La família, els rols i l'autoritat.

Avui en dia el debat sobre la disciplina en els nens i adolescents és un dels més candents a la nostra societat, entren en controvèrsia el rol de les famílies i el de l’escola, en molts dels casos, aquests dos “bàndols” es veuen tan atacats els uns pels altres que recorren a cedir tota la responsabilitat sobre l’altre. Error fatal. L’escola i la família sempre han de treballar conjuntament de manera coordinada, no si val la improvisació, no si valen excuses, els objectius són els mateixos: educar dins d’un context social determinar de la manera més adequada possible per tal de formar persones capacitades per a aquesta realitat.

Imatge: De vegades els pares poden actuar de maneres tan diverses i  sense
 coherència que els nens i adolescents queden ben marejats i desconcertats per les  situacions. 

El problema d’aquestes incoherències, tan si és només dins de la institució familiar o a l’escolar, o a totes dues a la vegada, es veu més destacada en el cas dels adolescents. A l’article de Nardonne, G. i Bolmida, M. (2008). Retrato de dos modelos de familia. Cuadernos de pedagogía, 378, 52-56.Ens parla dels dos models que emmarquen unes pitjors condicions per als joves.

El primer model que ens presenta és el de la família hiperprotectora que presenta les següents característiques:

Aquestes famílies tenen una preocupació desbordant per evitar problemes si disgustos als seus fills i en la mesura que sigui possible intentaran satisfer les seves necessitats per tal que se senti a gust.

Contínuament, els pares satisfan els desitjos dels seus fills que no dubtaran en demanar sense limitacions al veure que els seus pares no l’exigeixen res a canvi. En la majoria dels casos quan aquests fills salten algunes normes l’única penalització és fer-li saber que els seua pares estan tristos ja que li donen tot per a que sigui feliç sense adonar-se que ells són els que estan educant el seu fill per a que sigui un egoista que demani sense afrontar els reptes que li presenten la vida. Es podria dir que els nens acaben creient que són totalment incapaços de fer alguna cosa sols, sense l’ajuda de les famílies.

A mesura que aquesta relació avança, els fills comencen a ser més despreocupats, a ser menys responsables i finalment, no responen a cap norma ni respecte pels seus pares. Aquestos senten la frustració d’haver intentat donar el millor al seu fill i no comprenen perquè aquestos no han complert les seves expectatives com si es tractés d’un tracte que el nen va signar el dia del seu naixement. Comencen a envair la poca intimitat que els seus fills tenen per fer-li preguntes contínuament per saber dels seus pensaments i necessitats. 

Imatge: El missatge subliminal que aquestes famílies transmeten als
seus fills és que són uns incapaços i no poden fer res sols. Els fan dependents i egoistes.

L’altre model és de les famílies democràtiques—permissives. Al començament, aquestes famílies atenen més a les seves necessitats de formar una llar democràtica, tots els membres de la família tenen veu i vot per decidir afer familiars, el problema però és que es perden les jerarquies perquè tant els fills com els pares acaben tenint la mateixa autoritat i els fills acaben decidint en tots els aspectes familiars.

Els pares, que busquen la pau i tranquil·litat familiar sempre vetllaran perquè els seus fills estiguin contents i s’establiran normes i es derogaran amb la mateixa facilitat. Els fills al comprovar aquest poder continuaran exigint més i més manipulant els seus pares i portant-los fins als seus límits. Al cap i a la fi, les necessitats democràtiques dels adults es veuen sotmeses al despotisme dels seus fills que, intel·ligentment aconseguiran tot el que desitgen.

-

Tot i que els dos models només cerquen la pau familiar, els resultats són molt menys que beneficiosos per a ningú, ja que els fills també esdevindran perjudicats al no créixer en un entorn just i de valors positius. Al final, resulta que més que cercar la pau aquestos pares estan evitant el conflicte i per això amb la justificació de protecció o de democràcia acaben cedint en tots els desitjos dels fills.

En conseqüència aquests nens esdevindran un totals egoistes o manipuladors que no seran capaços d’enfrontar-se a la realitat per por i inseguretats o no seran capaços a superar les restriccions o les frustracions.

