Reflexions del temari número 3

A l’anterior publicació, vaig parlar sobre les diferents maneres d’assolir els aprenentatges, avui, al següent tema esmentaré els factors intrapersonals del procés d’ensenyament-aprenentatge. En aquest procés, hi ha uns factors psicològics implicats segons siguin els processos cognitius o processos afectius.

Als processos cognitius trobem principalment implicats, l’atenció, la memòria i la intel·ligència. Per a començar, hem d'admetre que hi ha molts estereotips quant a aquests factors que a continuació explicaré:

L’atenció es concep com allò que ha de donar uns fruits predeterminats i si no s’assoleixen no es considera que s’hagi donat aquest factor tant important ja que centra l’energia en activitats concretes. El que no coneixem és, que hi ha diferents formes de mostrar atenció.  Hi ha una atenció més intencionada, on fixem els nostres sentits en un objecte o acció en concret i també existeix l’atenció sobre qualsevol aspecte, aquesta és més efímera i no es proposa cap objectius.

L’activació mental es dóna a partir de l’atenció, quan es fa una selecció de la informació d’aquests estímuls. Sempre hi ha una atenció, sempre centrem les nostres capacitats mentals cap a un objectiu segons els nostres interessos individual de cada persona.

Dins d’un context escolar, es pot caure en la superficialitat de les explicacions conductuals sobre l’atenció. Pensem en aquell nen que les disponibilitats sensorials no ens fan pensar que estigui prestant atenció perquè la seva postura corporal ens inspirava despreocupació o per la seva mirada o expressió facial. Tanmateix, això no vol dir que s’estigui o no prestant atenció, a més que és un concepte bastant subjectiu donat el fet
que és més difícil no mostrar atenció per res que mostrar.

De vegades, els mestres donen aquesta exagerada importància a donar èmfasi a fer veure que es presta atenció que els nens es concentren exageradament en sostenir la mirada amb el mestre de manera continua, i de no parlar per fer veure que s’escolta. Aquesta monòtona acció o millor dit “desacció” fa que els nens comencin a divagar en el seu món de idees, de perdre l’atenció perquè s’avorreixen, perquè només fan veure que aprenen i això és prou esgotador, sobretot a classes tradicionals i magistrals, on el rol dels alumnes és totalment passiu.

També se sap que hi ha uns factors que incideixen sobre l’atenció:
- Factors fisiològics. Uns dels aspectes que més afecta directament sobre l’atenció i que de vegades, subestimem les conseqüències de les fatigues sensorials, degut a l’estrés.
Una mala gestió del temps del qual disposem ens pot portar fracàs en la consecució de les nostres fites. Per tal d’organitzar el més òptim el nostre temps, primer haurem de fer una prèvia selecció d’allò que de veritat val la pena. El temps no oscil•la, es el que és i si volem fer més del que és possible més tard ens passarà factura.

Els nens poden trobar-se igual de sobrecarregat que un adult, per causes escolar i també extraescolars.
Les metodologies que faci servir el docent a l’aula és decisiva en aquest aspecte, donat el fet que repercuteix en les activitats, en l’actitud del mestre i per tant en les exigències que poden trobar els alumnes. Fins i tot l’espai físic i el material influeix.
Els horaris als quals els nens es veuen sotmesos, ja sigui a activitats extraescolars o jornades d’activitat excessives que no deixen ni tan sols descansar als nens, l’alimentació, la roba i el descans també s’han de tenir molt en compte.

- El nivell de desenvolupament incideix directament amb el tipus d’atenció que es dugui a terme, segons sigui el nivell maduratiu els nens poden començar a dominar sobre quins estímuls parar atenció. A aquest fenomen, se’l nomena atenció sostinguda, pel contrari hi ha una atenció més efímera que respon al nom d’espontània donat el grau d’implicació en aquest procés.
Hem de tenir cura, sobretot a les edats més primerenques quan els nadons es concentren en qualsevol banalitat o moviment simple perquè aquests moments són crucials per a desenvolupar una reflexió sobre el diàleg intern de cadascú envers allò que es presta atenció. Aquests moments als quals els adults en molts casos no ho valorem el suficient són imprescindibles per a la correcta maduració cerebral del nen.

- Les motivacions i interessos, òbviament, juguen un paper decisiu ja que cadascú té uns interessos determinats i és susceptible a determinats estímuls.

- Les diferències individuals, atenent el fet que no tothom creixem en el mateix context i no tenim les mateixes motivacions i interessos, madurem d’una manera o d’una altra. En el cas hipotètic que dues persones amb les mateixes inquietuds, creixessin en el mateix context, no sorgirien de la mateixa manera ja que segons els estils d’abordar la informació obtinguda afectaria en la maduresa final.

Un altre factor intrapersonal del procés d’ensenyament-aprenentatge és la memòria, i en aquest cas, també tenim idees preconcebudes sobre que representa per a nosaltres. Com retenim la informació? I, com la recuperem?

