Puc concloure la meva experiència

Quina sort varem tenir de poder fer un assaig en l'escenari de la representació final per fer-nos una idea i anar a terreny conegut. Però encara sort que assagem un dia amb tot el vestuari perquè sinó hauria estat un desastre, almenys la meva escena primera.

No sabeu quant vaig riure amb la meva companya Sol. Aquest monstre apareix pel costat contrari al qual estic jo, surt de sobte, cantant i dirigint-se a mi. El dia de l'assaig vaig riure moltíssim, no podia parar, no podia cantar la meva part. Em va impressionar moltíssim.

Haig de dir també que aquest assaig ens va permetre veure actuar als altres grups i en certa manera pots fer comparacions amb el teu treball i el dels altres. Em vaig adonar que el nostre treball era més que suficient i que, fins i tot, havia fet emocionar a companyes de classe que ens feien de públic. Una companya ens va dir "he rigut i he plorat", tota una revelació per a nosaltres ja que no podem veire l'obra com a tercera persona. 

Varem sortir satisfetes.

El dia de la representació final va ser un dia de nervis. Totes les persones que havien allí mostraven signes d'estar nervioses. Nosaltres érem les últimes però així i tot estàvem ansioses per acabar aquest viatge d'una vegada. En arribar, ràpidament ens varem vestir amb els nostres vestits de monstres, el ca estava llest i les nenes s'adornaven el pèl i el mocador. 

En el que van semblar 10 minuts, ja havia passat el temps de preparació i escoltàvem als nens riure  i cridar en l'entrada. La sensació que em va inundar l'estómac va ser de responsabilitat de no defraudar a aquest public i a mi mateixa perquè tot el que havíem sofert havia de servir per a alguna cosa.

Varem anar corrent cap a aquell camerino col·lectiu improvisat i ens varem pintar amb ceres tota la cara, el coll, les parts de braç que no ens cobria la tela i les mans. Jo vaig repetir la prova del dia anterior i em vaig dibuixar un coll estret i unes mans esquelètiques.

Mentre que els primers grups assajaven, nosaltres estàvem en una cantonada a primera fila entre el públic. Podíem escoltar com els nens s'emocionaven i com de vegades uns altres s'avorrien.

Cada vegada estava més nerviosa, però sabia que no era para tant i que en el fons, sabia que tot anava a sortir bé.

El nostre moment va arribar. Em vaig col·locar darrere dels panells amb el meu bec i els meus aletes. Em vaig recordar "cal fer-ho com sempre".

La música va començar a sonar i no vaig poder evitar posar-me nerviosa. Vaig mirar  a Sol per última vegada per evitar la sorpresa del dia anterior. Vaig pensar què pot fallar? I em vaig adonar que respirava massa ràpid i que l'asma podria impedir-me cantar alt, de manera que em vaig posar a respirar profund.

Just quan jo feia la meva aparició, mostravem el món dels monstres amb tots els seus colors i lluentors. Mentre estava col·locada, simulant estar dormida, vaig poder escoltar un gran "oooh" dels nens i se'm va escapar un somriure. 

No podia veure el public perquè no hi havia llum així que pràcticament semblava que estava jo sola cantant per a nosaltres mateixes. Vaig cantar tot l'alt que vaig poder i després ja em van dir que se'm va escoltar perfectament. 

Quan va sortir Sol no vaig poder evitar riure'm una mica però no tant com el dia anterior. Aquesta vegada almenys vaig poder seguir dempeus sense retorçar-me de riure.

Durant tota l'obra ho vaig passar bé, l'únic problema que tènia, de moment, era que les meves ales estaven mal cosides i no podia estirar molt els braços, cosa a la qual no estava acostumada en els assajos. Però va sorgir un altre problema: el tècnic de llum i so sembla que no va tenir suficient amb un assaig i donar-li tot per escrit ( exemple: quan girem el panell apaga les llums, minut x).

