La família, els rols i l'autoritat.

Avui en dia el debat sobre la disciplina en els nens i adolescents és un dels més candents a la nostra societat, entren en controvèrsia el rol de les famílies i el de l’escola, en molts dels casos, aquests dos “bàndols” es veuen tan atacats els uns pels altres que recorren a cedir tota la responsabilitat sobre l’altre. Error fatal. L’escola i la família sempre han de treballar conjuntament de manera coordinada, no si val la improvisació, no si valen excuses, els objectius són els mateixos: educar dins d’un context social determinar de la manera més adequada possible per tal de formar persones capacitades per a aquesta realitat.

Imatge: De vegades els pares poden actuar de maneres tan diverses i  sense
 coherència que els nens i adolescents queden ben marejats i desconcertats per les  situacions. 

El problema d’aquestes incoherències, tan si és només dins de la institució familiar o a l’escolar, o a totes dues a la vegada, es veu més destacada en el cas dels adolescents. A l’article de Nardonne, G. i Bolmida, M. (2008). Retrato de dos modelos de familia. Cuadernos de pedagogía, 378, 52-56.Ens parla dels dos models que emmarquen unes pitjors condicions per als joves.

El primer model que ens presenta és el de la família hiperprotectora que presenta les següents característiques:

Aquestes famílies tenen una preocupació desbordant per evitar problemes si disgustos als seus fills i en la mesura que sigui possible intentaran satisfer les seves necessitats per tal que se senti a gust.

Contínuament, els pares satisfan els desitjos dels seus fills que no dubtaran en demanar sense limitacions al veure que els seus pares no l’exigeixen res a canvi. En la majoria dels casos quan aquests fills salten algunes normes l’única penalització és fer-li saber que els seua pares estan tristos ja que li donen tot per a que sigui feliç sense adonar-se que ells són els que estan educant el seu fill per a que sigui un egoista que demani sense afrontar els reptes que li presenten la vida. Es podria dir que els nens acaben creient que són totalment incapaços de fer alguna cosa sols, sense l’ajuda de les famílies.

A mesura que aquesta relació avança, els fills comencen a ser més despreocupats, a ser menys responsables i finalment, no responen a cap norma ni respecte pels seus pares. Aquestos senten la frustració d’haver intentat donar el millor al seu fill i no comprenen perquè aquestos no han complert les seves expectatives com si es tractés d’un tracte que el nen va signar el dia del seu naixement. Comencen a envair la poca intimitat que els seus fills tenen per fer-li preguntes contínuament per saber dels seus pensaments i necessitats. 

Imatge: El missatge subliminal que aquestes famílies transmeten als
seus fills és que són uns incapaços i no poden fer res sols. Els fan dependents i egoistes.

L’altre model és de les famílies democràtiques—permissives. Al començament, aquestes famílies atenen més a les seves necessitats de formar una llar democràtica, tots els membres de la família tenen veu i vot per decidir afer familiars, el problema però és que es perden les jerarquies perquè tant els fills com els pares acaben tenint la mateixa autoritat i els fills acaben decidint en tots els aspectes familiars.

Els pares, que busquen la pau i tranquil·litat familiar sempre vetllaran perquè els seus fills estiguin contents i s’establiran normes i es derogaran amb la mateixa facilitat. Els fills al comprovar aquest poder continuaran exigint més i més manipulant els seus pares i portant-los fins als seus límits. Al cap i a la fi, les necessitats democràtiques dels adults es veuen sotmeses al despotisme dels seus fills que, intel·ligentment aconseguiran tot el que desitgen.

-

Tot i que els dos models només cerquen la pau familiar, els resultats són molt menys que beneficiosos per a ningú, ja que els fills també esdevindran perjudicats al no créixer en un entorn just i de valors positius. Al final, resulta que més que cercar la pau aquestos pares estan evitant el conflicte i per això amb la justificació de protecció o de democràcia acaben cedint en tots els desitjos dels fills.

En conseqüència aquests nens esdevindran un totals egoistes o manipuladors que no seran capaços d’enfrontar-se a la realitat per por i inseguretats o no seran capaços a superar les restriccions o les frustracions.

Evidentment, a les escoles i instituts això detona un problema. Els nens han de seguir i complir unes normes bàsiques estrictes que no es modifiquen ni se salten per ningú a més, l’institució escolar no té per objectiu satisfer els desitjos dels nens sinó educar-los i exigir una evolució, és a dir, han de comprometre’s i complir expectatives.

Quan la realitat de la llar i les exigències de les institucions escolars xoquen, els nens es veuen desorientats, sense conèixer el seu rol i comencen a oposar-se, a rebel·lar-se, a iniciar guerres entre família i escola.

