La família, els rols i l'autoritat.

Avui en dia el debat sobre la disciplina en els nens i adolescents és un dels més candents a la nostra societat, entren en controvèrsia el rol de les famílies i el de l’escola, en molts dels casos, aquests dos “bàndols” es veuen tan atacats els uns pels altres que recorren a cedir tota la responsabilitat sobre l’altre. Error fatal. L’escola i la família sempre han de treballar conjuntament de manera coordinada, no si val la improvisació, no si valen excuses, els objectius són els mateixos: educar dins d’un context social determinar de la manera més adequada possible per tal de formar persones capacitades per a aquesta realitat.

Imatge: De vegades els pares poden actuar de maneres tan diverses i  sense
 coherència que els nens i adolescents queden ben marejats i desconcertats per les  situacions. 

El problema d’aquestes incoherències, tan si és només dins de la institució familiar o a l’escolar, o a totes dues a la vegada, es veu més destacada en el cas dels adolescents. A l’article de Nardonne, G. i Bolmida, M. (2008). Retrato de dos modelos de familia. Cuadernos de pedagogía, 378, 52-56.Ens parla dels dos models que emmarquen unes pitjors condicions per als joves.

El primer model que ens presenta és el de la família hiperprotectora que presenta les següents característiques:

Aquestes famílies tenen una preocupació desbordant per evitar problemes si disgustos als seus fills i en la mesura que sigui possible intentaran satisfer les seves necessitats per tal que se senti a gust.

Contínuament, els pares satisfan els desitjos dels seus fills que no dubtaran en demanar sense limitacions al veure que els seus pares no l’exigeixen res a canvi. En la majoria dels casos quan aquests fills salten algunes normes l’única penalització és fer-li saber que els seua pares estan tristos ja que li donen tot per a que sigui feliç sense adonar-se que ells són els que estan educant el seu fill per a que sigui un egoista que demani sense afrontar els reptes que li presenten la vida. Es podria dir que els nens acaben creient que són totalment incapaços de fer alguna cosa sols, sense l’ajuda de les famílies.

A mesura que aquesta relació avança, els fills comencen a ser més despreocupats, a ser menys responsables i finalment, no responen a cap norma ni respecte pels seus pares. Aquestos senten la frustració d’haver intentat donar el millor al seu fill i no comprenen perquè aquestos no han complert les seves expectatives com si es tractés d’un tracte que el nen va signar el dia del seu naixement. Comencen a envair la poca intimitat que els seus fills tenen per fer-li preguntes contínuament per saber dels seus pensaments i necessitats. 

Imatge: El missatge subliminal que aquestes famílies transmeten als
seus fills és que són uns incapaços i no poden fer res sols. Els fan dependents i egoistes.

L’altre model és de les famílies democràtiques—permissives. Al començament, aquestes famílies atenen més a les seves necessitats de formar una llar democràtica, tots els membres de la família tenen veu i vot per decidir afer familiars, el problema però és que es perden les jerarquies perquè tant els fills com els pares acaben tenint la mateixa autoritat i els fills acaben decidint en tots els aspectes familiars.

Els pares, que busquen la pau i tranquil·litat familiar sempre vetllaran perquè els seus fills estiguin contents i s’establiran normes i es derogaran amb la mateixa facilitat. Els fills al comprovar aquest poder continuaran exigint més i més manipulant els seus pares i portant-los fins als seus límits. Al cap i a la fi, les necessitats democràtiques dels adults es veuen sotmeses al despotisme dels seus fills que, intel·ligentment aconseguiran tot el que desitgen.

-

Tot i que els dos models només cerquen la pau familiar, els resultats són molt menys que beneficiosos per a ningú, ja que els fills també esdevindran perjudicats al no créixer en un entorn just i de valors positius. Al final, resulta que més que cercar la pau aquestos pares estan evitant el conflicte i per això amb la justificació de protecció o de democràcia acaben cedint en tots els desitjos dels fills.

En conseqüència aquests nens esdevindran un totals egoistes o manipuladors que no seran capaços d’enfrontar-se a la realitat per por i inseguretats o no seran capaços a superar les restriccions o les frustracions.

Evidentment, a les escoles i instituts això detona un problema. Els nens han de seguir i complir unes normes bàsiques estrictes que no es modifiquen ni se salten per ningú a més, l’institució escolar no té per objectiu satisfer els desitjos dels nens sinó educar-los i exigir una evolució, és a dir, han de comprometre’s i complir expectatives.

Quan la realitat de la llar i les exigències de les institucions escolars xoquen, els nens es veuen desorientats, sense conèixer el seu rol i comencen a oposar-se, a rebel·lar-se, a iniciar guerres entre família i escola.

Les escoles davant d’aquestes situacions es troben amb un pro i amb un contra: els nens poden ser reeducats progressivament i, en el cas que sigui necessari, poden sancionar als nens. D’altra banda no poden fer res fora de l’escola, els pares, els rols i les conductes inapropiades dins de la llar no poden ser sancionades. Però el que sí que és perillós i realment frustrant per a un especialista de l’educació, és que els pares es neguin a cooperar.

En la majoria dels casos, els pares dels nens amb comportament disruptius començaran a cedir la responsabilitat d’aquestes conductes a les escoles.

“La mestra li té manies al meu fill.”

“Si el teu mestre et diu això, queixa’t i li dius que parli amb jo.”

Els fills acaben amb una complicitat amb els seus pares aliats per desprestigiar l’acció de les institucions. Aquesta irresponsabilitat per part dels pares té a veure amb la por que senten davant la situació perquè volen evitar a tota costa sentir-se avaluats i jutjats. Defensaran les seves estratègies educatives a més no poder i si és necessari canviaran els seus fills d’escola o institut, no assistiran més a sessions de mediació o de psicòlegs.

En aquestes situacions tan difícils els nens es veuen amb el control de la situació davant la incapacitat dels seus pares per frenar i encaminar els seus comportaments. Es veuen els víctimes de l’escola perquè els posen normes.

Al començament, els fills se sentiran eufòrics de poder ja que se senten autoritzats a continuar amb aquesta actitud. El problema és que perdran la confiança dels seus pares, no veuran en ells la capacitat d’ajudar-los o entendre’l.

Aquesta situació només pot agafar una tònica d’empitjorament, el fill no coneixerà cap tipus de norma i farà i desfarà tot el que vulgui, tindrà un comportament irritable i disruptiu, mai se sentirà satisfet ni emocional i materialment. La vida familiar donarà un tomb i es tornarà insostenible, només en aquests moments pot ser els pares comprenguin la inutilitat dels seus mètodes i acceptaran ajuda de professionals per restablir les jerarquies i els vincles d’afecte, seguretat i limitacions.

Com sabem, són situacions molt espinoses que posen a proba tant els pares com els professionals, tanmateix, les famílies i les escoles han de treballar plegades per intentar establir un equilibri en l’estil educatiu de cada família.

No gaire llunyans d’aquests models de famílies trobem les 3 tipologies bàsiques que orienten el camí educatiu de les famílies i, normalment es poden diferenciar a partir de quatre components indispensables que regeixen els rols familiars.

Famílies autoritàries
Variables: Control ↑        Exigència↑       Comunicació↓        Afecció explícita ↓
Actuacions	Conseqüències
Patrons rígids Exigeixen que s’obeeixi la seva autoritat Partidaris del càstig No accepten el diàleg	Pobre interiorització de valors ètics Poc autocontrol Baixa autoestima Dependents i irritables No accepten responsabilitat sobre les       seves accions

Famílies permissives
Variables: Control ↓        Exigència↓        Comunicació↑        Afecció Explícita ↑
Actuacions	Conseqüències
Actitud positiva Poc càstigs i normes Faciliten el diàleg Llibertat d’autoorganització No exigeixen responsabilitats	Impulsivitat Irresponsables Immadurs Poca autoestima Alegres i imaginatius

Famílies democràtiques
Variables Control ↑       Exigència ↑        Comunicació ↑         Afecció Explícita ↑
Actuacions	Conseqüències
Afectuosos Intenten evitar els càstigs Sensibles a les necessitats d’aquestos Guien i controlen per igual Tenen en compte les capacitats i els sentiments Aposten pel diàleg Raonen les mesures disciplinàries	Responsables Autocontrol Autoestima Resilents Autonomia Hàbils en habilitats socials Interiorització valors ètics

Com vegem, és d’alta importància que tinguem cura del tracte que li proposem als nostres fills perquè sense voler o conscientment els estem conduint a entendre la vida d’una manera o una altra i és relativament senzill causar inseguretats al infants i adolescents. Necessiten unes estructures organitzades on les normes estiguin clares i ells les coneguin i les acceptin com a necessàries, demostrar-li que tenim altes expectatives envers ells i que són ajustades a les seves capacitats, també els hem de mostrar explícitament que els estimem i respectem d’aquesta manera seran persones raonables, capaces i amb la seguretat suficient per a esdevenir autònoms i estables emocionals i físicament. 

El següent vídeo recull informació sobre aquestes pautes de forma senzilla i esquematitzada:

Com definiries la familia

Arribats a aquest punt de l’assignatura començarem un nou bloc que canvia l’evolució de la temàtica del curs. Ara que ja coneixem i hem reflexionat sobre les emocions i la seva importància en el desenvolupament emocional i social del nen, hem d’endinsar-nos en la família.

La família com a concepte és un terme de certa dificultat per a descriure, pel fet que cadascú fa la seva pròpia interpretació. Llavors, atenent a la subjectivitat que comporta entendre què significa la família, cadascú de nosaltres varem fer una possible definició del que és la família. La considero tan vàlida com a altres perquè es nota que les meves companyes varen definir el que era la família destacant els trets que per a elles eren més importants. Això tant destaca la nostra personalitat com el que esperem de la família és a dir, les nostres necessitats a més de les influències de les característiques de les nostres famílies.

Imatge: Aquest apodria ser la típica representació de la família per a un nen.
Poc a poc ells també comprendran que no totes les famílies són iguals.

Per a mi, la família és un grup de persones, normalment amb parentesc biològic, tot i que no és condició indispensable, que comparteixen uns costums, normes i sentiment de pertinença que desenvolupen uns vincles d’estima i cura.

Segurament un fill de família monoparental no faria èmfasi en el fet que una família pot formar-se independentment de les relacions biològiques. Com és el meu cas, considero que només tinc un pare tot i que no és el meu pare biològic estrictament parlant, és  per això suposo que  la meva definició no la vaig començar com altres persones.

La definició que al final va consensuar tota la classe mentre anàvem aportant aspectes, va ser la següent:

Família. Grup d’individus vinculats per aspectes jurídics, afectius i/o biològics que constitueixen una institució formada mitjançant vincles afectius, on cadascú adopta un rol, i comparteixen unes normes comunes per facilitar funcions de socialització, desenvolupament i protecció.

Imatge: La realitat avui dia és que existeixen diferents famílies i tots, nens i adults ho  hem de respectar.

El que és segur és que tots a classe vàrem coincidir en la importància del caràcter afectiu que necessita una família, tant se val si les famílies són tal qual abans se suposava que havien de ser o no. 

Actualment, la família a passat per una llarga evolució els darrers anys que ens ha desplegat tot un ventall de possibles famílies tenint en compte la seva configuració,  segons l’article Cap a on va la família? Canvis en l’estructura familiar “la idea de família basada en la filiació o adopció, l’aliança i la convivència sota un mateix sostre es posa en dubte quan parlem de les anomenades <<noves famílies>>”. (Marta Rico Iñigo, 2001,  10).

