L'emoció

Aquesta entrada també està enfocada a les emocions, i arribats a aquest punt ja hem consensuat durant les classes una definició que considerem completa i acceptada per la gran majoria de les meves companyes.

Després de cercar informació i possibles definicions per internet i altres recursos, varem decidir fer una definició agafant les idees més importants que havien recopil·lat.

Emoció. Resposta a un estímul intern o extern que provoca una alteració de l’ànim de manera involuntària o inconscient, intensa i de poca durada que crea una sensació agradable o desagradable que es manifesta en alteracions psicofisiològiques i expressions físiques en funció a la interpretació subjectiva de l’individu influenciat pel seu context cultural o context immediat.

Com que és una definició completa, més val anar pas per pas: Hem d’entendre per estímul qualsevol cosa, fet o sensació que ens afecti de qualsevol manera, per tant poden ser estímuls del nostre propi cos o extern a aquest.

Hem considerar que l’estat d’ànim té un caràcter més durador i fa referència a com ens sentim. També pensem que l’estat d’ànim d’una persona   és involuntari o inconscient però cadascú pot actuar amb voluntat per canviar aquesta situació, tanmateix els sentiments no són controlables.

Les sensacions aportades poden ser agradables o desagradables però sempre tenint present la amplia gamma que ens porta des de una alegria radical a una tristor radical. Les interpretacions segons la persona poden ser infinites i molts dispars.

A més, hem de tenir present la individualitat d’aquestes emocions, és a dir, n tothom sent el mateix ni de formes semblants. De igual manera un estímul pot o no evocar el mateix a una persona, fins i tot pot resultar indiferent per a algunes.  En relació amb això, cadascú té el seu bagatge cultural, el seu coneixement sobre patrons prosocials i, normalment es desitja continuar amb aquesta línia, tanmateix, cada persona interpreta pels seus coneixements globals cada context i actua en conseqüència.

La família, com a primer agent socialitzador influeix en el desenvolupament emocional de cada persona, i poc a poc, amb la seva immersió en el context social els infants aprenen a regular les seves conductes establint hipòtesis entre el que pensen que és correcte i el que no ho és.

Imatge

La conducta així es va regulant en cada persona a mesura que va tenint joc una interacció amb l’entorn però no tot està predestinat pels agents socialitzador. Evidentment les conductes es veuen influïdes en gran part però gràcies a l’experiència i al processos mentals de cadascú es va conformant una personalitat pròpia i una idea personal del que representa la socialització.

Amb aquestes explicacions varem tenir més o menys clar el que comporta una emoció i intrínsecament,  la importància de conèixer el què sentim i saber com les expressem.

Aquesta capacitat és el que entenc  per intel·ligència emocional, es tracta de saber avaluar el que sent, el que et passa per arribar a comprendre com és que t’afecten determinats estímuls, més endavant, únicament des d’aquesta comprensió, et proposes com transformar aquest sentiment en allò que vols ser. Segons el que pensis que és més o menys adequat actuaràs per superar aquestes emocions, si els teus components neurofisiológics t’ho permeten.

“Les emocions juguen un paper essencial en les relacions interpersonals i, per tant, en els conflictes i la seva resolució.” Bisquerra Alzina, Rafael. Educació emocional i convivència. (10/04/2013). Disponible en la web:

http://www.xtec.cat/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/b5b03852-74f7-4eb6-8b5d-5667fc57340a/edu_emocio.pdf 

Un estímul provoca un sentiment, després de la gestió d’aquest pots influir en l’emoció que expressaràs i que, posteriorment influirà en el teu estat d’ànim global.

A partir del llibre de l’anteriorment anomanerada  Sílvia Palou Vicens (2004) Emociones primarias y su alquímia. En Sentir y crecer. El crecimiento emocional en la infancia: Propuestas educativas (111-126). Barcelona: Graó.  Extrauré unes reflexions de cada emoció primària i justificaré perquè les he triat.

Amor

 -       Si te sientes amado, puedes amarte a ti mismo.

Penso que aquesta frase és certa perquè la gent es deixa influenciar massa pel que pensa la resta i és cert que afecta, però no ha de ser el determinant. D’altra banda que la gent t’estimi et dona la seguretat per creure en un mateix i veure que tens moltes qualitats bones. Hauria de tenir més pes els beneficis quan la gent t’estima i no tant el prejudicis quan la gent no t’estima.

Por

-          Ser prudente no quiere decir ser cobarde, sino reducir el riesgo al máximo. Con exceso, no permite avanzar, pero puede ser una virtud si evita grandes fracasos.

Aquesta frase per a mi té un significat molt important perquè em veig reflectida a mi mateixa. De vegades m’han intentat forçar o convèncer de fer algunes coses que jo no volia fer, no per por sinó perquè em conec a mi mateixa i, coneixent les meves circumstancies, en aquell precís moment puc avaluar si val la pena o no fer alguna cosa si  sé que no em portarà cap benefici. No és que sigui poruga, o avorrida, simplement em conec i no vull passar per certs moment si considero que no seré capaç de  recuperar-me del colp, prefereix enfrontar-me a aquests moments quan em vagi amb forces per abordar-lo.

Ràbia

-          Convencer con explicaciones cuando uno está fuera de sí, no sirve de nada, aún puede irritar más.

He triat aquesta frase perquè no va ser de les primeres que vaig triar, tanmateix quan vaig veure que algunes de les meves companyes l’esmentaven vaig adonar-me que sí, és una de les frases que vull remarcar perquè de vegades em costa recordar-ho. Pel meu caràcter, soc una persona molt tranquil·la i sempre que tinc qualsevol problema amb algú m’agrada dialogar per a solucionar les situacions. Poc a poc, he après que a molta gent una rabieta li pot angoixar tant que esdevé una lluita massa intensa que no pot atendre a cap diàleg. Hem d’aprendre també a acceptar les persones i respectar aquest temps de recuperació de la calma per a després poder parlar.

Tristor

-        Las experiencias dolorosas nos permiten ver nuestra vulnerabilidad como personas, nos hacen humildes ante los demás, y estos sentimientos nos acercan a los de otras personas. Este estado emocional de ternura puede ser muy gratificante si se procura un enfoque positivo.

Aquesta frase em recorda a una altra que diu “de vegades les persones que donen millor consell són aquells que han passat per moments molt durs”. Les experiències doloroses ajuden al desenvolupament integral de la persona sempre i quan aquesta faci l’esforç d’avaluar la situació per a lluitar, no si val queixar-se però no fer rés. En el moments difícils les persones necessitem estar envoltats de persones que ens estimen. També hem de deixar als nens passar per aquests moments, una sobreprotecció els farà més vulnerables quan siguin adults.

Felicitat

-          Poder reírse de uno mismo es una muestra de humildad y de tolerancia hacia uno mismo. Se puede proponer a los niños y también a los adultos.

És un exercici necessari per ser justos amb un mateix i ser forts quan rebem les injustícies dels altres. Si ens arribem a conèixer podrem superar les situacions que no ens mereixem. Hem de saber ser fidels a un mateix per poder ser feliços.

Com diu un escriptor dels estats units de literatura juvenill  “Maybe our favorite quotations say more about us than about the stories and people we're quoting.” ― John Green.

Jo també penso que les frases que he triat em defineixen molt més del que em pensava per això també deixaré dues més de cada emoció primària, també perquè recomano a qui m’estigui llegint que faci una ullada al capítol que he estat fent referències durant aquestes dues entrades de blog per a que es conegui millor.

-          Amar es complejo. No podemos partir de una imagen idílica y parcial de lo que comporta amar.

-          Todos los seres humanos buscan ser amados y reconocidos. Este sentimiento es, en muchos casos, el timón de nuestros comportamientos, de nuestros deseos y necesidades. Como maestros, y como  padres y madres, debemos tenerlo siempre presente.

