Temes d'Inclusió

En aquesta entrada parlaré sobre el concepte d’inclusió que treballem a l’assignatura d’Educació Inclusiva, aquest concepte del qual hem hagut de sentir parlar en nombroses ocasions i, tal vegada, no coneixem quina és la magnitud d’aquesta paraula o més ben dit, d’aquesta intensió o filosofia. 

Inclusió,  prové d’incloure, quin mot més senzill, a ningú sens escapa però, sabem exactament què vol dir? I el que és pitjor, ens hem conformat amb el que pensem que representa la inclusió i actuem sense estar segurs que som persones que promovem aquest pensament?

Crec que fa falta un exercici de sinceritat amb un mateix i amb la resta per conèixer de veritat si estem facilitant, o no, una veritable inclusió. Començant pel punt que igualtat no és el mateix que equitat, segur que algú ja es perd, i si mirem de identificar les diferències entre aquests conceptes segur que més d’un s’amoïna i acaba admetent que no hi ha gaire diferència. 

Amb aquesta imatge es pretén dissipar dubtes:

Si pensem en l’educació, no hem de considerar que estem fent una bona tasca per a evitar les diferències entre l’alumnat si els tractem a tots per igual, no ens hem de comformar amb això. Cadascú és diferent, en certa mesura ha d’haver qualsevol aspecte que el caracteritzi, que l’identifiqui o el faci únic a la resta; aquestes diferències són tan físiques com cognitives. 

Quan parlem de diferències dins de l’escola el primer que pensem és en aquells nens que pateixen dificultats en el seu procés d’ensenyament aprenentatge i en recordem d’aquelles diferències més visibles: nens amb síndrome de Down, amb ceguera o sordesa, o aquells que han d’emprar una cadira de rodes o semblants però, ens estem oblidant d’altres molts aspectes a tenir en compte. 

I no són només aquest tipus de nens aquells que necessiten una atenció més individualitzada, no és així, les metodologies s’han d’adequar a aquestes diferències, no val que tots treballin i tinguin el mateix. Les activitats han de ser ajustades i canviants però no oblidem altres punts que incideixen directament en el procés d’ensenyament –aprenentatge, hem de tenir cura de tot allò que pugui afectar les vides dels nens.

Siguem realistes, la nostra societat no perdona les diferències, i aquells que són diferents, siguin les raons que siguin, es veuen sotmesos a prejudicis i a injustícies de les quals de vegades som conscients i altres no. 

La inclusió a l’escola va molt més enllà d’ajudar als nens amb NEE (necessitats especials) ha d’abastir a tots els nens i nenes que tinguin necessitats de qualsevol tipus: inestabilitat emocional, conflictes a la llar, aquells que es veuen amb tendència a ser apartats per qüestions de sexe, raça, religió, ideologia, gustos, aficions, aparença física, etc i, per suposat, amb dificultats físiques o cognitives.

És una tasca de conscienciació i de tolerància que ha de jugar un paper dins i fora de les escoles, en mestres i pares, en la família i en la societat sencera.

Posem el cas d’un alumne que té una mà diferent a l’altra, que té els seus dits col•locat d’una manera que s’allunya del que la majoria de les persones tenim, una “malformació” per a que en entenguem, tot i que aquest terme no m’agrada gaire. Hem d’utilitzar el “mal” per indicar que qualsevol cosa és diferent a la resta? De segur que aquest tipus de patró no és el que més ajudarà a dur a terme amb facilitat activitats que requereixin manipulació d’objectes però, hem de dir que allò és dolent? Com si encara tinguéssim aquest pensament medieval on tot el que és diferent o estrany és per culpa d’un mal de caire místic. Aquesta diferència té el seu origen en l’atzar de la genètica i no és culpa de ningú i ho sabem.
Aquesta diferència no ha de perjudicar la vida de cap persona, ni aquesta ni cap altre, pot ser aquesta persona en cert moment necessiti l’ajuda d’algú o d’algun objecte que sigui ergonòmic per a les seves característiques per a dur a terme certa activitat i fins i tot, potser trobi coses que mai podrà ser capaç de realitzar, però pot dur, i hauria de dur, una vida digna, com qualsevol altre persona que es consideri avui dia com a “normal”. Això de normal qui ho dicta?