Evidentment, a les escoles i instituts això detona un problema. Els nens han de seguir i complir unes normes bàsiques estrictes que no es modifiquen ni se salten per ningú a més, l’institució escolar no té per objectiu satisfer els desitjos dels nens sinó educar-los i exigir una evolució, és a dir, han de comprometre’s i complir expectatives.

Quan la realitat de la llar i les exigències de les institucions escolars xoquen, els nens es veuen desorientats, sense conèixer el seu rol i comencen a oposar-se, a rebel·lar-se, a iniciar guerres entre família i escola.

Les escoles davant d’aquestes situacions es troben amb un pro i amb un contra: els nens poden ser reeducats progressivament i, en el cas que sigui necessari, poden sancionar als nens. D’altra banda no poden fer res fora de l’escola, els pares, els rols i les conductes inapropiades dins de la llar no poden ser sancionades. Però el que sí que és perillós i realment frustrant per a un especialista de l’educació, és que els pares es neguin a cooperar.

En la majoria dels casos, els pares dels nens amb comportament disruptius començaran a cedir la responsabilitat d’aquestes conductes a les escoles.

“La mestra li té manies al meu fill.”

“Si el teu mestre et diu això, queixa’t i li dius que parli amb jo.”

Els fills acaben amb una complicitat amb els seus pares aliats per desprestigiar l’acció de les institucions. Aquesta irresponsabilitat per part dels pares té a veure amb la por que senten davant la situació perquè volen evitar a tota costa sentir-se avaluats i jutjats. Defensaran les seves estratègies educatives a més no poder i si és necessari canviaran els seus fills d’escola o institut, no assistiran més a sessions de mediació o de psicòlegs.

En aquestes situacions tan difícils els nens es veuen amb el control de la situació davant la incapacitat dels seus pares per frenar i encaminar els seus comportaments. Es veuen els víctimes de l’escola perquè els posen normes.

Al començament, els fills se sentiran eufòrics de poder ja que se senten autoritzats a continuar amb aquesta actitud. El problema és que perdran la confiança dels seus pares, no veuran en ells la capacitat d’ajudar-los o entendre’l.

Aquesta situació només pot agafar una tònica d’empitjorament, el fill no coneixerà cap tipus de norma i farà i desfarà tot el que vulgui, tindrà un comportament irritable i disruptiu, mai se sentirà satisfet ni emocional i materialment. La vida familiar donarà un tomb i es tornarà insostenible, només en aquests moments pot ser els pares comprenguin la inutilitat dels seus mètodes i acceptaran ajuda de professionals per restablir les jerarquies i els vincles d’afecte, seguretat i limitacions.

Com sabem, són situacions molt espinoses que posen a proba tant els pares com els professionals, tanmateix, les famílies i les escoles han de treballar plegades per intentar establir un equilibri en l’estil educatiu de cada família.

No gaire llunyans d’aquests models de famílies trobem les 3 tipologies bàsiques que orienten el camí educatiu de les famílies i, normalment es poden diferenciar a partir de quatre components indispensables que regeixen els rols familiars.

Famílies autoritàries
Variables: Control ↑        Exigència↑       Comunicació↓        Afecció explícita ↓
Actuacions	Conseqüències
Patrons rígids Exigeixen que s’obeeixi la seva autoritat Partidaris del càstig No accepten el diàleg	Pobre interiorització de valors ètics Poc autocontrol Baixa autoestima Dependents i irritables No accepten responsabilitat sobre les       seves accions

Famílies permissives
Variables: Control ↓        Exigència↓        Comunicació↑        Afecció Explícita ↑
Actuacions	Conseqüències
Actitud positiva Poc càstigs i normes Faciliten el diàleg Llibertat d’autoorganització No exigeixen responsabilitats	Impulsivitat Irresponsables Immadurs Poca autoestima Alegres i imaginatius

Famílies democràtiques
Variables Control ↑       Exigència ↑        Comunicació ↑         Afecció Explícita ↑
Actuacions	Conseqüències
Afectuosos Intenten evitar els càstigs Sensibles a les necessitats d’aquestos Guien i controlen per igual Tenen en compte les capacitats i els sentiments Aposten pel diàleg Raonen les mesures disciplinàries	Responsables Autocontrol Autoestima Resilents Autonomia Hàbils en habilitats socials Interiorització valors ètics

Com vegem, és d’alta importància que tinguem cura del tracte que li proposem als nostres fills perquè sense voler o conscientment els estem conduint a entendre la vida d’una manera o una altra i és relativament senzill causar inseguretats al infants i adolescents. Necessiten unes estructures organitzades on les normes estiguin clares i ells les coneguin i les acceptin com a necessàries, demostrar-li que tenim altes expectatives envers ells i que són ajustades a les seves capacitats, també els hem de mostrar explícitament que els estimem i respectem d’aquesta manera seran persones raonables, capaces i amb la seguretat suficient per a esdevenir autònoms i estables emocionals i físicament. 