-        Es importante que el miedo deje de ser una muestra de debilidad y se viva como un hecho cotidiano. Debemos convivir con el miedo y no negarlo.

-         El miedo, al mismo tiempo permite crear, también limita. Conocerla ayuda a crecer.

-         Hablar sobre lo que ha ocurrido, haciéndole ver que esta actitud no conduce a ninguna parte, aportando sugerencias y otras vías para resolver los problemas.

-         Demostrar a los niños que ya no estamos enfadados y que les queremos igual que antes es el mejor aprendizaje emocional.

-         Negar la tristeza no nos permite estar alegres.  Cuando mayor és la pérdida, mayor es la tristeza. Es una respuesta natural. Necesitamos un período de retraimiento y de dolor para adaptarnos a la nueva situación y volver a vivir sin aquello que nos falta. De aquí la importancia de reconocer y administrar la pena, en lugar de negarla

-         Preguntarnos qué nos aporta la situación que estamos viviendo. Las crisis o los momentos difíciles son momentos de cambio, de aprendizajes importantes, aunque sean duros.

-          Es una buena experiencia de juego excitarse, alterarse, probar el propio límite de la locura y volver de nuevo a la serenidad, a encontrar el equilibrio. Si hemos jugado a ello antes, tendremos más herramientas para la vida real.

-         La ironía, el humor, la sàtira, siempre que sea de buen gusto, son signos de inteligencia. Para poder transgredir, busca el transfondo de las palabras, interpretar la realidad desde diferentes puntos de vista... se necesita una buena dosis de creatividad y capacidad intelectual. Debería ser un factor tenido en cuenta cuando evaluamos a los niños.

“La creativitat és la intel·ligència passant-s’ho bé”. Albert Einstein.

Inici d'assignatura. Emocions.

Avanç de començar, vull recordar que aquesta entrada “enceta” un semestre i amb aquest, noves assignatures i noves sensacions, també faig aquesta entrada per fer una mena de presentació cap a l’assignatura Desenvolupament i Educació Socioemocional en la Primera Infància ja que em centraré en reflexionar sobre aquesta en particular.

Vull presentar l’assignatura primerament i després faré un comentari personal en conseqüència, he de dir que, tal i com podeu intuir pel títol, la temàtica girarà entorn els aspectes socioemocionals de la infància. Fent una aturada en aquesta paraula ja podem fer una divisió del que constarà l’assignatura: societat i emoció.

Tots tenim una idea més o menys acurada del que representa la societat però el que ens hem adonar a classe és que tenim molt poc clar el que és una emoció. La primera controvèrsia radicà en la pregunta que el professor va plantejar: Quina és la diferència entre una emoció i un sentiment? He de confessar que encara no ho tinc del tot clar ja que mai m’ho havia plantejat.

Penso que avui dia algunes paraules estan perdent el seu significat perquè les emprem gratuïtament; no sabem el que realment significa tanmateix les emprem i esperem que els altres, ajudats pel context, siguin capaços d’entendre’ns. La típica frase de “Jo ja m’entenc” no serveix doncs, perquè ens porta a ambigüitats, malentesos que després pocs són capaços d’afrontar i resoldre.  Aquesta és la primera reflexió que em porta el primer dia de l’assignatura: sabem tan poc sobre les nostres emocions que ni tan sols sabem emprar un llenguatge adient per entendre-les o expressar-les, en el cas contrari, les meves de classe i jo sabríem la diferència entre emoció i sentiment.

Personalment, crec que cada vegada més, i millor, em conec a mi mateixa. Els darrers 4 anys de la meva vida han sigut aquells que més m’han posat a prova, i consider que, tot i els meus alts i baixos, he arribat a un estat de tranquil·litat on estic contenta amb la persona que joc ara i dels meus avenços personals. He canviat molt com a persona gràcies a les experiències d’aquests darrers anys i puc valorar aquest procés perquè penso que he sigut capaç de comprendre’m a mi mateixa. No sé com i ni quan, però sé que un dia em vaig haver d’enfrontar al que amagava dins i aprendre a entendre com em sentia i perquè. A arrel d’això penso que ara soc molt més conseqüent i reflexiva, soc més amable amb les meves dificultats a la vegada soc exigent, sé posar-me en la pell dels altres i els sé respectar però el més important és li dedic més atenció a respectar-me a mi mateixa.

Segurament, encara hauré de millorar en aquest aspecte, el que trobo més dificultós és saber com tirar cap a endavant sempre, costi el que costi, ara ja hem conec però sento que em manquen estratègies. He aprés a estimar-me una mica més però to ti així és difícil avaluar-te  i no posar  excuses quan em trobo en situacions de frustració o tristesa intento ser sincera, justa i conseqüent. Esper que l’experiència d’aquesta assignatura m’orienti una mica més en aquest aspecte perquè penso que tothom necessita aquestes eines, encara més els educadors ja que haurem d’inculcar en els nens aquesta preocupació per conèixer-nos a un mateix.

En realitat, és la primera assignatura que he tingut en aquest curs i en tota la meva vida que tingués en compte les emocions com a base central d’estudi. Em sembla realment interessant i útil a la vegada que necessari, com ja he esmentat. La part cognitiva ja la hem vist reflectida en altres assignatures enfocades a la psicologia infantil com al primer anys, Desenvolupament cognitiu i lingüístic i en aquest any la Psicologia de l’Educació.

Aquesta nova assignatura l’entenc des d’un punt de vista general, és dir, crec que no només em formarà com a docent sinó que serà una de les eines més pragmàtiques ja que podré reflexionar i valorar, a més dels meus coneixements, la percepció de mi mateixa a la vegada que em donarà estratègies per a treballar adequadament com a mestra el desenvolupament social i emocionals dels nens en un context educatiu.

Crec que és una assignatura molt necessària en els graus docents però també a les escoles. Els nens necessiten treballar aquests aspectes i he de reconèixer el compromís del plantejament de l’assignatura perquè ens farà reflexionar sobre l’educació emocional. Algunes persones ja la defensaran com és el meu cas, i si encara tinc companyes que no s’ho plantegen o que dubtin de la seva necessitat agraeixo la proposta d’aquesta assignatura pel bé dels propis infants i de les generacions futures. 

L’educació emocional és necessària per a tothom, grans i petits, perquè una cosa tant immersa en un mateix, indissoluble com són les emocions s’han d’afrontar tal i com són

Llavors un altre objectiu que em plantejo de cara a aquesta nova assignatura és arribar a conèixer en profunditat aquest procés de desenvolupament dels infants relacionant la part cognitiva amb la part afectiva i aprendre com establir un entorn adequat per al bon desenvolupament i domini d’aquestes competències.

Després de parlar tant sobre les emocions, faig un quadre per recollir les emocions que em transmet l’inici d’aquesta nova assignatura

EMOCIONS POSITIVES	EMOCIONS NEGATIVES	EMOCIONS AMBIGÜES
Entusiasme . Vull saber més sobre les emocions perquè penso que és important a nivell individual i col·lectiu.	Por. Tinc por a no arribar a entendre els objectius de l’assignatura o de no comprometre’m amb les exigències que comporten.	Incertesa.   Pot ser que l’assignatura no m’acabi d’agradar o millor dit, de satisfer les meves necessitats i curiositats

Durant el transcurs de les classes va sorgir un nou terme amb la pregunta "Quines són les emocions primàries?" De primeres no sabia què pensar sobre a què feia referència allò de "primàries", varem coincidir que les emocions primàries són aquelles que són necessàries per a la supervivència de l'espècies, després de la lectura d'un capítol del llibre de Sílvia Palou Vicens (2004) Emociones primarias y su alquímia. En Sentir y crecer. el crecimiento emocional en la infancia: Propuestas educativas (111-126). Barcelona: Graó. 