Abans d’entendre aquest funcionament, ens cal dividir les diferents memòries que podem arribar a dominar.
Per una part, trobem la memòria sensorial, és la primera informació que ens arriba de manera molt superficial. Aquesta és la que rebem pels sentits i, tot i que no som conscients, el nostre cos recorda i s’acostuma a certes experiències.  Aquesta informació no arriba a ser processada en molts dels casos però ens serveix per a la complementació d’altres informacions.
També trobem la memòria a curt termini que és aquella que treballa per a comprendre la informació però té un caràcter efímer ja que funciona amb una capacitat limitada. Aquesta informació pot perdurar si es fa un esforç per a assimilar-la i emmagatzemar-la amb la memòria a llarg termini. Des d’aquesta ubicació és on podem recordar i recuperar els aprenentatges.

Ens hem de plantejar, a l’escola, quina mena de memòria estem treballant i quina memòria és la que exigim.
Ens trobem amb aules on les principals activitats són aquelles on els nens han de fer cercles, han de donar color a les formes geomètriques, fitxes on han de recordar el nom d’aquestes figures, per exemple, aquestes són unes idees simples que es poden treballar amb fitxes però també volem que els nens recordin dades o un seguit de paraules que, lamentablement, no comprenen i només fan aquest treball de memòria a curt termini.

Finalment, és sabut, que aquesta informació no deriva en un aprenentatge que puguin establir als seus caps. És informació passatgera que dura fins que el mestre deixa de donar la tabarra per a que l’”aprenguin”.

No vull pas negar aquest tipus d’activitat com a una eina d’utilitat, simplement, he de considerar aquestes com una eina més. però amb un caràcter complementari. Aquestes activitats tenen massa protagonisme en certes escoles i deixen de banda les activitats que inciten una reflexió i una comprensió real del que es pretén ensenyar.  Hi ha circumstàncies on poden servir com a reforç per a acabar d’assentar uns coneixements prèviament treballats exhaustivament. La verbalització ens ajuda a veure amb més claredat allò que volem comprendre, per tant, aquest tipus d’activitats més supèrflues ens poden ser de gran utilitat al final del procés.

He de criticar en conseqüència, l’abús que es fa de les probes escrites. Els exàmens demanen el mateix un esforç de memòria però el que s’han de plantejar els mestres és si aquesta opció és la més encertada per a valorar els aprenentatges dels seus alumnes. Primerament, que siguin capaços de treure un 10 no vol dir ni que ho hagin entès, ni que comprenguin la importància de dominar aquests aprenentatges o si són més o menys intel·ligents.

El primer que ens ve al cap quan pensem en la intel·ligència són aquests tests que suposadament mesuren el nivell de intel·ligència de les persones però que malauradament s’ha convertit en una altra manera de etiquetar a les persones i separar aquelles que són intel·ligents i els que no.

Però sabem que aquests resultats no són estàtics si no que cada persona pot anar treballant la seva intel·ligència sense conèixer els seus límits reals, per tant, hauríem d’entendre aquest factor intrapersonal del procés d’ensenyament-aprenentatge, com una capacitat de millorar en comptes d’un número classificador.

La intel·ligència no hauria de tractar-se des d’aquest punt de vista, la intel·ligència no es un número dins d’unes escales de mesura universals i estàtiques, al contrari, és un aspecte canviant.

Cadascú té les seves característiques com a persona, i segons el context en el que es vegi invers sabrà, o no, dur a terme aquestes per potenciar les seves habilitats. Podem analitzar l’exemple que podem trobar a moltes escoles on un nen es considerat menys intel·ligent perquè suspèn matemàtiques o ciències i, en canvi, té més èxit en activitats relacionades amb el llenguatge i l’expressió en general. I és que sempre trobarem el típic comentari que té tota la intenció de discriminar a l’altre, de seguir en aquesta línia de pensament i justificar que “els de lletres tenen menys mèrit que aquells que estudien ciències”. I això, és un acudir que he hagut de sentir durant molt de temps però, en comptes de sentir-me ofesa, he hagut de comprendre que una persona que es capaç de fer aquesta comparativa no denota gaire intel·ligència ja que irònicament, hem demostra que ni tan sols sap que és i què representa en societat.

Vull expressar el meu desacord absolut amb aquesta sentencia tant gratuïta perquè, primerament, ni tan sols podem establir que té més o menys mèrit. Si més no, aquest no hauria de ser motiu per a considerar a certes persones més intel·ligents que els altres ja que, com ens ofereix el psicòleg, investigador y professor de la Universitat de Harvard, Howard Gardner, 1943, no existeix intel·ligència com a tal sinó que trobem a un panorama molt més complex.  Les seves investigacions sobre l’anàlisi de les capacitats cognitives han fonamentat les bases de la teoria de les intel·ligències múltiples.