El següent vídeo recull informació sobre aquestes pautes de forma senzilla i esquematitzada:

Com definiries la familia

Arribats a aquest punt de l’assignatura començarem un nou bloc que canvia l’evolució de la temàtica del curs. Ara que ja coneixem i hem reflexionat sobre les emocions i la seva importància en el desenvolupament emocional i social del nen, hem d’endinsar-nos en la família.

La família com a concepte és un terme de certa dificultat per a descriure, pel fet que cadascú fa la seva pròpia interpretació. Llavors, atenent a la subjectivitat que comporta entendre què significa la família, cadascú de nosaltres varem fer una possible definició del que és la família. La considero tan vàlida com a altres perquè es nota que les meves companyes varen definir el que era la família destacant els trets que per a elles eren més importants. Això tant destaca la nostra personalitat com el que esperem de la família és a dir, les nostres necessitats a més de les influències de les característiques de les nostres famílies.

Imatge: Aquest apodria ser la típica representació de la família per a un nen.
Poc a poc ells també comprendran que no totes les famílies són iguals.

Per a mi, la família és un grup de persones, normalment amb parentesc biològic, tot i que no és condició indispensable, que comparteixen uns costums, normes i sentiment de pertinença que desenvolupen uns vincles d’estima i cura.

Segurament un fill de família monoparental no faria èmfasi en el fet que una família pot formar-se independentment de les relacions biològiques. Com és el meu cas, considero que només tinc un pare tot i que no és el meu pare biològic estrictament parlant, és  per això suposo que  la meva definició no la vaig començar com altres persones.

La definició que al final va consensuar tota la classe mentre anàvem aportant aspectes, va ser la següent:

Família. Grup d’individus vinculats per aspectes jurídics, afectius i/o biològics que constitueixen una institució formada mitjançant vincles afectius, on cadascú adopta un rol, i comparteixen unes normes comunes per facilitar funcions de socialització, desenvolupament i protecció.

Imatge: La realitat avui dia és que existeixen diferents famílies i tots, nens i adults ho  hem de respectar.

El que és segur és que tots a classe vàrem coincidir en la importància del caràcter afectiu que necessita una família, tant se val si les famílies són tal qual abans se suposava que havien de ser o no. 

Actualment, la família a passat per una llarga evolució els darrers anys que ens ha desplegat tot un ventall de possibles famílies tenint en compte la seva configuració,  segons l’article Cap a on va la família? Canvis en l’estructura familiar “la idea de família basada en la filiació o adopció, l’aliança i la convivència sota un mateix sostre es posa en dubte quan parlem de les anomenades <<noves famílies>>”. (Marta Rico Iñigo, 2001,  10).

Així és, que podem trobar tot tipus de famílies, des de la tradicional monoparental fins a famílies d’un sol fill, parelles de fet, fills amb pares separats, famílies reconstruïdes, parelles homosexuals o heterosexuals, famílies d’acollida, famílies adoptives o nens que viuen amb els avis amb mares o pares adolescents o no.

Totes aquestes famílies han de ser considerades vàlides, sempre i quan siguin capaces de satisfer les funcions bàsiques que tot fill necessita. Han de tenir en compte per educar i criar els seus fills segons uns paradigmes teòrics que sustenten a partir d’investigacions diverses quins són els pilars bàsics pel correcte desenvolupament infantil.