Llavors, amb aquesta lectura ja podem contrastar les nostres concepcions sobre emocions amb una base més teòrica:

És necessari que ens centrem en aquelles emocions que són les primàries i així conèixer-les en profunditat per poder exposar-les tal i com toca en un àmbit educatiu sense deixar-nos endur per les nostres creences i vivències.

Considerem les emocions primàries l’amor, la por, la ràbia, la tristesa i l’alegria.

En un primer moment no considerava la ràbia com una de les emocions primordials per a la nostra subsistència, no pensava que fos necessària perquè pot ser molt improductiva, concebia 4 les emocions primàries, les esmentades anteriorment. Pot ser tenia una concepció de ràbia encaminada cap a una mena de frustració i aquesta porta intrínseca una por al fracàs de tot allò que anhelem.

Tanmateix, hi ha diferents tipus de ràbia amb un grau més o menys alt de contundència o intensitat.

L’estima.

L’ésser humà és per naturalesa un ser sociable perquè necessita establir vincles afectius  per garantir la seva seguretat i benestar. Primerament, els nadons necessiten la figura materna per garantir la seva subsistència però amb la pressa d’identitat pròpia la necessitat va més enllà. Necessitem ser reconeguts i reconèixer els altres.

En certa mesura la unió entre dues persones crea un vincle d’estima i es poden divisar dos tipus: l’amor immadur és aquell on dues persones esdevenen dependents una de l’altra, en canvi, l’amor madur es podria resumir amb la frase “t’estim perquè m’estimes”. Té en compte la responsabilitat que representa aquesta unió, assumeix la necessitat de tindre cura de l’altra persona i es preocupa per conèixer-la per poder respectar-la. Però mai es perd de vista la pròpia identitat.

Aquesta és la que considero una unió perfecta perquè comprèn de manera simètrica per part de les dues parts les mateixes funcions. No es tracta d’estimar a algú per tenir a algú al qual demanar-li protecció, va molt més enllà d’aquest pensament egoista perquè representa el compromís de lluita i l’esforç constant per cercar un equilibri on tots dos es beneficiïn en simbiosi de la seva presència.  

Vull remarcar la importància de conèixer i respectar l’altra persona i la necessitat que comporta de avaluar les nostres emocions i les dels altres, una relació pot funcionar sempre que  s’indagui en els sentiments i propici un diàleg sincer.

Imatge: "Do not fear failure." per a mi és una frase
 important que anima un esperit de superació i
aprendre a no ser massa dur amb un mateix.

La por actua com a mecanisme de defensa i adaptabilitat en l’entorn i sorgeix al començament de les nostres vides per la necessitat de protecció. En la maduresa és important conèixer les nostres por per tal de no fugir corrents quan ens topem amb obstacles, allò que ens provoca por pot ser superada amb una acció que ens retorni la seguretat. Evidentment, es troba estretament relacionada amb l’estima.

La tristor pot ser confosa de vegades amb la por o la ràbia i el pitjor és que la tristor es troba actualment desprestigiada per la societat. Sovint hem de sentir frases de tipus “ningú vol estar amb algú que és trist”, o la aparentment innocent “no estiguis trist”, considero que aquestes observacions encara indueixen a que les persones que es puguin sentir tristes encara se sentin culpables per sentir-se d’aquesta manera. La tristesa és necessària i em d’aprendre a viure amb aquesta i entendre-la, si em de plorar hem de plorar de la mateixa manera que si un és feliç ha de poder somriure tranquil·lament.   

Podem estar tristos si alguna cosa ens fa sentir d’aquesta manera el que hem de fer després de cercar un alleujament, és mirar de superar aquest estadi per aprendre de la situació i comprendre a un mateix.

L’alegria d’altra banda, la considero 100% necessària per a sobreviure i sense penedir-nos hem de cercar la nostra felicitat sempre i quan no ens comportem de manera injusta amb els altres.

Totes aquestes emocions poden aflorar quan ens relacionem amb els altres, per a mi, ser feliç o sentir-se agust amb un mateix té estreta relació amb com et sents amb els altres o com et relaciones i com t’afecta això. Per tant, hem de conèixer-nos primer a nosaltres mateixos per poder interactuar profitosament amb la resta, com un cicle viciós l’èxit a un nivell pot garantir l’èxit a l’altre. 

Comencem la història!

Al començament d'aquest semestre ens hem trobat amb l'assignatura de representació escènica i, com podeu deduir, les notícies des del primer dia eren sobre una escenificació. Hem de representar una història completa en un escenari amb públic real. En un primer moment pots pensar que es una gran enfeinada o fins i tot sorprendre't d'aquest propòsit: un musical per al grau d'Educació Infantil? 

El primer que hem hagut de fer, òbviament, és consensuar entre les membres del nostre grup una història per a presentar. Tot i que sembla senzill, hem de tenir en compte molts aspectes i fixar uns objectius. No ha de ser una història i punt, no, hem de pensar que és una història que els nens han de comprendre, ha d'agradar i ha de tenir un mínim de valor educatiu, si més no, una intenció de moralitat final. La sensació que volíem que el nostre musical transmetis és la d'aprendre o sortir de la sala amb la sensació que allò ha servit d'alguna cosa per a algun nen i no tant nens. 

He de dir que els primers dies de pluja d'idees jo vaig poder assistir a les reunions de les meves companyes perquè vaig estar malalta una setmana sencera, en tornar a classe vaig saber que la història que les meves companyes van pensar va ser rebutjada pel professor que s'encarrega d'avaluar la història, la música, el diàleg i les cançons. Varem aprofitar que no havia sentit encara la història inicial per aportar noves idees, les meves companyes no hem varen explicar la història sencera, només em varen dir que hi havia que millorar certs punts de la història. La història que elles varen pensar, tractava sobre el rapte del Sol i semblava que elles volíem que aixó continués sent present a la història.

Un dijous, a l'hora de representació escènica amb la professora que s'encarrega d'avaluar la part gràfica com l'escenografia, el vestuari i maquillatge, els altres grups que ja tenien la història acceptada varen compensar a idear el vestuari, nosaltres encara havíem de pensar una història nova o perfilar per a millorar la primera. Aquell dia vaig portar un llibre que vaig fer des de principi a final en el que em vaig proposar canalitzar les meves idees i inspiracions artístiques per petites que foren. En aquest llibre, a la primera pàgina vaig fer un dibuix sobre dos monstres dins s'un bosc d'arbres foscos amb el títol: Els monstres també s'espanten. A partir d'aquesta idea jo volia jugar amb la idea de les falses aparences on no tot és el que sembla que ha de ser, en aquest cas, uns monstres que d'entrada poden donar por, es trobaven espantats a un bosc fosc pel més mínim soroll. 

Una de les meves companyes, Sol, va veure el meu dibuix i de sobte sembla que li va vindre la inspiració perquè va agafar el meu llibre i el va mostrar a la resta de companyes que aquell dia varen venir: Zineb, Antònia i na Maria. Sol va dir "aquesta imatge és en si mateixa una història". 

Al començament, les altres tres no es pareixien tant impressionades com na Sol, varen treure un somriure, acceptaven que era un dibuix que els hi agradava però afirmaven que valia més tractar d'arreglar la primera història.Animada per na Sol, vaig començar a donar-li protagonisme als meus monstres i els vaig situar a una nova història, ja que no coneixia la història número 1. I si fem com si els monstres es poguessin sentir intimidats pels nens però al final es fan amics?. Aquesta va ser una idea senzilla i espontània, després va sorgir les primeres discrepàncies.

Algunes volíem continuar amb la historia número 1 perquè pensaven que era massa feina idear una història nova. Vaig demanar que em contessin entre totes la història però no vaig entendre-la sencera, jo crec que ni tan sols elles la coneixien bé per a ser capaces de narrar-la. Com que començaven a haver dues bandes: les de la nova història i les de l'antiga, varen començar a donar forma a la història dels monstres entre unes quantes, varen anar solucionant les possibles incoherències per a fer una història amb un sentit complet, i aquest és el benefici de crear una de nova, perquè penso que és més fàcil començar i solucionar les mancances d'allò que no està solidificat. Penso que una historia tancada és molt difícil de modificar aspectes del plantejament o del nus perquè, com un efecte papallona, allò que ara has tocat et destrossa una part de més endavant. Així doncs, la història dels monstres es va construir amb certa facilitat perquè si una cosa no agradava la podíem matissar sense que llençara per terra la resta de la història.

Quan la classe va acabar, varem quedar que si aquesta historia nova no acabava d'agradar podríem quedar el cap de setmana per intentar arreglar la història número 1 per a poder presentar al professor una alternativa per si una no agradava. 


En aquesta primera vegada que varem quedar vaig quedar amb una bona sensació perquè mentre em trobava al llit amb febre m'anaven notificant del procés del nostre musical i he de confessar ja pensava que la primera part resultaria la més dificultosa i la que ens trauria de polleguera a totes, però vaig anar amb una ment oberta i vaig intentar compensar els primers dies que no vaig poder estar per ajudar el més possible.Finalment he de dir que de vegades val més començar de nou, que no ens tanquem davant les alternatives i que no agafem estima a les nostres idees perquè pot ser una història que ens pot agradar moltíssim pot no ser adequada per a mostrar-la als nens de certes edats i per tant, s'ha de canviar.

Us adjunt una fotografia del dibuix "inspirador" del moment.

Educació artística i estética. Fonaments de l'Art plàstic i visual.

En esta asignatura he podido comprobar en primera persona lo poco consciente que podemos llegar a ser sobre nuestras verdaderas capacidades, en muchos casos pensamos que somos incapaces de realizar determinada tarea y tendemos a hacer la comparativa con aquellos que consideramos que  han realizado con mejor calidad tales "hazañas".

Estas inseguridades frente a un folio en blanco, puede ser fruto de una serie de correcciones, comparaciones y críticas poco constructivas que poco a poco, nos han hecho perder la seguridad en nuestras producciones artísticas.

Dado su carácter tan personal y único, cuando nuestros dibujos son atacados, nosotros nos sentimos igual y, aunque pensemos que estos juicios no nos afectan, con el tiempo van dando forma a eta inhibición cuanto a la expresión plástica y artística.

Incluso las personas que tienen habilidad para crear dibujos muy bellos o extraídos de la vida real , que incluso llegan a ser admirados por los demás,  se pueden autolimitar al pronunciar con convencimiento que "No sé dibujar, sé copiar" o "Me gusta más partir de una referencia que me inspire en lugar de empezar a dibujar a partir de mi imaginación".

Con estas frases, me habría definido al inicio de la asignatura. Aunque muchas veces dibujo, pinto, y hago trabajos con papel, me costaba mucho coger un folio y enfrentarme a esa inmensidad para poder llenar el vacío con mis sentimientos, emociones, experiencias, ideas, ilusiones, etc. 

Gracias a estas laminas, que han sido un poco guiadas por mi profesora Carmen E., he vuelto a experimentar con materiales que antes pensaba que eran poco factibles para mis expectativas artísticas. No debemos limitarnos a lo convencional y controlable que es lápiz y al papel blanco, o a los lápices de colores, debemos mancharnos, pringarnos sentirnos integrados en nuestra creación. 

Ahora que he podido experimentar las potencialidades de la tempera, de la tinta china o de las ceras "Manley" (que antes odiaba), se han abierto ante mi nuevas ideas, nuevas técnicas y nuevas inspiraciones. El uso de materiales a los que no estaba acostumbrada, me ha vuelto a sumergir en lo que el arte representa: variedad con desenfreno.

Eso que dicen que pintar y dibujar es de niños, así nos sentíamos en clase de Educación artística y estética, porque nos estaban dando una segunda oportunidad para crear siendo fieles a nosotros mismos, a nuestros gustos, interpretaciones e intenciones. Esa libertad es la que nos hizo sentir como niños, nos hizo sentir la confianza que nuestra maestra depositó en nosotros, la libertad para hacer como pudiéramos y quisiéramos y ante todo, el respeto y ayuda de nuestros compañeros hacia nuestras obras. 

Quiero presentaros una de las láminas que más me ha hecho sufrir, porque me ha retado. En esta lámina debíamos representar lo más real posible, una portada, un cartel de cualquier evento, un folleto, una ilustración explicaderas, etc. de la temática que quisiéramos, la única restricción era que debíamos usar las ceras Manley.

Lo que más me costó fue precisamente eso, elegir el tema, qué dibujar y con qué fin. Dediqué mucho tiempo  tratando de realizar algo realmente ingenioso o atractivo, único. Me estrujé tanto el cerebro que al final, entre esbozos diferentes y barajando diferentes posibilidades, me colapsé y le cogí desprecio a la intención de la lámina cuestionándome incluso su utilidad, cuando es más que evidente que lo es. 

Lo que me frustraba era que no me atrevía, por más que hiciera en folios a parte un esbozo, por más que los demás me incitaran y animaran, no me veía segura. 

Finalmente, me decidí por la portada de un cuento sobre el ratoncito Pérez, a raíz de una historia vinculada en mi familia. Aunque al final el dibujo no fue muy único ni extraordinario, me a acabado gustando representar algo que me había tocado de cerca hace poco, al vivir la experiencia del ratoncito con mi prima pequeña me acordé de la ilusión que sentía de pequeña, y con esta misma dibujé mi portada, como intentando satisfacer los sueños de mi prima pequeña y los míos propios. La inocencia de la infancia eliminó mi cohibición artística. 

La lectura de unos capítulos de un libro, me hizo ver estas inseguridades que padecía en ejemplos ajenos y sin quererlo, abrí los ojos. Como me gusta dibujar, me relaja, me hace sentir realizada, no me di cuenta que esto solo es en la intimidad, que en muy pocas ocasiones conservo los dibujos y que muchas veces les veo defectos que no puedo tolerar, no fui capaz de ver que mis exigencias, eran inseguridades. 

Quiero presentar otra propuesta que me resultó significativa, también con las antes aborrecidas ceras Manley:

En la siguiente lámina se trataba de experimentar la posibilidad de difundir las ceras con el dedo. La primera idea, después de maldecir las dichosas ceras, fue las pocas ganas que tenia de enguarrarme con cera, después, me vi otra vez en esa lámina completamente blanca y sin saber por donde comenzar ni qué hacer. Simplemente tenía que mezclar los colores, pero no me decidía ni cómo ni cuáles. Finalmente, después de unos minutos contemplando los colores y el folio blando, decidí que estos debían conocerse.

Empecé a mezclarlos, primero arbitrariamente, después intentando un paisaje cromático intencionado y poco a poco acabé disfrutando la experiencia y añadí a mi estantería de herramientas, la técnica de difundir con el dedo.

Otras láminas que realicé con cera, pero con otras técnicas son:

Con tinta china, experimentamos diferentes estampados con diferentes materiales, desde telas, papeles, hierbas y otros materiales de deshechos. La siguiente lámina trataba de, a partir de un único material, encontrar 16 estampados diferentes.
Estas dos láminas, me resultó muy interesante, realmente curiosa a la vez que bonita, en cambio, la misma idea pero donde el único material posible a usar sea un pincel, me trajo dolor de cabeza porque era paz de encontrar tantos estampados que no fueran aleatorios, que siguieran un patrón ya que el pincel, a medida que va soltando tinta y se seca, va adoptando una estructura diferente.

Por último, quiero exponer las láminas dedicadas a la témpera. 

Se trataba de hacer líneas diversas con tal de crear diferentes parcelas para después pintarlas con diferentes mezclas.  ¿Parece divertido, no?

La primera foto representa dos láminas, las hice en un mismo folio porque no me quedaban suficientes para todos los proyectos.
El primer dibujo está pintado a partir de los 3 colores primarios: magenta, cian y amarillo.
El segundo está pintado a partir de los 3 colores primarios incluyendo la témpera blanca.
La tercera lámina incluye en lugar del blanco, el color negro y finalmente, en una lámina con 55 parcelas utilicé los colores primarios, el blanco y el negro.

He de admitir que no esperaba tener que verter tanto tiempo en estas láminas, las subestimé en el sentido que me pareció sencillo. Resultó bastante cansado y repetitivo pintar tantas parcelas, fue en la mezcla de los acrílicos donde disfruté observando las entremezclas y los colores que estaba creando a partir de 3, 4 o 5 diferentes. Hubiera disfrutado más la experiencia.

Para concluir esta entrada, quiero hacer una reflexión sobre lo que yo concebía como un dibujo bien hecho, puesto que ahora mi visión ha cambiado. Comprendo que en la expresión artística no existe lo mejor ni lo peor, debemos ser fieles a nuestras necesidades artísticas sin temor a ser juzgados. Cuando yo antes me refería a un talento artístico como el copiado o representar dibujos realistas, evidentemente me olvidaba de la parte explorativa, atrevida y libre que ahora he conocido. Y aunque es verdad que tengo la capacidad de hacer dibujos detallistas y realistas también he de ser consciente que tengo otras muchas capacidades en las que debo trabajar y descubrir. Las potencialidades de cada uno no tiene límites a no ser que él mismo se las fije solo o con la ayuda, o mejor dicho, desayuda, de los demás.  

Dibujo-retrato de mi compañera Antónia (:
Si me lees Antònia, debes saber que, aunque sé que no es un dibujo exacto 100% de la foto que te saqué ese día, esto es lo mejor que te sé representar y sé que, en el caso hipotético que no te identifiques o no te guste, comprenderás que este resultado es fruto de mis capacidades artísticas por el momento.

Para acabar, quiero plantear una situación tan típica que a cualquiera le sonará de haberlo presenciado, vivido en primera persona desde niño o haberla dialogado con uno. El ejemplo es el siguiente:

[Un niño nos presenta su producción artística recién realizada]

-¡Ah!. Qué bonito, ¿qué es?

-Un elefante.

-Le has hecho las orejas muy pequeñas. 

Cabe la posibilidad que el elefante que el niño quería representar fuera de orejas pequeñas, o si no es así, puede ser que aun el niño no posea la capacidad de visualizar globalmente las proporciones de las partes del cuerpo de ese animal. En cualquier caso, debemos evitar hacer este tipo elogios vacíos o apreciaciones como estas que daña la sensibilidad de los niños y cada vez más los frustra en este tipo de expresiones. 

Cada niño es un artista y no necesita otros que le asesoren, lo que necesita es alguien que lo comprenda en su proceso de exploración y plasmación.

Tanto el niño como el adulto o el artista, tienen los mismo objetivos, intentan plasmar sus sensaciones, emociones, reflexiones, asociaciones, etc. sobre sus vivencias en su determinado entorno a partir de los diferentes materiales que motiven sus producciones. 

Ahora que he comprendido esto, he empezado un proyecto diferente a lo que suele ser un dibujo artístico y bonito. Estoy haciendo un libro en blanco. Eso es exactamente lo que estoy haciendo, un libro de folios blancos encuadernado con hilo y tapas de cartón dura.

En este libro es donde pretendo comenzar a dibujar cada vez que tenga una vaga idea o una ligera inspiración, será como un cuaderno de dibujo pero de mucho más valor que si fuera comprado.
Ya que voy a dedicar esfuerzo en hacerlo, no será algo de lo que me vaya a deshacer fácilmente, así es que, si desisto en esta iniciativa, algún día encontraré este libro en alguna estantería  y me hará recordar que no debo cohibir más mi expresión artística y ahí, como si fuera un símbolo de esta libertad camuflado en un libro de encuadernación antigua tendré mis bocetos, mis creaciones, mis ideas y sensaciones.

Cuando lo acabe subiré una foto final, de momento tengo el material y la iniciativa:

Me tomó 4 años pintar como Raphael, pero toda una vida pintar como un niño. ~ Pablo Picasso.

Temes d'Inclusió

En aquesta entrada parlaré sobre el concepte d’inclusió que treballem a l’assignatura d’Educació Inclusiva, aquest concepte del qual hem hagut de sentir parlar en nombroses ocasions i, tal vegada, no coneixem quina és la magnitud d’aquesta paraula o més ben dit, d’aquesta intensió o filosofia. 

Inclusió,  prové d’incloure, quin mot més senzill, a ningú sens escapa però, sabem exactament què vol dir? I el que és pitjor, ens hem conformat amb el que pensem que representa la inclusió i actuem sense estar segurs que som persones que promovem aquest pensament?

Crec que fa falta un exercici de sinceritat amb un mateix i amb la resta per conèixer de veritat si estem facilitant, o no, una veritable inclusió. Començant pel punt que igualtat no és el mateix que equitat, segur que algú ja es perd, i si mirem de identificar les diferències entre aquests conceptes segur que més d’un s’amoïna i acaba admetent que no hi ha gaire diferència. 

Amb aquesta imatge es pretén dissipar dubtes:

Si pensem en l’educació, no hem de considerar que estem fent una bona tasca per a evitar les diferències entre l’alumnat si els tractem a tots per igual, no ens hem de comformar amb això. Cadascú és diferent, en certa mesura ha d’haver qualsevol aspecte que el caracteritzi, que l’identifiqui o el faci únic a la resta; aquestes diferències són tan físiques com cognitives. 

Quan parlem de diferències dins de l’escola el primer que pensem és en aquells nens que pateixen dificultats en el seu procés d’ensenyament aprenentatge i en recordem d’aquelles diferències més visibles: nens amb síndrome de Down, amb ceguera o sordesa, o aquells que han d’emprar una cadira de rodes o semblants però, ens estem oblidant d’altres molts aspectes a tenir en compte. 

I no són només aquest tipus de nens aquells que necessiten una atenció més individualitzada, no és així, les metodologies s’han d’adequar a aquestes diferències, no val que tots treballin i tinguin el mateix. Les activitats han de ser ajustades i canviants però no oblidem altres punts que incideixen directament en el procés d’ensenyament –aprenentatge, hem de tenir cura de tot allò que pugui afectar les vides dels nens.

Siguem realistes, la nostra societat no perdona les diferències, i aquells que són diferents, siguin les raons que siguin, es veuen sotmesos a prejudicis i a injustícies de les quals de vegades som conscients i altres no. 

La inclusió a l’escola va molt més enllà d’ajudar als nens amb NEE (necessitats especials) ha d’abastir a tots els nens i nenes que tinguin necessitats de qualsevol tipus: inestabilitat emocional, conflictes a la llar, aquells que es veuen amb tendència a ser apartats per qüestions de sexe, raça, religió, ideologia, gustos, aficions, aparença física, etc i, per suposat, amb dificultats físiques o cognitives.

És una tasca de conscienciació i de tolerància que ha de jugar un paper dins i fora de les escoles, en mestres i pares, en la família i en la societat sencera.

Posem el cas d’un alumne que té una mà diferent a l’altra, que té els seus dits col•locat d’una manera que s’allunya del que la majoria de les persones tenim, una “malformació” per a que en entenguem, tot i que aquest terme no m’agrada gaire. Hem d’utilitzar el “mal” per indicar que qualsevol cosa és diferent a la resta? De segur que aquest tipus de patró no és el que més ajudarà a dur a terme amb facilitat activitats que requereixin manipulació d’objectes però, hem de dir que allò és dolent? Com si encara tinguéssim aquest pensament medieval on tot el que és diferent o estrany és per culpa d’un mal de caire místic. Aquesta diferència té el seu origen en l’atzar de la genètica i no és culpa de ningú i ho sabem.
Aquesta diferència no ha de perjudicar la vida de cap persona, ni aquesta ni cap altre, pot ser aquesta persona en cert moment necessiti l’ajuda d’algú o d’algun objecte que sigui ergonòmic per a les seves característiques per a dur a terme certa activitat i fins i tot, potser trobi coses que mai podrà ser capaç de realitzar, però pot dur, i hauria de dur, una vida digna, com qualsevol altre persona que es consideri avui dia com a “normal”. Això de normal qui ho dicta?

Considero que aquí és, on cadascú, ha de “dictar” el que es normal o el que no, si aquest terme és d’utilitat o no, si ha d’actuar amb justícia o amb indiferència, etc. És per això que he esmentat que es tracta d’un propòsit de voluntat, de perspectiva, de fer emprar un raonament lògic però, el més important, que sigui just. 

He de fer una crítica molt dura cap a la societat, no en conjunt, soc conscient que hi ha gent que aquest tema sí li importa i fins i tot li preocupa, però hi ha gent que fins i tot es troba orgullosa de defendre que les diferències han d’existir i que, perquè negar-ho, poden ser castigades.
No vull parlar sobre els nens que practiquen bulling a les classes, de cap manera, aquests nens són fruit de persones que els han educat cap a la discriminació i no són conscients del mal que fan, la majoria dels casos,  només actuen tal i com pensen que ho han de fer per a satisfer el que el seu pare, la seva mare, el seu amic, el seu mestre, etc. considera acceptat.

He de parlar d’aquelles persones que sense cap fonament, es veuen en la posició de criticar a qualsevol persona que demostri ser diferent. Sense anar molt lluny, a diari, he de suportar al carrer nombroses escenes on, a l’autobús ningú vol seure al costat d’aquell noi negre; on al supermercat una àvia avisa a la caixera per a fer saber que aquella noia que du rastas, roba d’estampat militar i un piercing al nas, segurament ha estat robant; on a un parc, un pare defensa que el seu fill hagi insultat o agredit a un altre nen que és musulmà i per tant, molt inferior a ell, etc, etc. Una llista incansable del que jo considero veritables atrocitats contra la raça humana, tant que a algú els hi agrada parlar de races he d'emprar la terminologai adequada.
Tots som persones, som iguals pers dins i per fora a trets generals i el que ha d’importar és que puguis pensar, fer o no fer, com ho consideris més encertat, sempre i quan no perjudiquis als altres.

No puc comprendre aquella persona que és capaç d’afirmar que, per posar un exemple conegut i que no ens sorprengui a ningú, la religió musulmana és una completa absurditat i totes aquelles persones que la practiquen i la inculquen als seus fills són...(per tal d’evitar un malsonant) del pitjor que una persona, que no sigui musulmana evidentment, pot trobar. No puc comprendre que cap persona sigui capaç d’emetre tal enunciat en nom de dignificar una altra religió, com pot ser la catòlica. En conseqüència, si algú li pot semblar ridícul no menjar porc o no mostrar els cabells, a molts altres els pots semblar ridícul dur un collaret d’un home mort clavat a un pal.
No pretenc ofendre a ningú, faig una reducció a l'absurd per a detascar el poc sentit que té qüestionar aquests temes tant personals.

Perquè es justifiquen aquestes persones? Potser pequen de generalitzadors o se senten intimidats en front algú diferent i això només és inseguretat i por transformada en atacs cap als altres o, el que és més vergonyós, pot ser sigui un pensament heretat.
Hem sembla vergonyós que un nen hagi de pensar com ho fan els seus pares, o la societat en si mateixa perquè aquesta també influeix i ensenya als nens. S’ha d’ensenyar cap a un pensament crític, hem de saber jutjar-nos a un mateix i ser capaços de reflexionar si és d’aquesta manera que vull ser o si és d’aquesta manera que vull ser tractat. Penso que no hi ha res més just que deixar a cadascú ser com ha de ser, sense respondre les exigències dels altres.

Sé que aquest és un tema molt candent pel fet afegit que les diferències son a causa de creences, i aquest és un tema molt íntim on cadascú ha de ser lliure de creure o no, però aquesta mateixa intolerància o falta de respecte es pot extrapolar a moltes altes situacions. Qui ho diu que una persona amb “deficiència mental” no pot treballar o tenir parella o qualsevol fita que es proposi? Qui ho diu que sigui deficient? Hem d’emprar aquesta terminologia tant castigadora? Encara que són termes que són, políticament acceptats, hem nego a parlar de cap persona amb aquestes paraules de sentencia, perquè, en la meva opinió, ningú és millor o pitjor sinó cadascú tenim un potencial i en funció de la nostra proposta i pel tracte que rebem dels altres, podrem desenvolupar-lo al màxim o no, qui sap?

QUIET

Per a continuar amb aquests temes d’inclusió, ara em centraré en la inclusió des de la normalització. La importància de la normalització recau en el fet que les persones amb necessitats especials puguin dur a terme un procés d’ensenyament-aprenentatge assolint, al màxim, tots els continguts i procediments que els nens que no tinguin NEE puguin dur a terme, en la mesura que sigui possible, en els mateixos contextos i amb igualtat de condicions. Evidentment que aquestes persones necessiten unes pautes més especifiques i en moltes ocasions, aquestes són sinònim de barreres o limitacions, però hem de ser coherents i realistes hi ha dificultats que mai podran ser superades, tot i així hem de fer més fàcil la vida d’aquestes persones dins i fora de l’escola.

En aquesta assignatura hem llegit un llibre Quiet, de Màrius Serra. He de donar les gràcies per la recomanació d’aquest llibre i als responsables que hagin fet possible que aquesta proposta es dugués a terme, ja que m’ha semblat un llibre molt emotiu i revelador per la cruenta realitat que retrata amb un to de vagades irònic.

Aquesta obra no pot deixar-nos indiferents amb la seva lectura, tracta sobre la història del propi autor, de la seva família i del seu fill Lluís que té una greu encefalopatia que ningú li sap explicar ben bé en què consisteix. Aquesta família mira de fer de la vida d’en Lluís, i les seves pròpies, el més digne possible aferrant-se a l’esperança que amb els seus incansables esforços puguin defendre els drets del seu fill i ajudar-lo a viure cobrint les seves necessitats. A diari aquesta família es troba amb barreres que la societat s’entesta a prolongar i es relata d’una manera molt real i sincera. La ràbia és una constant quan la societat li dificulta aquesta tasca a aquesta família, ens apropa a la frustració d’una família que no es rendeix en front a la despreocupació i ignorància de la societat.

Personalment, mai he conegut cap persona amb aquestes dificultats que representen una dependència d’aquesta magnitud i reconec que poques vegades he reflexionat sobre el que representa aquestes lluites però soc conscient que no és una tasca fàcil.
Quan anava a l’escola havia una nena que anava a la meva classe des dels 3 anys, que no sé exactament que tenia, mai em va interessar, crec perquè ho considerava normal i no era res per a inquietar-se, simplement era una companya que tenia dificultats en la parla i a l’hora de caminar amb una cama. Tinc el record que alguns companys l’apartaven i no volien jugar amb ella i no comprenia la raó perquè era una nena agradable i correcta. De vegades li agradava estar sola i no tenia d’allò que es creu que s’ha de tenir “el teu millor amic o la teva millor amiga”, era una companya més i res més. Llegint aquest llibre he tornat a refrescar aquell record i ara crec que hi veig, de manera difusa, converses de la mare d’aquella nena amb la meva mare i, crec que aquest record em presenta una dóna molt angoixada i la meva mare sempre es preocupava per aquesta situació. Suposo que jo era petita per a comprendre què era el que de veritat passava i com afectava aquella situació a la meva companya i a la seva família però ben segur que era molt més greu del que jo em pensava i que, com al llibre d’en Màrius Serra, aquesta família de vegades se sentia perduda i sense forces.

Aquest llibre ens dóna una lliçó de voluntat, humilitat i de justícia però també de la injustícia, ens fa veure la invisibilitat d’aquest problema, del poc coneixement i consciència que tenim envers aquestes persones i la necessitat d’una reformulació del que ja entenem com a inclusió.

La inclusió hauria d’anar més enllà de la normalització, cal un recolzament o reconeixement social ja que aquestes famílies necessiten més ajuda de la que reben perquè criar un fill que requereix tantes atencions és una veritable proesa avui dia. N’és un exemple un capítol del llibre on ens fa veure les dificultats que tenen només per a sortir de casa i agafar un transport públic adaptat, o per anar a un hospital a Venècia o quan a un restaurant els propietaris els posen pegues. És molt trist a l’hora que real i vergonyós.

Reflexions. Temari número 4

Reflexions del temari número 3

A l’anterior publicació, vaig parlar sobre les diferents maneres d’assolir els aprenentatges, avui, al següent tema esmentaré els factors intrapersonals del procés d’ensenyament-aprenentatge. En aquest procés, hi ha uns factors psicològics implicats segons siguin els processos cognitius o processos afectius.

Als processos cognitius trobem principalment implicats, l’atenció, la memòria i la intel·ligència. Per a començar, hem d'admetre que hi ha molts estereotips quant a aquests factors que a continuació explicaré:

L’atenció es concep com allò que ha de donar uns fruits predeterminats i si no s’assoleixen no es considera que s’hagi donat aquest factor tant important ja que centra l’energia en activitats concretes. El que no coneixem és, que hi ha diferents formes de mostrar atenció.  Hi ha una atenció més intencionada, on fixem els nostres sentits en un objecte o acció en concret i també existeix l’atenció sobre qualsevol aspecte, aquesta és més efímera i no es proposa cap objectius.

L’activació mental es dóna a partir de l’atenció, quan es fa una selecció de la informació d’aquests estímuls. Sempre hi ha una atenció, sempre centrem les nostres capacitats mentals cap a un objectiu segons els nostres interessos individual de cada persona.

Dins d’un context escolar, es pot caure en la superficialitat de les explicacions conductuals sobre l’atenció. Pensem en aquell nen que les disponibilitats sensorials no ens fan pensar que estigui prestant atenció perquè la seva postura corporal ens inspirava despreocupació o per la seva mirada o expressió facial. Tanmateix, això no vol dir que s’estigui o no prestant atenció, a més que és un concepte bastant subjectiu donat el fet
que és més difícil no mostrar atenció per res que mostrar.

De vegades, els mestres donen aquesta exagerada importància a donar èmfasi a fer veure que es presta atenció que els nens es concentren exageradament en sostenir la mirada amb el mestre de manera continua, i de no parlar per fer veure que s’escolta. Aquesta monòtona acció o millor dit “desacció” fa que els nens comencin a divagar en el seu món de idees, de perdre l’atenció perquè s’avorreixen, perquè només fan veure que aprenen i això és prou esgotador, sobretot a classes tradicionals i magistrals, on el rol dels alumnes és totalment passiu.

També se sap que hi ha uns factors que incideixen sobre l’atenció:
- Factors fisiològics. Uns dels aspectes que més afecta directament sobre l’atenció i que de vegades, subestimem les conseqüències de les fatigues sensorials, degut a l’estrés.
Una mala gestió del temps del qual disposem ens pot portar fracàs en la consecució de les nostres fites. Per tal d’organitzar el més òptim el nostre temps, primer haurem de fer una prèvia selecció d’allò que de veritat val la pena. El temps no oscil•la, es el que és i si volem fer més del que és possible més tard ens passarà factura.

Els nens poden trobar-se igual de sobrecarregat que un adult, per causes escolar i també extraescolars.
Les metodologies que faci servir el docent a l’aula és decisiva en aquest aspecte, donat el fet que repercuteix en les activitats, en l’actitud del mestre i per tant en les exigències que poden trobar els alumnes. Fins i tot l’espai físic i el material influeix.
Els horaris als quals els nens es veuen sotmesos, ja sigui a activitats extraescolars o jornades d’activitat excessives que no deixen ni tan sols descansar als nens, l’alimentació, la roba i el descans també s’han de tenir molt en compte.

- El nivell de desenvolupament incideix directament amb el tipus d’atenció que es dugui a terme, segons sigui el nivell maduratiu els nens poden començar a dominar sobre quins estímuls parar atenció. A aquest fenomen, se’l nomena atenció sostinguda, pel contrari hi ha una atenció més efímera que respon al nom d’espontània donat el grau d’implicació en aquest procés.
Hem de tenir cura, sobretot a les edats més primerenques quan els nadons es concentren en qualsevol banalitat o moviment simple perquè aquests moments són crucials per a desenvolupar una reflexió sobre el diàleg intern de cadascú envers allò que es presta atenció. Aquests moments als quals els adults en molts casos no ho valorem el suficient són imprescindibles per a la correcta maduració cerebral del nen.

- Les motivacions i interessos, òbviament, juguen un paper decisiu ja que cadascú té uns interessos determinats i és susceptible a determinats estímuls.

- Les diferències individuals, atenent el fet que no tothom creixem en el mateix context i no tenim les mateixes motivacions i interessos, madurem d’una manera o d’una altra. En el cas hipotètic que dues persones amb les mateixes inquietuds, creixessin en el mateix context, no sorgirien de la mateixa manera ja que segons els estils d’abordar la informació obtinguda afectaria en la maduresa final.

Un altre factor intrapersonal del procés d’ensenyament-aprenentatge és la memòria, i en aquest cas, també tenim idees preconcebudes sobre que representa per a nosaltres. Com retenim la informació? I, com la recuperem?

Abans d’entendre aquest funcionament, ens cal dividir les diferents memòries que podem arribar a dominar.
Per una part, trobem la memòria sensorial, és la primera informació que ens arriba de manera molt superficial. Aquesta és la que rebem pels sentits i, tot i que no som conscients, el nostre cos recorda i s’acostuma a certes experiències.  Aquesta informació no arriba a ser processada en molts dels casos però ens serveix per a la complementació d’altres informacions.
També trobem la memòria a curt termini que és aquella que treballa per a comprendre la informació però té un caràcter efímer ja que funciona amb una capacitat limitada. Aquesta informació pot perdurar si es fa un esforç per a assimilar-la i emmagatzemar-la amb la memòria a llarg termini. Des d’aquesta ubicació és on podem recordar i recuperar els aprenentatges.

Ens hem de plantejar, a l’escola, quina mena de memòria estem treballant i quina memòria és la que exigim.
Ens trobem amb aules on les principals activitats són aquelles on els nens han de fer cercles, han de donar color a les formes geomètriques, fitxes on han de recordar el nom d’aquestes figures, per exemple, aquestes són unes idees simples que es poden treballar amb fitxes però també volem que els nens recordin dades o un seguit de paraules que, lamentablement, no comprenen i només fan aquest treball de memòria a curt termini.

Finalment, és sabut, que aquesta informació no deriva en un aprenentatge que puguin establir als seus caps. És informació passatgera que dura fins que el mestre deixa de donar la tabarra per a que l’”aprenguin”.

No vull pas negar aquest tipus d’activitat com a una eina d’utilitat, simplement, he de considerar aquestes com una eina més. però amb un caràcter complementari. Aquestes activitats tenen massa protagonisme en certes escoles i deixen de banda les activitats que inciten una reflexió i una comprensió real del que es pretén ensenyar.  Hi ha circumstàncies on poden servir com a reforç per a acabar d’assentar uns coneixements prèviament treballats exhaustivament. La verbalització ens ajuda a veure amb més claredat allò que volem comprendre, per tant, aquest tipus d’activitats més supèrflues ens poden ser de gran utilitat al final del procés.