Considero que aquí és, on cadascú, ha de “dictar” el que es normal o el que no, si aquest terme és d’utilitat o no, si ha d’actuar amb justícia o amb indiferència, etc. És per això que he esmentat que es tracta d’un propòsit de voluntat, de perspectiva, de fer emprar un raonament lògic però, el més important, que sigui just. 

He de fer una crítica molt dura cap a la societat, no en conjunt, soc conscient que hi ha gent que aquest tema sí li importa i fins i tot li preocupa, però hi ha gent que fins i tot es troba orgullosa de defendre que les diferències han d’existir i que, perquè negar-ho, poden ser castigades.
No vull parlar sobre els nens que practiquen bulling a les classes, de cap manera, aquests nens són fruit de persones que els han educat cap a la discriminació i no són conscients del mal que fan, la majoria dels casos,  només actuen tal i com pensen que ho han de fer per a satisfer el que el seu pare, la seva mare, el seu amic, el seu mestre, etc. considera acceptat.

He de parlar d’aquelles persones que sense cap fonament, es veuen en la posició de criticar a qualsevol persona que demostri ser diferent. Sense anar molt lluny, a diari, he de suportar al carrer nombroses escenes on, a l’autobús ningú vol seure al costat d’aquell noi negre; on al supermercat una àvia avisa a la caixera per a fer saber que aquella noia que du rastas, roba d’estampat militar i un piercing al nas, segurament ha estat robant; on a un parc, un pare defensa que el seu fill hagi insultat o agredit a un altre nen que és musulmà i per tant, molt inferior a ell, etc, etc. Una llista incansable del que jo considero veritables atrocitats contra la raça humana, tant que a algú els hi agrada parlar de races he d'emprar la terminologai adequada.
Tots som persones, som iguals pers dins i per fora a trets generals i el que ha d’importar és que puguis pensar, fer o no fer, com ho consideris més encertat, sempre i quan no perjudiquis als altres.

No puc comprendre aquella persona que és capaç d’afirmar que, per posar un exemple conegut i que no ens sorprengui a ningú, la religió musulmana és una completa absurditat i totes aquelles persones que la practiquen i la inculquen als seus fills són...(per tal d’evitar un malsonant) del pitjor que una persona, que no sigui musulmana evidentment, pot trobar. No puc comprendre que cap persona sigui capaç d’emetre tal enunciat en nom de dignificar una altra religió, com pot ser la catòlica. En conseqüència, si algú li pot semblar ridícul no menjar porc o no mostrar els cabells, a molts altres els pots semblar ridícul dur un collaret d’un home mort clavat a un pal.
No pretenc ofendre a ningú, faig una reducció a l'absurd per a detascar el poc sentit que té qüestionar aquests temes tant personals.

Perquè es justifiquen aquestes persones? Potser pequen de generalitzadors o se senten intimidats en front algú diferent i això només és inseguretat i por transformada en atacs cap als altres o, el que és més vergonyós, pot ser sigui un pensament heretat.
Hem sembla vergonyós que un nen hagi de pensar com ho fan els seus pares, o la societat en si mateixa perquè aquesta també influeix i ensenya als nens. S’ha d’ensenyar cap a un pensament crític, hem de saber jutjar-nos a un mateix i ser capaços de reflexionar si és d’aquesta manera que vull ser o si és d’aquesta manera que vull ser tractat. Penso que no hi ha res més just que deixar a cadascú ser com ha de ser, sense respondre les exigències dels altres.

Sé que aquest és un tema molt candent pel fet afegit que les diferències son a causa de creences, i aquest és un tema molt íntim on cadascú ha de ser lliure de creure o no, però aquesta mateixa intolerància o falta de respecte es pot extrapolar a moltes altes situacions. Qui ho diu que una persona amb “deficiència mental” no pot treballar o tenir parella o qualsevol fita que es proposi? Qui ho diu que sigui deficient? Hem d’emprar aquesta terminologia tant castigadora? Encara que són termes que són, políticament acceptats, hem nego a parlar de cap persona amb aquestes paraules de sentencia, perquè, en la meva opinió, ningú és millor o pitjor sinó cadascú tenim un potencial i en funció de la nostra proposta i pel tracte que rebem dels altres, podrem desenvolupar-lo al màxim o no, qui sap?