La Convenció sobre els drets dels nens de 1989 va promoure una legislació sobre els principis que protegeixen els drets humans dels nens i nenes. Encara que aquesta legislació es vegi influenciada pel sistema legislatiu i executiu de cada país, la gran majoria els acull dins dels drets constitucionals de cada país. Entre els Drets del nen destaquen els següents:

·         A la vida. ·         A la salut. ·         Al descans, l'esplai, el joc, la creativitat i les activitats recreatives. ·         A la llibertat d'expressió i a compartir els seus punts de vista amb altres. ·         A un nom i una nacionalitat. ·         A una família. ·         A la protecció durant els conflictes armats. ·         A la llibertat de pensament, consciència i religió. ·         A la protecció contra el descuit o tracte negligent. ·         A la protecció contra el treball infantil i contra l'explotació econòmica en general. ·         A l'educació, que serà gratuïta i obligatòria almenys en les etapes elementals. ·         A la protecció contra tota mena d'explotació i / o abús sexual.

Atesos a la vulnerabilitat d’un nen petit, els adults han de vetllar per satisfer les seves necessitats bàsiques. El psiquiatra i terapeuta Jorge Barudy (Vila Alemanya, Xile, 1949) recull les necessitats infantils classificades en 5 àrees:

·         Les necessitats fisiològiques.

·         Les necessitats de lligams afectius segurs i continus.

·         Les necessitats cognitives.

·         Les necessitats socials.

·         Les necessitats de valors.

Imatge:

“La negligencia sobre todo la afectiva es una de las formas mas destructoras de maltrato infantil.” BARUDY J

Trobareu moltes definicions però penso que una definició no és el més important, sinó conèixer la teva família, conèixer quines són les teves necessitats i establir una idea pròpia de què vols per família per al creixement de la teva hipotètica família en un futur. 

El desenvolupament afectiu i social dels nadons

En aquesta entrada parlaré sobre un vídeo que varem veure a classe sobre el desenvolupament afectiu i social dels infants des del naixement.

És un vídeo molt interessant per la manera en que es troba enfocat ja que les explicacions parteixen d’investigacions reals i s’exposen experiments amb infants diferents i els seus pares. Les reaccions dels nadons són les més representatives per a mi perquè són sinceres i reveladores perquè pots veure com cada infant actua de maneres molt diferents davant dels mateixos estímuls.

Sabem que les primeres expressions dels infants són moviments reflexes que no dominen ni tan sols són conscients que ho fan, aquestes reaccions “venen de sèrie”  i els objectius d’aquests són garantir l’adaptabilitat del nen en la societat. Els primers reflexes són relacionat amb la seguretat i l’alimentació: agafen amb força qualsevol objecte que estimuli les palmes de les mans, es porten a la boca els objectes, tanquen els ulls o eviten el contacte amb objectes que estiguin a prop, etc. El que també ens explica el vídeo és que les emocions són el primer llenguatge dels nens perquè és l’única manera d’expressar-se.

D’aquesta manera, a partir de les emocions sorgeixen els primers vincles afectius, que com ja hem vist en altres assignatures, és de gran importància sobretot la relació nen-pares.

La figura d’afecte s’ha de treballar des del naixement i comença a consolidar-se cap al primer any de vida, generalment amb la mare entre el primer i el segon any de vida.

La funcionalitat o objectius d’aquesta unió d’afecció són les següents: assegurar la supervivència, crear un clima de seguretat, estimar i ho demostra, es desenvolupa una comunicació còmplice i garanteix l’accessibilitat real.

Imatge   

Aquest documental m’ha aportat nous coneixements o m’ha fet reflexionar sobre aspectes que abans donava per suposat o no m’havia arribat a plantejar. Diu que es creen diferents estils de vincle entre pares i fills i en relació a les diferents caràcters de cada individu es va configurant una manera d’entendre’s i d’actuar. En definitiva, gràcies a aquests primers esquemes es va forjant la personalitat del nen perquè va aprenent en funció dels estímuls que rep.

No m’havia aturat mai a pensar en aquesta repercussió tan gran que pot tenir el temperaments dels pares per a modificar el temperament innat dels seus fills però és eminent que els pares tot i desitjar el millor per als seus fills estan irremediablement condicionats pels seus subconscients, per tot allò que ens configura la personalitat.

Trobo molt interessant un exercici que es mostra en el vídeo per reconèixer les diferents reaccions infantils en front la frustració. Amb un element provocador, una bossa de galetes ben tancades, els nens començaven a manipular-la tot tractant d’aconseguir les galetes, alguns en els primers intents ja donaven l’objectiu com impossible i recorrien immediatament a l’ajuda dels seus pares. Si aquests nens tenen uns pares protectors, permissius o que tenen un impuls enorme de satisfer sempre els seus fills, aquests nens no tindran la possibilitat d’afrontar vertaderament als obstacles de la vida. Llavors aquesta combinació de temperaments donarà pas a uns nens amb poca tolerància cap a la frustració, nens més nerviosos e impulsius.

Pares poc pacients + fill poc pacient = finalment serà un nen poc pacient.

D’altra banda, si els pares animessin al fill a intentar de nou obrir la bossa de galetes, poc a poc el nen impacient amb temperament poc tolerant cap a la frustració aprendrà que no sempre rebrà el que vol, els seus pares no són allà per a resoldre els problemes sempre i per tant començarà a crear estratègies per a trobar consol i forces per actuar de nou.

Pares pacients + fill poc pacient = finalment serà un nen més autònom i reflexiu.

La relació del temperament i el tipus d’intel·ligència també queda plasmat ja que segons com processes la informació ets d’una manera o una altra. Els nens que utilitzen més la part esquerra del cervell són nens més enèrgics i pel contrari, la part dreta del cervell propicia una ment més tranquils.

Si d’aquesta manera ja estem predestinats des del naixement a pensar i actuar d’una manera és fa evident que cadascú tingui una configuració pròpia de la personalitat. Per tant, el temperament és innat però susceptible a l’evolució.

Aquest raonament pot explicar les diferències entre germans que són més o menys educat de maneres semblants, qual suma matemàtica no pot donar personalitats iguals perquè els temperaments són desiguals des del naixement.

Imagen: Nen explorant i analitzant tranquil·lament.

En general m’ha resultat un vídeo molt interessant i revelador però en un cas crec que es fa un plantejament susceptible de discussió: s’explica que els nadons reconeixen millor les expressions facials i els seus significats abans de les seves mares i després de dones que no coneixen molt més abans de conèixer les expressions dels seus pares i la resta d’homes.

L’explicació que es fa al vídeo per justificar-ho és que les dones són molt més expressives que els homes i això facilita a l’infant la interpretació, tanmateix, penso que tot depèn del temps que el nen passi amb una persona indiferentment si es la mare o el pare, fins i tot, penso que si un nadó passa la major part del temps amb una altra persona aquest serà capaç d’entendre les seves expressions amb més facilitats perquè seran les que li resultin significatives, les podrà relacionar amb vivències que hagin compartit i coneixerà un ampli ventall de expressions.

També vull esmentar un concepte del vídeo que és nou per a mi. Ens parla de les emocions morals que són l’orgull i la vergonya.

Aquestes emocions sorgeixen cap als dos anys juntament amb l’evolució de la ment infantil. En aquesta edat, més o menys, tots els nens comencen a tendre que representen un ésser únic i individual a la resta de persones al món, des de llavors, superen l’etapa de l’egocentrisme on el pensament infantil és massa simple i senten la vida des del seu punt de vista.

Imatge

Quan creen una imatge pròpia, autoconcepte, sorgeixen aquestes emocions que són l’orgull i la vergonya. Tots els nens experimenten les bones sensacions quan aconsegueixen un triomf però també el malestar quan no són capaços d’aconseguir alguna cosa. Aquestes dues emocions actuen com a reguladors de les motivacions personals i ajuden als nens a comprendre com se senten i a desenvolupar estratègies per avançar sobre aquestes frustracions o èxits. És una energia interna per a aprendre a evolucionar.

Per finalitzar, vull concloure mencionant un altre cop el que aquest vídeo ha revelat sobre el temperament o el caràcter, em sembla molt curiós i interessant. Més encara, no sabia que fos tan senzill modificar el temperament d’un nen per la manera en que es tractat pels adults de l’entorn. Sens dubte, els infants són molt vulnerables i als adults ens toca ser conscient de tot el que fem amb ells o davant d’ells perquè tot compta i pot donar una evolució més adequada o menys beneficiosa per a aquests.  

Deixo el vídeo que es troba en la web. També hi ha altres capítols de la mateixa sèrie:

http://www.tu.tv/videos/baby-human-sentir

També li podéu fer una ullada als vídeos " Los logros de tu bebé" d'aquest canal de youtube. Deixo un exemple: