No sabeu quant vaig riure amb la meva companya Sol. Aquest monstre apareix pel costat contrari al qual estic jo, surt de sobte, cantant i dirigint-se a mi. El dia de l'assaig vaig riure moltíssim, no podia parar, no podia cantar la meva part. Em va impressionar moltíssim.
Haig de dir també que aquest assaig ens va permetre veure actuar als altres grups i en certa manera pots fer comparacions amb el teu treball i el dels altres. Em vaig adonar que el nostre treball era més que suficient i que, fins i tot, havia fet emocionar a companyes de classe que ens feien de públic. Una companya ens va dir "he rigut i he plorat", tota una revelació per a nosaltres ja que no podem veire l'obra com a tercera persona.
Varem sortir satisfetes.
El dia de la representació final va ser un dia de nervis. Totes les persones que havien allí mostraven signes d'estar nervioses. Nosaltres érem les últimes però així i tot estàvem ansioses per acabar aquest viatge d'una vegada. En arribar, ràpidament ens varem vestir amb els nostres vestits de monstres, el ca estava llest i les nenes s'adornaven el pèl i el mocador.
En el que van semblar 10 minuts, ja havia passat el temps de preparació i escoltàvem als nens riure i cridar en l'entrada. La sensació que em va inundar l'estómac va ser de responsabilitat de no defraudar a aquest public i a mi mateixa perquè tot el que havíem sofert havia de servir per a alguna cosa.
Varem anar corrent cap a aquell camerino col·lectiu improvisat i ens varem pintar amb ceres tota la cara, el coll, les parts de braç que no ens cobria la tela i les mans. Jo vaig repetir la prova del dia anterior i em vaig dibuixar un coll estret i unes mans esquelètiques.
Mentre que els primers grups assajaven, nosaltres estàvem en una cantonada a primera fila entre el públic. Podíem escoltar com els nens s'emocionaven i com de vegades uns altres s'avorrien.
Cada vegada estava més nerviosa, però sabia que no era para tant i que en el fons, sabia que tot anava a sortir bé.
El nostre moment va arribar. Em vaig col·locar darrere dels panells amb el meu bec i els meus aletes. Em vaig recordar "cal fer-ho com sempre".
La música va començar a sonar i no vaig poder evitar posar-me nerviosa. Vaig mirar a Sol per última vegada per evitar la sorpresa del dia anterior. Vaig pensar què pot fallar? I em vaig adonar que respirava massa ràpid i que l'asma podria impedir-me cantar alt, de manera que em vaig posar a respirar profund.
Just quan jo feia la meva aparició, mostravem el món dels monstres amb tots els seus colors i lluentors. Mentre estava col·locada, simulant estar dormida, vaig poder escoltar un gran "oooh" dels nens i se'm va escapar un somriure.
No podia veure el public perquè no hi havia llum així que pràcticament semblava que estava jo sola cantant per a nosaltres mateixes. Vaig cantar tot l'alt que vaig poder i després ja em van dir que se'm va escoltar perfectament.
Quan va sortir Sol no vaig poder evitar riure'm una mica però no tant com el dia anterior. Aquesta vegada almenys vaig poder seguir dempeus sense retorçar-me de riure.
Durant tota l'obra ho vaig passar bé, l'únic problema que tènia, de moment, era que les meves ales estaven mal cosides i no podia estirar molt els braços, cosa a la qual no estava acostumada en els assajos. Però va sorgir un altre problema: el tècnic de llum i so sembla que no va tenir suficient amb un assaig i donar-li tot per escrit ( exemple: quan girem el panell apaga les llums, minut x).
El nostre treball i esforços de més de 3 mesos es va veure deslluernat donat el fet que el món dels monstres de vegades va deixar de brillar perquè s'havien encès les llums.
Un altre moment caòtic va ser quan estàvem llestes per fer una coreografia i la música no sonava. Totes miràvem cap a la cabina del tècnic amb esperances que s'adonés de l'error. Jo no sàvia que fer. Mirava a les meves companyes per intentar fer el que elles i dissimular el buit musical, però vaig veure que una ballava lliurement, una altra li manava missatges al tècnic "ara ballarem una cançó", "amb la llum del món dels monstres!", unes altres estaven petrificades i unes altres s'amagaven darrere d'unes altres.
La música va sonar i em vaig sentir tan alleujada com si acabés de donar a llum un fill molt pessat.
Feiem els balls finals mentre podia veure al publico nens i majors, donant palmes i els somriures i crits d'alguns altres nens.
Malgrat els errors tècnique,s crec que va quedar acceptable, li va llevar fluïdesa i coherència però, segons m'han explicat, va ser una de les millors sinó la millor actuació de totes. I jo m'ho vull creure.
I aquí un collage sobre el nostre treball
http://solsol.edu.glogster.com/va-de-monstres/