He de criticar en conseqüència, l’abús que es fa de les probes escrites. Els exàmens demanen el mateix un esforç de memòria però el que s’han de plantejar els mestres és si aquesta opció és la més encertada per a valorar els aprenentatges dels seus alumnes. Primerament, que siguin capaços de treure un 10 no vol dir ni que ho hagin entès, ni que comprenguin la importància de dominar aquests aprenentatges o si són més o menys intel·ligents.

El primer que ens ve al cap quan pensem en la intel·ligència són aquests tests que suposadament mesuren el nivell de intel·ligència de les persones però que malauradament s’ha convertit en una altra manera de etiquetar a les persones i separar aquelles que són intel·ligents i els que no.

Però sabem que aquests resultats no són estàtics si no que cada persona pot anar treballant la seva intel·ligència sense conèixer els seus límits reals, per tant, hauríem d’entendre aquest factor intrapersonal del procés d’ensenyament-aprenentatge, com una capacitat de millorar en comptes d’un número classificador.

La intel·ligència no hauria de tractar-se des d’aquest punt de vista, la intel·ligència no es un número dins d’unes escales de mesura universals i estàtiques, al contrari, és un aspecte canviant.

Cadascú té les seves característiques com a persona, i segons el context en el que es vegi invers sabrà, o no, dur a terme aquestes per potenciar les seves habilitats. Podem analitzar l’exemple que podem trobar a moltes escoles on un nen es considerat menys intel·ligent perquè suspèn matemàtiques o ciències i, en canvi, té més èxit en activitats relacionades amb el llenguatge i l’expressió en general. I és que sempre trobarem el típic comentari que té tota la intenció de discriminar a l’altre, de seguir en aquesta línia de pensament i justificar que “els de lletres tenen menys mèrit que aquells que estudien ciències”. I això, és un acudir que he hagut de sentir durant molt de temps però, en comptes de sentir-me ofesa, he hagut de comprendre que una persona que es capaç de fer aquesta comparativa no denota gaire intel·ligència ja que irònicament, hem demostra que ni tan sols sap que és i què representa en societat.

Vull expressar el meu desacord absolut amb aquesta sentencia tant gratuïta perquè, primerament, ni tan sols podem establir que té més o menys mèrit. Si més no, aquest no hauria de ser motiu per a considerar a certes persones més intel·ligents que els altres ja que, com ens ofereix el psicòleg, investigador y professor de la Universitat de Harvard, Howard Gardner, 1943, no existeix intel·ligència com a tal sinó que trobem a un panorama molt més complex.  Les seves investigacions sobre l’anàlisi de les capacitats cognitives han fonamentat les bases de la teoria de les intel·ligències múltiples.

Aquesta teoria ens fa repensar els fonaments d’aquells tests que es dediquen a la mesura de la intel•ligència amb probes estandarditzades per a tothom i el mateix ha d’ocórrer amb la majoria del exàmens i activitats que es duen a terme a les escoles, evidentment, que no es té en compte que cada persona és diferent i que mai podrà mostrar les seves capacitats totals en unes probes que no s’ajustin a les seves característiques.

Finalment, he de compartir la preocupació que tinc al tractar aquests temes, ja que mig món pensa que les matemàtiques són més importants que l’expressió, el llenguatge, o la música o expressió plàstica, etc. Totes les àrees haurien de treballar en coordinació i harmonia per a que tots els nens es beneficiessin de tot allò que aquests reptes els poden oferir i d’allò que poden aprendre, així mateix a la classe de ciències naturals es pot treballar història o a la plàstica o tecnologia es poden coordinar amb les matemàtiques i la física, etc. Mereix un canvi d’actitud davant la polèmica controvèrsia envers que és millor o pitjor, aquest no hauria de ser el plantejament, sinó que puc oferir als altres que sé dominar per a que tots junts ens enriquim uns dels altres i poc a poc arribar a dominar allò que ens proposem, sense lluites per ser el millor.

D'altra banda, els processos afectius, són altres factors psicològics que intervenen al procés d’ensenyament-aprenentatge i cal que es tinguin presents durant les pràctiques educatives.
Primerament, hem de parlar de la personalitat de cadascú i aquesta és inherent a la pròpia persona, no és cap aspecte que haguem de modificar, però sí que hem d’ajudar als nens a aconseguir emprar estratègies per autoregular-se a ells mateixos i guiar-los per a que tinguin un esperits crític i sàpiguen com volen ser i per què.

Hem de treballar molt a fons els aspectes emocionals per a assegurar que tinguin seguretat emocional i puguin conèixer-se a ells mateixos i que l’autoestima augmenti.
Les competències emocionals afavoreixen les relacions amb altres persones i amb un mateix, facilita la resolució positiva de conflictes, contribueix a la salut física i mental, ajuda a l’aprenentatge, entre d’altres.

Considero que l’educació emocional és crucial i ha de començar a l’etapa d’educació infantil i s’ha de posar en pràctica tant a l'escola com a la família per a donar oportunitats reals d’entendre els altres, amb problemes o controvèrsies quotidianes que puguin tenir els nens amb uns altres i, per tant, amb casos que els afecten directament a les seves vides.

Pel contrari, llavors ens trobem amb persones adultes que no són capaces de parlar sobre els seus sentiments o que ni tan sols s’entenen a ells mateixos. El que cal a les aules és el funcionament conscient a partir de l’empatia i saber dominar l’ego d’un mateix,  oblidar les disputes que no acaben mai per culpa de l’orgull i propiciar un ambient de comprensió i igualtat per als nens per a que, al futur, siguin capaços de tractar les traves des de l’objectivitat i la calma.


Per últim, no hem d’oblidar el paper de la motivació ja que sense aquesta és més dificultós que es creï un aprenentatge. Podríem dir que és quasi impossible que es faci un aprenentatge conscient si no es té motivació per fer-ho.

Podríem distingir dos tipus de motivació, la primera, és la motivació extrínseca i és aquella que ens ve de fora, és a dir, que de forma externa ens fa trobar al·licients per a dur a terme certs propòsits. Aquestes justificacions, en nombrosos casos, són les possibles conseqüències de no realitzar aquestes qüestions, és a dir, els càstigs o els cost d’oportunitat.

I si pensem en la manera d’aprendre que aprenen, valgui la redundància, els alumnes de innumerables escoles, ens trobem amb nens que no saben per què han d’aprendre els temps verbals “de memòria”, per exemple, i així ocorre perquè no ho veuen necessari i ningú s’ha aturat a reflexionar amb ells si aquests coneixements són d’utilitat o no i perquè. Pot ser donar sentit al que es fa és una de les millors motivacions, fer per fer, avorreix.

També hem d’aprofitar les inquietuds i motivacions dels nens o saber encaminar-les cap a una consecució amb coherència dels plantejaments que el mestre va creure necessaris treballar. Evidentment, també haurem de tenir la capacitat de comprovar mitjançant avaluacions si les programacions que consideràvem primordials, ho continuen sent i si es cal, fer una remodelació o adaptació a les veritables necessitats i motivacions de l’alumnat.

Ara que mencionem l’avaluació, hem de fomentar una pràctica reflexiva que permeti als alumnes comprendre com aprenen, quines són les seves mancances i les seves competències, com ajudar a millorar allà on troben carències però, sobretot fer comprendre el valor de l’educació, el valor dels aprenentatges i ajudar a comprendre que la motivació ha de ser intrínseca, és a dir, que hem de trobar la raó per realitzar les nostres fites perquè ho considerem necessari, per a nosaltres mateixos.