Aquesta teoria ens fa repensar els fonaments d’aquells tests que es dediquen a la mesura de la intel•ligència amb probes estandarditzades per a tothom i el mateix ha d’ocórrer amb la majoria del exàmens i activitats que es duen a terme a les escoles, evidentment, que no es té en compte que cada persona és diferent i que mai podrà mostrar les seves capacitats totals en unes probes que no s’ajustin a les seves característiques.

Finalment, he de compartir la preocupació que tinc al tractar aquests temes, ja que mig món pensa que les matemàtiques són més importants que l’expressió, el llenguatge, o la música o expressió plàstica, etc. Totes les àrees haurien de treballar en coordinació i harmonia per a que tots els nens es beneficiessin de tot allò que aquests reptes els poden oferir i d’allò que poden aprendre, així mateix a la classe de ciències naturals es pot treballar història o a la plàstica o tecnologia es poden coordinar amb les matemàtiques i la física, etc. Mereix un canvi d’actitud davant la polèmica controvèrsia envers que és millor o pitjor, aquest no hauria de ser el plantejament, sinó que puc oferir als altres que sé dominar per a que tots junts ens enriquim uns dels altres i poc a poc arribar a dominar allò que ens proposem, sense lluites per ser el millor.

D'altra banda, els processos afectius, són altres factors psicològics que intervenen al procés d’ensenyament-aprenentatge i cal que es tinguin presents durant les pràctiques educatives.
Primerament, hem de parlar de la personalitat de cadascú i aquesta és inherent a la pròpia persona, no és cap aspecte que haguem de modificar, però sí que hem d’ajudar als nens a aconseguir emprar estratègies per autoregular-se a ells mateixos i guiar-los per a que tinguin un esperits crític i sàpiguen com volen ser i per què.

Hem de treballar molt a fons els aspectes emocionals per a assegurar que tinguin seguretat emocional i puguin conèixer-se a ells mateixos i que l’autoestima augmenti.
Les competències emocionals afavoreixen les relacions amb altres persones i amb un mateix, facilita la resolució positiva de conflictes, contribueix a la salut física i mental, ajuda a l’aprenentatge, entre d’altres.

Considero que l’educació emocional és crucial i ha de començar a l’etapa d’educació infantil i s’ha de posar en pràctica tant a l'escola com a la família per a donar oportunitats reals d’entendre els altres, amb problemes o controvèrsies quotidianes que puguin tenir els nens amb uns altres i, per tant, amb casos que els afecten directament a les seves vides.

Pel contrari, llavors ens trobem amb persones adultes que no són capaces de parlar sobre els seus sentiments o que ni tan sols s’entenen a ells mateixos. El que cal a les aules és el funcionament conscient a partir de l’empatia i saber dominar l’ego d’un mateix,  oblidar les disputes que no acaben mai per culpa de l’orgull i propiciar un ambient de comprensió i igualtat per als nens per a que, al futur, siguin capaços de tractar les traves des de l’objectivitat i la calma.


Per últim, no hem d’oblidar el paper de la motivació ja que sense aquesta és més dificultós que es creï un aprenentatge. Podríem dir que és quasi impossible que es faci un aprenentatge conscient si no es té motivació per fer-ho.

Podríem distingir dos tipus de motivació, la primera, és la motivació extrínseca i és aquella que ens ve de fora, és a dir, que de forma externa ens fa trobar al·licients per a dur a terme certs propòsits. Aquestes justificacions, en nombrosos casos, són les possibles conseqüències de no realitzar aquestes qüestions, és a dir, els càstigs o els cost d’oportunitat.

I si pensem en la manera d’aprendre que aprenen, valgui la redundància, els alumnes de innumerables escoles, ens trobem amb nens que no saben per què han d’aprendre els temps verbals “de memòria”, per exemple, i així ocorre perquè no ho veuen necessari i ningú s’ha aturat a reflexionar amb ells si aquests coneixements són d’utilitat o no i perquè. Pot ser donar sentit al que es fa és una de les millors motivacions, fer per fer, avorreix.

També hem d’aprofitar les inquietuds i motivacions dels nens o saber encaminar-les cap a una consecució amb coherència dels plantejaments que el mestre va creure necessaris treballar. Evidentment, també haurem de tenir la capacitat de comprovar mitjançant avaluacions si les programacions que consideràvem primordials, ho continuen sent i si es cal, fer una remodelació o adaptació a les veritables necessitats i motivacions de l’alumnat.

Ara que mencionem l’avaluació, hem de fomentar una pràctica reflexiva que permeti als alumnes comprendre com aprenen, quines són les seves mancances i les seves competències, com ajudar a millorar allà on troben carències però, sobretot fer comprendre el valor de l’educació, el valor dels aprenentatges i ajudar a comprendre que la motivació ha de ser intrínseca, és a dir, que hem de trobar la raó per realitzar les nostres fites perquè ho considerem necessari, per a nosaltres mateixos.