Així és, que podem trobar tot tipus de famílies, des de la tradicional monoparental fins a famílies d’un sol fill, parelles de fet, fills amb pares separats, famílies reconstruïdes, parelles homosexuals o heterosexuals, famílies d’acollida, famílies adoptives o nens que viuen amb els avis amb mares o pares adolescents o no.

Totes aquestes famílies han de ser considerades vàlides, sempre i quan siguin capaces de satisfer les funcions bàsiques que tot fill necessita. Han de tenir en compte per educar i criar els seus fills segons uns paradigmes teòrics que sustenten a partir d’investigacions diverses quins són els pilars bàsics pel correcte desenvolupament infantil.

La Convenció sobre els drets dels nens de 1989 va promoure una legislació sobre els principis que protegeixen els drets humans dels nens i nenes. Encara que aquesta legislació es vegi influenciada pel sistema legislatiu i executiu de cada país, la gran majoria els acull dins dels drets constitucionals de cada país. Entre els Drets del nen destaquen els següents:

·         A la vida. ·         A la salut. ·         Al descans, l'esplai, el joc, la creativitat i les activitats recreatives. ·         A la llibertat d'expressió i a compartir els seus punts de vista amb altres. ·         A un nom i una nacionalitat. ·         A una família. ·         A la protecció durant els conflictes armats. ·         A la llibertat de pensament, consciència i religió. ·         A la protecció contra el descuit o tracte negligent. ·         A la protecció contra el treball infantil i contra l'explotació econòmica en general. ·         A l'educació, que serà gratuïta i obligatòria almenys en les etapes elementals. ·         A la protecció contra tota mena d'explotació i / o abús sexual.

Atesos a la vulnerabilitat d’un nen petit, els adults han de vetllar per satisfer les seves necessitats bàsiques. El psiquiatra i terapeuta Jorge Barudy (Vila Alemanya, Xile, 1949) recull les necessitats infantils classificades en 5 àrees:

·         Les necessitats fisiològiques.

·         Les necessitats de lligams afectius segurs i continus.

·         Les necessitats cognitives.

·         Les necessitats socials.

·         Les necessitats de valors.

Imatge:

“La negligencia sobre todo la afectiva es una de las formas mas destructoras de maltrato infantil.” BARUDY J

Trobareu moltes definicions però penso que una definició no és el més important, sinó conèixer la teva família, conèixer quines són les teves necessitats i establir una idea pròpia de què vols per família per al creixement de la teva hipotètica família en un futur. 

El desenvolupament afectiu i social dels nadons

En aquesta entrada parlaré sobre un vídeo que varem veure a classe sobre el desenvolupament afectiu i social dels infants des del naixement.

És un vídeo molt interessant per la manera en que es troba enfocat ja que les explicacions parteixen d’investigacions reals i s’exposen experiments amb infants diferents i els seus pares. Les reaccions dels nadons són les més representatives per a mi perquè són sinceres i reveladores perquè pots veure com cada infant actua de maneres molt diferents davant dels mateixos estímuls.

Sabem que les primeres expressions dels infants són moviments reflexes que no dominen ni tan sols són conscients que ho fan, aquestes reaccions “venen de sèrie”  i els objectius d’aquests són garantir l’adaptabilitat del nen en la societat. Els primers reflexes són relacionat amb la seguretat i l’alimentació: agafen amb força qualsevol objecte que estimuli les palmes de les mans, es porten a la boca els objectes, tanquen els ulls o eviten el contacte amb objectes que estiguin a prop, etc. El que també ens explica el vídeo és que les emocions són el primer llenguatge dels nens perquè és l’única manera d’expressar-se.

D’aquesta manera, a partir de les emocions sorgeixen els primers vincles afectius, que com ja hem vist en altres assignatures, és de gran importància sobretot la relació nen-pares.

La figura d’afecte s’ha de treballar des del naixement i comença a consolidar-se cap al primer any de vida, generalment amb la mare entre el primer i el segon any de vida.

La funcionalitat o objectius d’aquesta unió d’afecció són les següents: assegurar la supervivència, crear un clima de seguretat, estimar i ho demostra, es desenvolupa una comunicació còmplice i garanteix l’accessibilitat real.

Imatge   

Aquest documental m’ha aportat nous coneixements o m’ha fet reflexionar sobre aspectes que abans donava per suposat o no m’havia arribat a plantejar. Diu que es creen diferents estils de vincle entre pares i fills i en relació a les diferents caràcters de cada individu es va configurant una manera d’entendre’s i d’actuar. En definitiva, gràcies a aquests primers esquemes es va forjant la personalitat del nen perquè va aprenent en funció dels estímuls que rep.

No m’havia aturat mai a pensar en aquesta repercussió tan gran que pot tenir el temperaments dels pares per a modificar el temperament innat dels seus fills però és eminent que els pares tot i desitjar el millor per als seus fills estan irremediablement condicionats pels seus subconscients, per tot allò que ens configura la personalitat.

Trobo molt interessant un exercici que es mostra en el vídeo per reconèixer les diferents reaccions infantils en front la frustració. Amb un element provocador, una bossa de galetes ben tancades, els nens començaven a manipular-la tot tractant d’aconseguir les galetes, alguns en els primers intents ja donaven l’objectiu com impossible i recorrien immediatament a l’ajuda dels seus pares. Si aquests nens tenen uns pares protectors, permissius o que tenen un impuls enorme de satisfer sempre els seus fills, aquests nens no tindran la possibilitat d’afrontar vertaderament als obstacles de la vida. Llavors aquesta combinació de temperaments donarà pas a uns nens amb poca tolerància cap a la frustració, nens més nerviosos e impulsius.

Pares poc pacients + fill poc pacient = finalment serà un nen poc pacient.

D’altra banda, si els pares animessin al fill a intentar de nou obrir la bossa de galetes, poc a poc el nen impacient amb temperament poc tolerant cap a la frustració aprendrà que no sempre rebrà el que vol, els seus pares no són allà per a resoldre els problemes sempre i per tant començarà a crear estratègies per a trobar consol i forces per actuar de nou.

Pares pacients + fill poc pacient = finalment serà un nen més autònom i reflexiu.

La relació del temperament i el tipus d’intel·ligència també queda plasmat ja que segons com processes la informació ets d’una manera o una altra. Els nens que utilitzen més la part esquerra del cervell són nens més enèrgics i pel contrari, la part dreta del cervell propicia una ment més tranquils.

Si d’aquesta manera ja estem predestinats des del naixement a pensar i actuar d’una manera és fa evident que cadascú tingui una configuració pròpia de la personalitat. Per tant, el temperament és innat però susceptible a l’evolució.

Aquest raonament pot explicar les diferències entre germans que són més o menys educat de maneres semblants, qual suma matemàtica no pot donar personalitats iguals perquè els temperaments són desiguals des del naixement.

Imagen: Nen explorant i analitzant tranquil·lament.

En general m’ha resultat un vídeo molt interessant i revelador però en un cas crec que es fa un plantejament susceptible de discussió: s’explica que els nadons reconeixen millor les expressions facials i els seus significats abans de les seves mares i després de dones que no coneixen molt més abans de conèixer les expressions dels seus pares i la resta d’homes.

L’explicació que es fa al vídeo per justificar-ho és que les dones són molt més expressives que els homes i això facilita a l’infant la interpretació, tanmateix, penso que tot depèn del temps que el nen passi amb una persona indiferentment si es la mare o el pare, fins i tot, penso que si un nadó passa la major part del temps amb una altra persona aquest serà capaç d’entendre les seves expressions amb més facilitats perquè seran les que li resultin significatives, les podrà relacionar amb vivències que hagin compartit i coneixerà un ampli ventall de expressions.

També vull esmentar un concepte del vídeo que és nou per a mi. Ens parla de les emocions morals que són l’orgull i la vergonya.

Aquestes emocions sorgeixen cap als dos anys juntament amb l’evolució de la ment infantil. En aquesta edat, més o menys, tots els nens comencen a tendre que representen un ésser únic i individual a la resta de persones al món, des de llavors, superen l’etapa de l’egocentrisme on el pensament infantil és massa simple i senten la vida des del seu punt de vista.

Imatge

Quan creen una imatge pròpia, autoconcepte, sorgeixen aquestes emocions que són l’orgull i la vergonya. Tots els nens experimenten les bones sensacions quan aconsegueixen un triomf però també el malestar quan no són capaços d’aconseguir alguna cosa. Aquestes dues emocions actuen com a reguladors de les motivacions personals i ajuden als nens a comprendre com se senten i a desenvolupar estratègies per avançar sobre aquestes frustracions o èxits. És una energia interna per a aprendre a evolucionar.

Per finalitzar, vull concloure mencionant un altre cop el que aquest vídeo ha revelat sobre el temperament o el caràcter, em sembla molt curiós i interessant. Més encara, no sabia que fos tan senzill modificar el temperament d’un nen per la manera en que es tractat pels adults de l’entorn. Sens dubte, els infants són molt vulnerables i als adults ens toca ser conscient de tot el que fem amb ells o davant d’ells perquè tot compta i pot donar una evolució més adequada o menys beneficiosa per a aquests.  

Deixo el vídeo que es troba en la web. També hi ha altres capítols de la mateixa sèrie:

http://www.tu.tv/videos/baby-human-sentir

També li podéu fer una ullada als vídeos " Los logros de tu bebé" d'aquest canal de youtube. Deixo un exemple:

L'emoció

Aquesta entrada també està enfocada a les emocions, i arribats a aquest punt ja hem consensuat durant les classes una definició que considerem completa i acceptada per la gran majoria de les meves companyes.

Després de cercar informació i possibles definicions per internet i altres recursos, varem decidir fer una definició agafant les idees més importants que havien recopil·lat.

Emoció. Resposta a un estímul intern o extern que provoca una alteració de l’ànim de manera involuntària o inconscient, intensa i de poca durada que crea una sensació agradable o desagradable que es manifesta en alteracions psicofisiològiques i expressions físiques en funció a la interpretació subjectiva de l’individu influenciat pel seu context cultural o context immediat.

Com que és una definició completa, més val anar pas per pas: Hem d’entendre per estímul qualsevol cosa, fet o sensació que ens afecti de qualsevol manera, per tant poden ser estímuls del nostre propi cos o extern a aquest.

Hem considerar que l’estat d’ànim té un caràcter més durador i fa referència a com ens sentim. També pensem que l’estat d’ànim d’una persona   és involuntari o inconscient però cadascú pot actuar amb voluntat per canviar aquesta situació, tanmateix els sentiments no són controlables.

Les sensacions aportades poden ser agradables o desagradables però sempre tenint present la amplia gamma que ens porta des de una alegria radical a una tristor radical. Les interpretacions segons la persona poden ser infinites i molts dispars.

A més, hem de tenir present la individualitat d’aquestes emocions, és a dir, n tothom sent el mateix ni de formes semblants. De igual manera un estímul pot o no evocar el mateix a una persona, fins i tot pot resultar indiferent per a algunes.  En relació amb això, cadascú té el seu bagatge cultural, el seu coneixement sobre patrons prosocials i, normalment es desitja continuar amb aquesta línia, tanmateix, cada persona interpreta pels seus coneixements globals cada context i actua en conseqüència.

La família, com a primer agent socialitzador influeix en el desenvolupament emocional de cada persona, i poc a poc, amb la seva immersió en el context social els infants aprenen a regular les seves conductes establint hipòtesis entre el que pensen que és correcte i el que no ho és.

Imatge

La conducta així es va regulant en cada persona a mesura que va tenint joc una interacció amb l’entorn però no tot està predestinat pels agents socialitzador. Evidentment les conductes es veuen influïdes en gran part però gràcies a l’experiència i al processos mentals de cadascú es va conformant una personalitat pròpia i una idea personal del que representa la socialització.

Amb aquestes explicacions varem tenir més o menys clar el que comporta una emoció i intrínsecament,  la importància de conèixer el què sentim i saber com les expressem.

Aquesta capacitat és el que entenc  per intel·ligència emocional, es tracta de saber avaluar el que sent, el que et passa per arribar a comprendre com és que t’afecten determinats estímuls, més endavant, únicament des d’aquesta comprensió, et proposes com transformar aquest sentiment en allò que vols ser. Segons el que pensis que és més o menys adequat actuaràs per superar aquestes emocions, si els teus components neurofisiológics t’ho permeten.

“Les emocions juguen un paper essencial en les relacions interpersonals i, per tant, en els conflictes i la seva resolució.” Bisquerra Alzina, Rafael. Educació emocional i convivència. (10/04/2013). Disponible en la web:

http://www.xtec.cat/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/b5b03852-74f7-4eb6-8b5d-5667fc57340a/edu_emocio.pdf 

Un estímul provoca un sentiment, després de la gestió d’aquest pots influir en l’emoció que expressaràs i que, posteriorment influirà en el teu estat d’ànim global.

A partir del llibre de l’anteriorment anomanerada  Sílvia Palou Vicens (2004) Emociones primarias y su alquímia. En Sentir y crecer. El crecimiento emocional en la infancia: Propuestas educativas (111-126). Barcelona: Graó.  Extrauré unes reflexions de cada emoció primària i justificaré perquè les he triat.

Amor

 -       Si te sientes amado, puedes amarte a ti mismo.

Penso que aquesta frase és certa perquè la gent es deixa influenciar massa pel que pensa la resta i és cert que afecta, però no ha de ser el determinant. D’altra banda que la gent t’estimi et dona la seguretat per creure en un mateix i veure que tens moltes qualitats bones. Hauria de tenir més pes els beneficis quan la gent t’estima i no tant el prejudicis quan la gent no t’estima.

Por

-          Ser prudente no quiere decir ser cobarde, sino reducir el riesgo al máximo. Con exceso, no permite avanzar, pero puede ser una virtud si evita grandes fracasos.

Aquesta frase per a mi té un significat molt important perquè em veig reflectida a mi mateixa. De vegades m’han intentat forçar o convèncer de fer algunes coses que jo no volia fer, no per por sinó perquè em conec a mi mateixa i, coneixent les meves circumstancies, en aquell precís moment puc avaluar si val la pena o no fer alguna cosa si  sé que no em portarà cap benefici. No és que sigui poruga, o avorrida, simplement em conec i no vull passar per certs moment si considero que no seré capaç de  recuperar-me del colp, prefereix enfrontar-me a aquests moments quan em vagi amb forces per abordar-lo.

Ràbia

-          Convencer con explicaciones cuando uno está fuera de sí, no sirve de nada, aún puede irritar más.

He triat aquesta frase perquè no va ser de les primeres que vaig triar, tanmateix quan vaig veure que algunes de les meves companyes l’esmentaven vaig adonar-me que sí, és una de les frases que vull remarcar perquè de vegades em costa recordar-ho. Pel meu caràcter, soc una persona molt tranquil·la i sempre que tinc qualsevol problema amb algú m’agrada dialogar per a solucionar les situacions. Poc a poc, he après que a molta gent una rabieta li pot angoixar tant que esdevé una lluita massa intensa que no pot atendre a cap diàleg. Hem d’aprendre també a acceptar les persones i respectar aquest temps de recuperació de la calma per a després poder parlar.

Tristor

-        Las experiencias dolorosas nos permiten ver nuestra vulnerabilidad como personas, nos hacen humildes ante los demás, y estos sentimientos nos acercan a los de otras personas. Este estado emocional de ternura puede ser muy gratificante si se procura un enfoque positivo.

Aquesta frase em recorda a una altra que diu “de vegades les persones que donen millor consell són aquells que han passat per moments molt durs”. Les experiències doloroses ajuden al desenvolupament integral de la persona sempre i quan aquesta faci l’esforç d’avaluar la situació per a lluitar, no si val queixar-se però no fer rés. En el moments difícils les persones necessitem estar envoltats de persones que ens estimen. També hem de deixar als nens passar per aquests moments, una sobreprotecció els farà més vulnerables quan siguin adults.

Felicitat

-          Poder reírse de uno mismo es una muestra de humildad y de tolerancia hacia uno mismo. Se puede proponer a los niños y también a los adultos.

És un exercici necessari per ser justos amb un mateix i ser forts quan rebem les injustícies dels altres. Si ens arribem a conèixer podrem superar les situacions que no ens mereixem. Hem de saber ser fidels a un mateix per poder ser feliços.

Com diu un escriptor dels estats units de literatura juvenill  “Maybe our favorite quotations say more about us than about the stories and people we're quoting.” ― John Green.

Jo també penso que les frases que he triat em defineixen molt més del que em pensava per això també deixaré dues més de cada emoció primària, també perquè recomano a qui m’estigui llegint que faci una ullada al capítol que he estat fent referències durant aquestes dues entrades de blog per a que es conegui millor.

-          Amar es complejo. No podemos partir de una imagen idílica y parcial de lo que comporta amar.

-          Todos los seres humanos buscan ser amados y reconocidos. Este sentimiento es, en muchos casos, el timón de nuestros comportamientos, de nuestros deseos y necesidades. Como maestros, y como  padres y madres, debemos tenerlo siempre presente.

-        Es importante que el miedo deje de ser una muestra de debilidad y se viva como un hecho cotidiano. Debemos convivir con el miedo y no negarlo.

-         El miedo, al mismo tiempo permite crear, también limita. Conocerla ayuda a crecer.

-         Hablar sobre lo que ha ocurrido, haciéndole ver que esta actitud no conduce a ninguna parte, aportando sugerencias y otras vías para resolver los problemas.

-         Demostrar a los niños que ya no estamos enfadados y que les queremos igual que antes es el mejor aprendizaje emocional.

-         Negar la tristeza no nos permite estar alegres.  Cuando mayor és la pérdida, mayor es la tristeza. Es una respuesta natural. Necesitamos un período de retraimiento y de dolor para adaptarnos a la nueva situación y volver a vivir sin aquello que nos falta. De aquí la importancia de reconocer y administrar la pena, en lugar de negarla

-         Preguntarnos qué nos aporta la situación que estamos viviendo. Las crisis o los momentos difíciles son momentos de cambio, de aprendizajes importantes, aunque sean duros.

-          Es una buena experiencia de juego excitarse, alterarse, probar el propio límite de la locura y volver de nuevo a la serenidad, a encontrar el equilibrio. Si hemos jugado a ello antes, tendremos más herramientas para la vida real.

-         La ironía, el humor, la sàtira, siempre que sea de buen gusto, son signos de inteligencia. Para poder transgredir, busca el transfondo de las palabras, interpretar la realidad desde diferentes puntos de vista... se necesita una buena dosis de creatividad y capacidad intelectual. Debería ser un factor tenido en cuenta cuando evaluamos a los niños.

“La creativitat és la intel·ligència passant-s’ho bé”. Albert Einstein.

Inici d'assignatura. Emocions.

Avanç de començar, vull recordar que aquesta entrada “enceta” un semestre i amb aquest, noves assignatures i noves sensacions, també faig aquesta entrada per fer una mena de presentació cap a l’assignatura Desenvolupament i Educació Socioemocional en la Primera Infància ja que em centraré en reflexionar sobre aquesta en particular.

Vull presentar l’assignatura primerament i després faré un comentari personal en conseqüència, he de dir que, tal i com podeu intuir pel títol, la temàtica girarà entorn els aspectes socioemocionals de la infància. Fent una aturada en aquesta paraula ja podem fer una divisió del que constarà l’assignatura: societat i emoció.

Tots tenim una idea més o menys acurada del que representa la societat però el que ens hem adonar a classe és que tenim molt poc clar el que és una emoció. La primera controvèrsia radicà en la pregunta que el professor va plantejar: Quina és la diferència entre una emoció i un sentiment? He de confessar que encara no ho tinc del tot clar ja que mai m’ho havia plantejat.

Penso que avui dia algunes paraules estan perdent el seu significat perquè les emprem gratuïtament; no sabem el que realment significa tanmateix les emprem i esperem que els altres, ajudats pel context, siguin capaços d’entendre’ns. La típica frase de “Jo ja m’entenc” no serveix doncs, perquè ens porta a ambigüitats, malentesos que després pocs són capaços d’afrontar i resoldre.  Aquesta és la primera reflexió que em porta el primer dia de l’assignatura: sabem tan poc sobre les nostres emocions que ni tan sols sabem emprar un llenguatge adient per entendre-les o expressar-les, en el cas contrari, les meves de classe i jo sabríem la diferència entre emoció i sentiment.

Personalment, crec que cada vegada més, i millor, em conec a mi mateixa. Els darrers 4 anys de la meva vida han sigut aquells que més m’han posat a prova, i consider que, tot i els meus alts i baixos, he arribat a un estat de tranquil·litat on estic contenta amb la persona que joc ara i dels meus avenços personals. He canviat molt com a persona gràcies a les experiències d’aquests darrers anys i puc valorar aquest procés perquè penso que he sigut capaç de comprendre’m a mi mateixa. No sé com i ni quan, però sé que un dia em vaig haver d’enfrontar al que amagava dins i aprendre a entendre com em sentia i perquè. A arrel d’això penso que ara soc molt més conseqüent i reflexiva, soc més amable amb les meves dificultats a la vegada soc exigent, sé posar-me en la pell dels altres i els sé respectar però el més important és li dedic més atenció a respectar-me a mi mateixa.

Segurament, encara hauré de millorar en aquest aspecte, el que trobo més dificultós és saber com tirar cap a endavant sempre, costi el que costi, ara ja hem conec però sento que em manquen estratègies. He aprés a estimar-me una mica més però to ti així és difícil avaluar-te  i no posar  excuses quan em trobo en situacions de frustració o tristesa intento ser sincera, justa i conseqüent. Esper que l’experiència d’aquesta assignatura m’orienti una mica més en aquest aspecte perquè penso que tothom necessita aquestes eines, encara més els educadors ja que haurem d’inculcar en els nens aquesta preocupació per conèixer-nos a un mateix.

En realitat, és la primera assignatura que he tingut en aquest curs i en tota la meva vida que tingués en compte les emocions com a base central d’estudi. Em sembla realment interessant i útil a la vegada que necessari, com ja he esmentat. La part cognitiva ja la hem vist reflectida en altres assignatures enfocades a la psicologia infantil com al primer anys, Desenvolupament cognitiu i lingüístic i en aquest any la Psicologia de l’Educació.

Aquesta nova assignatura l’entenc des d’un punt de vista general, és dir, crec que no només em formarà com a docent sinó que serà una de les eines més pragmàtiques ja que podré reflexionar i valorar, a més dels meus coneixements, la percepció de mi mateixa a la vegada que em donarà estratègies per a treballar adequadament com a mestra el desenvolupament social i emocionals dels nens en un context educatiu.

Crec que és una assignatura molt necessària en els graus docents però també a les escoles. Els nens necessiten treballar aquests aspectes i he de reconèixer el compromís del plantejament de l’assignatura perquè ens farà reflexionar sobre l’educació emocional. Algunes persones ja la defensaran com és el meu cas, i si encara tinc companyes que no s’ho plantegen o que dubtin de la seva necessitat agraeixo la proposta d’aquesta assignatura pel bé dels propis infants i de les generacions futures. 

L’educació emocional és necessària per a tothom, grans i petits, perquè una cosa tant immersa en un mateix, indissoluble com són les emocions s’han d’afrontar tal i com són

Llavors un altre objectiu que em plantejo de cara a aquesta nova assignatura és arribar a conèixer en profunditat aquest procés de desenvolupament dels infants relacionant la part cognitiva amb la part afectiva i aprendre com establir un entorn adequat per al bon desenvolupament i domini d’aquestes competències.

Després de parlar tant sobre les emocions, faig un quadre per recollir les emocions que em transmet l’inici d’aquesta nova assignatura

EMOCIONS POSITIVES	EMOCIONS NEGATIVES	EMOCIONS AMBIGÜES
Entusiasme . Vull saber més sobre les emocions perquè penso que és important a nivell individual i col·lectiu.	Por. Tinc por a no arribar a entendre els objectius de l’assignatura o de no comprometre’m amb les exigències que comporten.	Incertesa.   Pot ser que l’assignatura no m’acabi d’agradar o millor dit, de satisfer les meves necessitats i curiositats

Durant el transcurs de les classes va sorgir un nou terme amb la pregunta "Quines són les emocions primàries?" De primeres no sabia què pensar sobre a què feia referència allò de "primàries", varem coincidir que les emocions primàries són aquelles que són necessàries per a la supervivència de l'espècies, després de la lectura d'un capítol del llibre de Sílvia Palou Vicens (2004) Emociones primarias y su alquímia. En Sentir y crecer. el crecimiento emocional en la infancia: Propuestas educativas (111-126). Barcelona: Graó. 

Llavors, amb aquesta lectura ja podem contrastar les nostres concepcions sobre emocions amb una base més teòrica:

És necessari que ens centrem en aquelles emocions que són les primàries i així conèixer-les en profunditat per poder exposar-les tal i com toca en un àmbit educatiu sense deixar-nos endur per les nostres creences i vivències.

Considerem les emocions primàries l’amor, la por, la ràbia, la tristesa i l’alegria.

En un primer moment no considerava la ràbia com una de les emocions primordials per a la nostra subsistència, no pensava que fos necessària perquè pot ser molt improductiva, concebia 4 les emocions primàries, les esmentades anteriorment. Pot ser tenia una concepció de ràbia encaminada cap a una mena de frustració i aquesta porta intrínseca una por al fracàs de tot allò que anhelem.

Tanmateix, hi ha diferents tipus de ràbia amb un grau més o menys alt de contundència o intensitat.

L’estima.

L’ésser humà és per naturalesa un ser sociable perquè necessita establir vincles afectius  per garantir la seva seguretat i benestar. Primerament, els nadons necessiten la figura materna per garantir la seva subsistència però amb la pressa d’identitat pròpia la necessitat va més enllà. Necessitem ser reconeguts i reconèixer els altres.

En certa mesura la unió entre dues persones crea un vincle d’estima i es poden divisar dos tipus: l’amor immadur és aquell on dues persones esdevenen dependents una de l’altra, en canvi, l’amor madur es podria resumir amb la frase “t’estim perquè m’estimes”. Té en compte la responsabilitat que representa aquesta unió, assumeix la necessitat de tindre cura de l’altra persona i es preocupa per conèixer-la per poder respectar-la. Però mai es perd de vista la pròpia identitat.

Aquesta és la que considero una unió perfecta perquè comprèn de manera simètrica per part de les dues parts les mateixes funcions. No es tracta d’estimar a algú per tenir a algú al qual demanar-li protecció, va molt més enllà d’aquest pensament egoista perquè representa el compromís de lluita i l’esforç constant per cercar un equilibri on tots dos es beneficiïn en simbiosi de la seva presència.  

Vull remarcar la importància de conèixer i respectar l’altra persona i la necessitat que comporta de avaluar les nostres emocions i les dels altres, una relació pot funcionar sempre que  s’indagui en els sentiments i propici un diàleg sincer.

Imatge: "Do not fear failure." per a mi és una frase
 important que anima un esperit de superació i
aprendre a no ser massa dur amb un mateix.

La por actua com a mecanisme de defensa i adaptabilitat en l’entorn i sorgeix al començament de les nostres vides per la necessitat de protecció. En la maduresa és important conèixer les nostres por per tal de no fugir corrents quan ens topem amb obstacles, allò que ens provoca por pot ser superada amb una acció que ens retorni la seguretat. Evidentment, es troba estretament relacionada amb l’estima.

La tristor pot ser confosa de vegades amb la por o la ràbia i el pitjor és que la tristor es troba actualment desprestigiada per la societat. Sovint hem de sentir frases de tipus “ningú vol estar amb algú que és trist”, o la aparentment innocent “no estiguis trist”, considero que aquestes observacions encara indueixen a que les persones que es puguin sentir tristes encara se sentin culpables per sentir-se d’aquesta manera. La tristesa és necessària i em d’aprendre a viure amb aquesta i entendre-la, si em de plorar hem de plorar de la mateixa manera que si un és feliç ha de poder somriure tranquil·lament.   

Podem estar tristos si alguna cosa ens fa sentir d’aquesta manera el que hem de fer després de cercar un alleujament, és mirar de superar aquest estadi per aprendre de la situació i comprendre a un mateix.

L’alegria d’altra banda, la considero 100% necessària per a sobreviure i sense penedir-nos hem de cercar la nostra felicitat sempre i quan no ens comportem de manera injusta amb els altres.

Totes aquestes emocions poden aflorar quan ens relacionem amb els altres, per a mi, ser feliç o sentir-se agust amb un mateix té estreta relació amb com et sents amb els altres o com et relaciones i com t’afecta això. Per tant, hem de conèixer-nos primer a nosaltres mateixos per poder interactuar profitosament amb la resta, com un cicle viciós l’èxit a un nivell pot garantir l’èxit a l’altre. 

Comencem la història!

Al començament d'aquest semestre ens hem trobat amb l'assignatura de representació escènica i, com podeu deduir, les notícies des del primer dia eren sobre una escenificació. Hem de representar una història completa en un escenari amb públic real. En un primer moment pots pensar que es una gran enfeinada o fins i tot sorprendre't d'aquest propòsit: un musical per al grau d'Educació Infantil? 

El primer que hem hagut de fer, òbviament, és consensuar entre les membres del nostre grup una història per a presentar. Tot i que sembla senzill, hem de tenir en compte molts aspectes i fixar uns objectius. No ha de ser una història i punt, no, hem de pensar que és una història que els nens han de comprendre, ha d'agradar i ha de tenir un mínim de valor educatiu, si més no, una intenció de moralitat final. La sensació que volíem que el nostre musical transmetis és la d'aprendre o sortir de la sala amb la sensació que allò ha servit d'alguna cosa per a algun nen i no tant nens. 

He de dir que els primers dies de pluja d'idees jo vaig poder assistir a les reunions de les meves companyes perquè vaig estar malalta una setmana sencera, en tornar a classe vaig saber que la història que les meves companyes van pensar va ser rebutjada pel professor que s'encarrega d'avaluar la història, la música, el diàleg i les cançons. Varem aprofitar que no havia sentit encara la història inicial per aportar noves idees, les meves companyes no hem varen explicar la història sencera, només em varen dir que hi havia que millorar certs punts de la història. La història que elles varen pensar, tractava sobre el rapte del Sol i semblava que elles volíem que aixó continués sent present a la història.

Un dijous, a l'hora de representació escènica amb la professora que s'encarrega d'avaluar la part gràfica com l'escenografia, el vestuari i maquillatge, els altres grups que ja tenien la història acceptada varen compensar a idear el vestuari, nosaltres encara havíem de pensar una història nova o perfilar per a millorar la primera. Aquell dia vaig portar un llibre que vaig fer des de principi a final en el que em vaig proposar canalitzar les meves idees i inspiracions artístiques per petites que foren. En aquest llibre, a la primera pàgina vaig fer un dibuix sobre dos monstres dins s'un bosc d'arbres foscos amb el títol: Els monstres també s'espanten. A partir d'aquesta idea jo volia jugar amb la idea de les falses aparences on no tot és el que sembla que ha de ser, en aquest cas, uns monstres que d'entrada poden donar por, es trobaven espantats a un bosc fosc pel més mínim soroll. 

Una de les meves companyes, Sol, va veure el meu dibuix i de sobte sembla que li va vindre la inspiració perquè va agafar el meu llibre i el va mostrar a la resta de companyes que aquell dia varen venir: Zineb, Antònia i na Maria. Sol va dir "aquesta imatge és en si mateixa una història". 

Al començament, les altres tres no es pareixien tant impressionades com na Sol, varen treure un somriure, acceptaven que era un dibuix que els hi agradava però afirmaven que valia més tractar d'arreglar la primera història.Animada per na Sol, vaig començar a donar-li protagonisme als meus monstres i els vaig situar a una nova història, ja que no coneixia la història número 1. I si fem com si els monstres es poguessin sentir intimidats pels nens però al final es fan amics?. Aquesta va ser una idea senzilla i espontània, després va sorgir les primeres discrepàncies.

Algunes volíem continuar amb la historia número 1 perquè pensaven que era massa feina idear una història nova. Vaig demanar que em contessin entre totes la història però no vaig entendre-la sencera, jo crec que ni tan sols elles la coneixien bé per a ser capaces de narrar-la. Com que començaven a haver dues bandes: les de la nova història i les de l'antiga, varen començar a donar forma a la història dels monstres entre unes quantes, varen anar solucionant les possibles incoherències per a fer una història amb un sentit complet, i aquest és el benefici de crear una de nova, perquè penso que és més fàcil començar i solucionar les mancances d'allò que no està solidificat. Penso que una historia tancada és molt difícil de modificar aspectes del plantejament o del nus perquè, com un efecte papallona, allò que ara has tocat et destrossa una part de més endavant. Així doncs, la història dels monstres es va construir amb certa facilitat perquè si una cosa no agradava la podíem matissar sense que llençara per terra la resta de la història.

Quan la classe va acabar, varem quedar que si aquesta historia nova no acabava d'agradar podríem quedar el cap de setmana per intentar arreglar la història número 1 per a poder presentar al professor una alternativa per si una no agradava. 


En aquesta primera vegada que varem quedar vaig quedar amb una bona sensació perquè mentre em trobava al llit amb febre m'anaven notificant del procés del nostre musical i he de confessar ja pensava que la primera part resultaria la més dificultosa i la que ens trauria de polleguera a totes, però vaig anar amb una ment oberta i vaig intentar compensar els primers dies que no vaig poder estar per ajudar el més possible.Finalment he de dir que de vegades val més començar de nou, que no ens tanquem davant les alternatives i que no agafem estima a les nostres idees perquè pot ser una història que ens pot agradar moltíssim pot no ser adequada per a mostrar-la als nens de certes edats i per tant, s'ha de canviar.

Us adjunt una fotografia del dibuix "inspirador" del moment.