QUIET

Per a continuar amb aquests temes d’inclusió, ara em centraré en la inclusió des de la normalització. La importància de la normalització recau en el fet que les persones amb necessitats especials puguin dur a terme un procés d’ensenyament-aprenentatge assolint, al màxim, tots els continguts i procediments que els nens que no tinguin NEE puguin dur a terme, en la mesura que sigui possible, en els mateixos contextos i amb igualtat de condicions. Evidentment que aquestes persones necessiten unes pautes més especifiques i en moltes ocasions, aquestes són sinònim de barreres o limitacions, però hem de ser coherents i realistes hi ha dificultats que mai podran ser superades, tot i així hem de fer més fàcil la vida d’aquestes persones dins i fora de l’escola.

En aquesta assignatura hem llegit un llibre Quiet, de Màrius Serra. He de donar les gràcies per la recomanació d’aquest llibre i als responsables que hagin fet possible que aquesta proposta es dugués a terme, ja que m’ha semblat un llibre molt emotiu i revelador per la cruenta realitat que retrata amb un to de vagades irònic.

Aquesta obra no pot deixar-nos indiferents amb la seva lectura, tracta sobre la història del propi autor, de la seva família i del seu fill Lluís que té una greu encefalopatia que ningú li sap explicar ben bé en què consisteix. Aquesta família mira de fer de la vida d’en Lluís, i les seves pròpies, el més digne possible aferrant-se a l’esperança que amb els seus incansables esforços puguin defendre els drets del seu fill i ajudar-lo a viure cobrint les seves necessitats. A diari aquesta família es troba amb barreres que la societat s’entesta a prolongar i es relata d’una manera molt real i sincera. La ràbia és una constant quan la societat li dificulta aquesta tasca a aquesta família, ens apropa a la frustració d’una família que no es rendeix en front a la despreocupació i ignorància de la societat.

Personalment, mai he conegut cap persona amb aquestes dificultats que representen una dependència d’aquesta magnitud i reconec que poques vegades he reflexionat sobre el que representa aquestes lluites però soc conscient que no és una tasca fàcil.
Quan anava a l’escola havia una nena que anava a la meva classe des dels 3 anys, que no sé exactament que tenia, mai em va interessar, crec perquè ho considerava normal i no era res per a inquietar-se, simplement era una companya que tenia dificultats en la parla i a l’hora de caminar amb una cama. Tinc el record que alguns companys l’apartaven i no volien jugar amb ella i no comprenia la raó perquè era una nena agradable i correcta. De vegades li agradava estar sola i no tenia d’allò que es creu que s’ha de tenir “el teu millor amic o la teva millor amiga”, era una companya més i res més. Llegint aquest llibre he tornat a refrescar aquell record i ara crec que hi veig, de manera difusa, converses de la mare d’aquella nena amb la meva mare i, crec que aquest record em presenta una dóna molt angoixada i la meva mare sempre es preocupava per aquesta situació. Suposo que jo era petita per a comprendre què era el que de veritat passava i com afectava aquella situació a la meva companya i a la seva família però ben segur que era molt més greu del que jo em pensava i que, com al llibre d’en Màrius Serra, aquesta família de vegades se sentia perduda i sense forces.

Aquest llibre ens dóna una lliçó de voluntat, humilitat i de justícia però també de la injustícia, ens fa veure la invisibilitat d’aquest problema, del poc coneixement i consciència que tenim envers aquestes persones i la necessitat d’una reformulació del que ja entenem com a inclusió.

La inclusió hauria d’anar més enllà de la normalització, cal un recolzament o reconeixement social ja que aquestes famílies necessiten més ajuda de la que reben perquè criar un fill que requereix tantes atencions és una veritable proesa avui dia. N’és un exemple un capítol del llibre on ens fa veure les dificultats que tenen només per a sortir de casa i agafar un transport públic adaptat, o per anar a un hospital a Venècia o quan a un restaurant els propietaris els posen pegues. És molt trist a l’hora que real i vergonyós.