Les escoles davant d’aquestes situacions es troben amb un pro i amb un contra: els nens poden ser reeducats progressivament i, en el cas que sigui necessari, poden sancionar als nens. D’altra banda no poden fer res fora de l’escola, els pares, els rols i les conductes inapropiades dins de la llar no poden ser sancionades. Però el que sí que és perillós i realment frustrant per a un especialista de l’educació, és que els pares es neguin a cooperar.

En la majoria dels casos, els pares dels nens amb comportament disruptius començaran a cedir la responsabilitat d’aquestes conductes a les escoles.

“La mestra li té manies al meu fill.”

“Si el teu mestre et diu això, queixa’t i li dius que parli amb jo.”

Els fills acaben amb una complicitat amb els seus pares aliats per desprestigiar l’acció de les institucions. Aquesta irresponsabilitat per part dels pares té a veure amb la por que senten davant la situació perquè volen evitar a tota costa sentir-se avaluats i jutjats. Defensaran les seves estratègies educatives a més no poder i si és necessari canviaran els seus fills d’escola o institut, no assistiran més a sessions de mediació o de psicòlegs.

En aquestes situacions tan difícils els nens es veuen amb el control de la situació davant la incapacitat dels seus pares per frenar i encaminar els seus comportaments. Es veuen els víctimes de l’escola perquè els posen normes.

Al començament, els fills se sentiran eufòrics de poder ja que se senten autoritzats a continuar amb aquesta actitud. El problema és que perdran la confiança dels seus pares, no veuran en ells la capacitat d’ajudar-los o entendre’l.

Aquesta situació només pot agafar una tònica d’empitjorament, el fill no coneixerà cap tipus de norma i farà i desfarà tot el que vulgui, tindrà un comportament irritable i disruptiu, mai se sentirà satisfet ni emocional i materialment. La vida familiar donarà un tomb i es tornarà insostenible, només en aquests moments pot ser els pares comprenguin la inutilitat dels seus mètodes i acceptaran ajuda de professionals per restablir les jerarquies i els vincles d’afecte, seguretat i limitacions.

Com sabem, són situacions molt espinoses que posen a proba tant els pares com els professionals, tanmateix, les famílies i les escoles han de treballar plegades per intentar establir un equilibri en l’estil educatiu de cada família.

No gaire llunyans d’aquests models de famílies trobem les 3 tipologies bàsiques que orienten el camí educatiu de les famílies i, normalment es poden diferenciar a partir de quatre components indispensables que regeixen els rols familiars.

Famílies autoritàries
Variables: Control ↑        Exigència↑       Comunicació↓        Afecció explícita ↓
Actuacions	Conseqüències
Patrons rígids Exigeixen que s’obeeixi la seva autoritat Partidaris del càstig No accepten el diàleg	Pobre interiorització de valors ètics Poc autocontrol Baixa autoestima Dependents i irritables No accepten responsabilitat sobre les       seves accions

Famílies permissives
Variables: Control ↓        Exigència↓        Comunicació↑        Afecció Explícita ↑
Actuacions	Conseqüències
Actitud positiva Poc càstigs i normes Faciliten el diàleg Llibertat d’autoorganització No exigeixen responsabilitats	Impulsivitat Irresponsables Immadurs Poca autoestima Alegres i imaginatius

Famílies democràtiques
Variables Control ↑       Exigència ↑        Comunicació ↑         Afecció Explícita ↑
Actuacions	Conseqüències
Afectuosos Intenten evitar els càstigs Sensibles a les necessitats d’aquestos Guien i controlen per igual Tenen en compte les capacitats i els sentiments Aposten pel diàleg Raonen les mesures disciplinàries	Responsables Autocontrol Autoestima Resilents Autonomia Hàbils en habilitats socials Interiorització valors ètics

Com vegem, és d’alta importància que tinguem cura del tracte que li proposem als nostres fills perquè sense voler o conscientment els estem conduint a entendre la vida d’una manera o una altra i és relativament senzill causar inseguretats al infants i adolescents. Necessiten unes estructures organitzades on les normes estiguin clares i ells les coneguin i les acceptin com a necessàries, demostrar-li que tenim altes expectatives envers ells i que són ajustades a les seves capacitats, també els hem de mostrar explícitament que els estimem i respectem d’aquesta manera seran persones raonables, capaces i amb la seguretat suficient per a esdevenir autònoms i estables emocionals i físicament. 

El següent vídeo recull informació sobre aquestes pautes de forma senzilla i esquematitzada: