Vull presentar l’assignatura primerament i després faré
un comentari personal en conseqüència, he de dir que, tal i com podeu intuir
pel títol, la temàtica girarà entorn els aspectes socioemocionals de la infància.
Fent una aturada en aquesta paraula ja podem fer una divisió del que constarà l’assignatura:
societat i emoció.
Tots tenim una idea més o menys acurada del que
representa la societat però el que ens hem adonar a classe és que tenim molt
poc clar el que és una emoció. La primera controvèrsia radicà en la pregunta que
el professor va plantejar: Quina és la diferència entre una emoció i un
sentiment? He de confessar que encara no ho tinc del tot clar ja que mai m’ho
havia plantejat.
Penso que avui dia algunes paraules estan perdent el seu
significat perquè les emprem gratuïtament; no sabem el que realment significa
tanmateix les emprem i esperem que els altres, ajudats pel context, siguin
capaços d’entendre’ns. La típica frase de “Jo ja m’entenc” no serveix doncs,
perquè ens porta a ambigüitats, malentesos que després pocs són capaços d’afrontar
i resoldre. Aquesta és la primera
reflexió que em porta el primer dia de l’assignatura: sabem tan poc sobre les
nostres emocions que ni tan sols sabem emprar un llenguatge adient per
entendre-les o expressar-les, en el cas contrari, les meves de classe i jo sabríem
la diferència entre emoció i sentiment.
Personalment, crec que cada vegada més, i millor, em
conec a mi mateixa. Els darrers 4 anys de la meva vida han sigut aquells que
més m’han posat a prova, i consider que, tot i els meus alts i baixos, he
arribat a un estat de tranquil·litat on estic contenta amb la persona que joc
ara i dels meus avenços personals. He canviat molt com a persona gràcies a les
experiències d’aquests darrers anys i puc valorar aquest procés perquè penso
que he sigut capaç de comprendre’m a mi mateixa. No sé com i ni quan, però sé
que un dia em vaig haver d’enfrontar al que amagava dins i aprendre a entendre
com em sentia i perquè. A arrel d’això penso que ara soc molt més conseqüent i
reflexiva, soc més amable amb les meves dificultats a la vegada soc exigent, sé
posar-me en la pell dels altres i els sé respectar però el més important és li
dedic més atenció a respectar-me a mi mateixa.
Segurament, encara hauré de millorar en aquest aspecte,
el que trobo més dificultós és saber com tirar cap a endavant sempre, costi el
que costi, ara ja hem conec però sento que em manquen estratègies. He aprés a
estimar-me una mica més però to ti així és difícil avaluar-te i no posar excuses quan em trobo en situacions de
frustració o tristesa intento ser sincera, justa i conseqüent. Esper que l’experiència
d’aquesta assignatura m’orienti una mica més en aquest aspecte perquè penso que
tothom necessita aquestes eines, encara més els educadors ja que haurem d’inculcar
en els nens aquesta preocupació per conèixer-nos a un mateix.
En
realitat, és la primera assignatura que he tingut en aquest curs i en tota la
meva vida que tingués en compte les emocions com a base central d’estudi. Em sembla
realment interessant i útil a la vegada que necessari, com ja he esmentat. La
part cognitiva ja la hem vist reflectida en altres assignatures enfocades a la
psicologia infantil com al primer anys, Desenvolupament cognitiu i lingüístic i
en aquest any la Psicologia de l’Educació.
Aquesta nova assignatura l’entenc des d’un punt de vista
general, és dir, crec que no només em formarà com a docent sinó que serà una de
les eines més pragmàtiques ja que podré reflexionar i valorar, a més dels meus
coneixements, la percepció de mi mateixa a la vegada que em donarà estratègies
per a treballar adequadament com a mestra el desenvolupament social i
emocionals dels nens en un context educatiu.
Crec que és una assignatura molt necessària en els graus
docents però també a les escoles. Els nens necessiten treballar aquests
aspectes i he de reconèixer el compromís del plantejament de l’assignatura
perquè ens farà reflexionar sobre l’educació emocional. Algunes persones ja la
defensaran com és el meu cas, i si encara tinc companyes que no s’ho plantegen
o que dubtin de la seva necessitat agraeixo la proposta d’aquesta assignatura
pel bé dels propis infants i de les generacions futures.
L’educació emocional és necessària per a tothom, grans i
petits, perquè una cosa tant immersa en un mateix, indissoluble com són les
emocions s’han d’afrontar tal i com són
Llavors un
altre objectiu que em plantejo de cara a aquesta nova assignatura és arribar a
conèixer en profunditat aquest procés de desenvolupament dels infants
relacionant la part cognitiva amb la part afectiva i aprendre com establir un
entorn adequat per al bon desenvolupament i domini d’aquestes competències.
Després de parlar tant
sobre les emocions, faig un quadre per recollir les emocions que em transmet l’inici
d’aquesta nova assignatura
EMOCIONS POSITIVES
|
EMOCIONS NEGATIVES
|
EMOCIONS AMBIGÜES
|
Entusiasme
.
Vull
saber més sobre les emocions perquè penso que és important a nivell
individual i col·lectiu.
|
Por.
Tinc
por a no arribar a entendre els objectius de l’assignatura o de no
comprometre’m amb les exigències que comporten.
|
Incertesa.
Pot
ser que l’assignatura no m’acabi d’agradar o millor dit, de satisfer les
meves necessitats i curiositats
|
Durant el transcurs de les classes va sorgir un nou terme amb la pregunta "Quines són les emocions primàries?" De primeres no sabia què pensar sobre a què feia referència allò de "primàries", varem coincidir que les emocions primàries són aquelles que són necessàries per a la supervivència de l'espècies, després de la lectura d'un capítol del llibre de Sílvia Palou Vicens (2004) Emociones primarias y su alquímia. En Sentir y crecer. el crecimiento emocional en la infancia: Propuestas educativas (111-126). Barcelona: Graó.
Llavors, amb aquesta
lectura ja podem contrastar les nostres concepcions sobre emocions amb una base
més teòrica:
És
necessari que ens centrem en aquelles emocions que són les primàries i així conèixer-les
en profunditat per poder exposar-les tal i com toca en un àmbit educatiu sense
deixar-nos endur per les nostres creences i vivències.
Considerem les
emocions primàries l’amor, la por, la ràbia, la tristesa i l’alegria.
En un
primer moment no considerava la ràbia
com una de les emocions primordials per a la nostra subsistència, no pensava
que fos necessària perquè pot ser molt improductiva, concebia 4 les emocions
primàries, les esmentades anteriorment. Pot ser tenia una concepció de ràbia
encaminada cap a una mena de frustració i aquesta porta intrínseca una por al
fracàs de tot allò que anhelem.
Tanmateix,
hi ha diferents tipus de ràbia amb un grau més o menys alt de contundència o
intensitat.
L’estima.
L’ésser
humà és per naturalesa un ser sociable perquè necessita establir vincles
afectius per garantir la seva seguretat
i benestar. Primerament, els nadons necessiten la figura materna per garantir
la seva subsistència però amb la pressa d’identitat pròpia la necessitat va més
enllà. Necessitem ser reconeguts i reconèixer els altres.
En certa
mesura la unió entre dues persones crea un vincle d’estima i es poden divisar
dos tipus: l’amor immadur és aquell on dues persones esdevenen dependents una
de l’altra, en canvi, l’amor madur es podria resumir amb la frase “t’estim
perquè m’estimes”. Té en compte la responsabilitat que representa aquesta unió,
assumeix la necessitat de tindre cura de l’altra persona i es preocupa per
conèixer-la per poder respectar-la. Però mai es perd de vista la pròpia
identitat.
Aquesta és
la que considero una unió perfecta perquè comprèn de manera simètrica per part
de les dues parts les mateixes funcions. No es tracta d’estimar a algú per
tenir a algú al qual demanar-li protecció, va molt més enllà d’aquest pensament
egoista perquè representa el compromís de lluita i l’esforç constant per cercar
un equilibri on tots dos es beneficiïn en simbiosi de la seva presència.
Vull
remarcar la importància de conèixer i respectar l’altra persona i la necessitat
que comporta de avaluar les nostres emocions i les dels altres, una relació pot
funcionar sempre que s’indagui en els
sentiments i propici un diàleg sincer.
 |
| Imatge: "Do not fear failure." per a mi és una frase important que anima un esperit de superació i aprendre a no ser massa dur amb un mateix. |
La por actua com a mecanisme de defensa i
adaptabilitat en l’entorn i sorgeix al començament de les nostres vides per la
necessitat de protecció. En la maduresa és important conèixer les nostres por
per tal de no fugir corrents quan ens topem amb obstacles, allò que ens provoca
por pot ser superada amb una acció que ens retorni la seguretat. Evidentment,
es troba estretament relacionada amb l’estima.
La tristor pot ser confosa de vegades amb
la por o la ràbia i el pitjor és que la tristor es troba actualment desprestigiada
per la societat. Sovint hem de sentir frases de tipus “ningú vol estar amb algú
que és trist”, o la aparentment innocent “no estiguis trist”, considero que
aquestes observacions encara indueixen a que les persones que es puguin sentir
tristes encara se sentin culpables per sentir-se d’aquesta manera. La tristesa
és necessària i em d’aprendre a viure amb aquesta i entendre-la, si em de
plorar hem de plorar de la mateixa manera que si un és feliç ha de poder
somriure tranquil·lament.
Podem estar
tristos si alguna cosa ens fa sentir d’aquesta manera el que hem de fer després
de cercar un alleujament, és mirar de superar aquest estadi per aprendre de la
situació i comprendre a un mateix.
L’alegria d’altra banda, la
considero 100% necessària per a sobreviure i sense penedir-nos hem de cercar la
nostra felicitat sempre i quan no ens comportem de manera injusta amb els
altres.
Totes
aquestes emocions poden aflorar quan ens relacionem amb els altres, per a mi,
ser feliç o sentir-se agust amb un mateix té estreta relació amb com et sents
amb els altres o com et relaciones i com t’afecta això. Per tant, hem de
conèixer-nos primer a nosaltres mateixos per poder interactuar profitosament
amb la resta, com un cicle viciós l’èxit a un nivell pot garantir l’èxit a l’altre.