El nostre treball i esforços de més de 3 mesos es va veure deslluernat donat el fet que el món dels monstres de vegades va deixar de brillar perquè s'havien encès les llums.

Un altre moment caòtic va ser quan estàvem llestes per fer una coreografia i la música no sonava. Totes miràvem cap a la cabina del tècnic amb esperances que s'adonés de l'error. Jo no sàvia que fer. Mirava a les meves companyes per intentar fer el que elles i dissimular el buit musical, però vaig veure que una ballava lliurement, una altra li manava missatges al tècnic "ara ballarem una cançó", "amb la llum del món dels monstres!", unes altres estaven petrificades i unes altres s'amagaven darrere d'unes altres. 

La música va sonar i em vaig sentir tan alleujada com si acabés de donar a llum un fill molt pessat.

Feiem els balls finals mentre podia veure al publico nens i majors, donant palmes i els somriures i crits d'alguns altres nens.

Malgrat els errors tècnique,s crec que va quedar acceptable, li va llevar fluïdesa i coherència però, segons m'han explicat, va ser una de les millors sinó la millor actuació de totes. I jo m'ho vull creure.

Aquí podeu veure el vídeo de la representació

http://www.youtube.com/watch?v=xlC0-msKeRE

I aquí un collage sobre el nostre treball

http://solsol.edu.glogster.com/va-de-monstres/

El meu Monstre

Imatge: Pterodàctil

Com haureu pogut veure en altres entrades el meu monstre té unes ales i un bec i podríem dir que està inspirat en els dinosaures voladors, els pterodàctils.

Com no sabia com fer el meu monstre les meves companyes varem suggerir aquesta idea perquè saben que m’agraden els dinosaures suposo. Com volíem varietat entre els nostres monstres em va semblar una bona idea, no hi havia cap amb ales i bec i seria força original i graciós.

1,30€ 0'5m.

28/05/13, 23:07h
Queden dos dies per l’assaig final al club diari Ibiza, en l’escenari que mai hem pogut trepitjar per assajar i no tinc el meu monstre fet. Amb prou feines fa dos dies em vaig decidir i anar a comprar una tela fluorescent per mi mateixa. La Vaig comprar de color groc perquè era la que més em semblava que podia brillar. Sí, la vaig comprar “a cegues” perquè no totes les teles fluorescents s’iluminen amb les nostres llums negres però ja la vaig provar i sí que em serveix. A més, em va costar molt barat.

Aquesta nit començaré pel que tinc: una samarreta blanca que he allargat una mica i la pintura que vaig agafar quan pintàvem el món dels monstres i vaig recollir en potets petits per no ser tan acaparadora d’endur-me totes les pintures i deixar a qui les necessiti sense.

No sabia molt bé com començar i vaig fer línies i va anar quedant d’aquesta manera.

També vaig cosir les teles a les mànigues sense molta preparació, així com vaig poder fer i imaginar. A ull. 

De moment ja no puc fer res més perquè estic massa cansada.

29/05/13, 22:36h

Aquesta nit faré el bec del meu monstre, afegeix unes fotografies del procés:

Després vaig unir les 3 peces i vaig pintar el bec amb pintura groga, després li vaig fer uns forats per passar un fil elàstic.

Imatge: Flamenc de la xarxa

Encara no sé molt bé com fer-me les cames perquè he de tenir en compte que tot allò que no sigui fluorescent desapareixerà damunt l’escenari. No tinc tant de temps ni material per fer-me unes cames senceres. Se’m va ocorre la idea de fer-me unes cametes molts finetes com les d’un flamenc aprofitant uns retalls de teles que em varen sobrar de les ales.

Vaig retallar unes tires fines i les vaig cosir a unes mitges negres per davant i per darrere, encara que sembla una idea senzilla vaig estar molt de temps mesurant i retallant les tires, també per cosir-les mentre les tenia posades per saber si ho estava fent recte o no.

Em feia mal l’esquena i era massa tard per continuar així que les mitges només varen tenir lines per davant i per darrere. I bé, així farè l'ensall de demà.

El món dels monstres terminats!

A continuació us faré un resum del que ha anat succeint els darrers dies sobre la configuració dels nostres panells, la base de l’escenografia.

Al final varem aconseguir el material suficient per elaborar el món dels humans. Sol va demanar des de Madrid dues llums negres i Maria va trobar un lloc on comprar 5 colors de pintura fluorescent, n’Antònia, directora musical, va portar paper continu i una pilota de plàstic de platja.

Nerea, directora de lletres i jo, varem començar a fer el sol. Amb cinta adhesiva de paper varem folrar la pilota i de seguida la varem pintar de groc. Varen ser uns minuts, una cosa menys que ens llevàvem de sobre, no ho havíem fet abans perquè no teníem les pintures però aquest dia les varem encetar.

En aixecar el cap varem veure que la resta de les nostres companyes estaven molt disperses, havíem quedat per fer el món dels monstres però, abans de pintar necessitàvem saber com muntaríem tot allò. Unes gravaven l’assaig d’altre grup, unes altres miraven teles amb la llum negra i altres movien cartrons.

Amb dos penjadors de roba amb rodes varem intentar crear 2 panells, atenció perquè l’elaboració d’aquests no va ser fàcil.

Teníem dues caixes enormes de cartró i volíem que fossin els panells, teníem un parell de canyes, el paper continu, cinta adhesiva d’embalar i filferro. El material era suficient però varen sorgir  bàndols diferents.  Unes defensaven que allò era massa poc i que necessitàvem molt més, altres companyes volien crear una mena de porta amb una cortina entre panell i panell i altres, com jo, volíem fer-ho el més senzill possible tal qual ho havíem pensat des del començament.

Després de molt raonar i escoltar, vaig veure que aquella discussió no tenia sentit, estàvem estressades perquè no tenim temps i a sobre, ens posem a debatre sobre coses sense importància: el que necessitem són escenaris millors o pitjors però els necessitem ja.

Vaig agafar el paper continu, els meus pinzells gruixuts, la pintura i vaig començar a dibuixar una mena d’estampat ètnic, d’aquells dibuixos que semblen una sanefa africana, més o menys. No sabia el que anava a dibuixar, no sabia com volia fer el món dels monstres però davant de tot aquell ambient em vaig adonar que no hi havia temps per voler fer les cosses tant bé. Un món de llums i colors abstractes ja seria suficient per al món dels monstres, de fet, no havia temps per a més.

El temps es va acabar i no varem avançar gaire, em vaig haver d’anar i una mica decebuda.

-

Un altre dia varem quedar per acabar el món dels monstres, en arribar vaig veure que la meva companya Zineb va continuar el que jo vaig deixar a mitges, va pintar un tros del paper continu.

Mentre anaven arribant les nostres companyes Zineb, Nerea i jo varem començar a pintar l’altra tros de paper continu per al món dels monstres. No havia res pensat així que vaig proposar “ per què no ens posem una mica de pintura a les mans i escampem la pintura de manera desigual per tot el paper amb diferents colors?” La idea va servir i varem començar.

De seguida varem veure que la pintura al tocar les mans s’eixugava una mica i no pintava gaire el paper, així que només ens pintàvem la punta dels dits amb pegots grans i l’escampàvem. Després va arribar Maria i ens va ajudar a acabar.

Quan varem anar a netejar-nos les mans, la nostra companya Sol va arribar. Sol i jo varem començar a muntar els panells, amb el cartró i tot allò. Les dues varem fer la versió inicial dels panells. A la barra de dalt del penjador varem afegir una canya que sostenia la capsa. La capsa, per damunt del penjador, l’amagava a dins seu i amb filferro i cinta adhesiva ho vam fixar tot a dalt. És una mica difícil d’explicar, espero que us faceu una idea perquè no varem fer fotografies d’aquell procés, estàvem massa concentrades,

Fotografia d'una companya. Estem: Zineb, jo, Nerea i sol.

Després varem mesurar la capsa i la varem tapar amb el papar continu ja pintat amb pintures fluorescents. Els trossos que es veien de la capsa el varem tapar amb altres trossos de paper continu i cinta adhesiva de paper. Finalment, quedaven les capses cobertes per un paper llarg i ample tot pintat.

Cuidàrem que tot estigués ben aferrat, tapat i pintat. Després varem començar amb el món dels humans ja que la darrera vegada que havíem quedat varem pensar en no aferrar tot els objectes que ja teníem preparats i utilitzar-los com a objectes fixos en l’escenari. D’aquesta manera també li varem donar un toc amb pintures fluorescents als arbres, ales flors, herbes i al núvol.

núvol.

Mentrestant altres companyes es dedicaven a donar el detall als altres elements del decorat del món humà i fixar els arbres a bidons d’aigua de plàstic amb terra i pedres. Fixaven els troncs dels arbres a la canya i després la ficaven al bidó. 

Com que l’hora de treball estava acabant i jo tenia treball a las 18:00h vaig sortir uns minuts abans de temps però els vaig deixar a llapis el dibuix d’unes muntanyes per a que li donessin color. 

El proper dia veuré com va quedar.

Agafem forces per a continuar

Després de la cridada d’atenció del nostre mestre i productor hem decidit quedar un dilluns més pel matí abans d’anar a classe per enllestir tot allò que ens va demanar i ASSAJAR.

Comencem per la tria de la nova cançó i aprofitant la darrera selecció de la llista, hem triat la segona cançó més votada i és Ojalá que llueva café de Juan Luís Guerra.

És una música molt animada i és feliç, això ens aporta un poc d’humor a les nostres quedades per a treballar i ens va bé per distendir i oblidar alguns xocs. Amb aquesta cançó agafem força.

-

Ja tenim una altra versió més musical i més digne, personalment la versió de piano no m’agradava res, i ja l’hem posat la lletra a la darrera de les darreres  cançons ( ja no volem pensar en cap cançó més!) i sembla que quasi tenim la mà trencada en posar lletra a les cançonetes. A més, la nostra directora d’escena, Zineb ha tingut un treball fàcil en aquest cas ja que només ha de tallar la cançó en dos i guardar el primer tros.

Sembla que aquest matí ens ha servit, hem avançat i complert totes les exigències de Toni. També pensem en una coreografia per a la penúltima cançó Dancing queen i, més o menys, pensem que la sabrem representar. De de tant i tant repetir i reorganitzar comencem a saber les nostres cançons i, fins i tot, les cançons de les companyes.

Fem un petit assaig i ens fixem en els detalls de tipus sempre hem d’entrar a l’escenari pel mateix lloc, sempre hem de tenir el mateix ordre, hem de tenir en compte no tapar a una altra companya, sempre hem de cantar mirant cap a endavant, etc. Poc a poc, estem agafant més fluïdesa i ja pensem que les pròximes representacions davant del mestre seran molt millors.

Finalment, aquell dimarts ho varem fer el millor possible, estàvem totes per primera vegada i varem rebre una felicitació per part dels mestres. Tot anava agafant forma i es notava que havíem fet feina. Ara només ens quedava assajar més, acabar la coreografia de la darrera cançó i alliberar-nos totes dels guions de la mà.

Bé, no només ens queda aixó, a banda, hem de tenir en compte que no tenim les llums ni les pintures fluorescents, per tant, no hem pogut començar el món dels monstres i encara no hem fet el vestuari.

Personalment, penso que recopilar tantes teles que s’iluminin no ens està servint de res. Per a què volem un tros de mocador amb 4 flors si el que necessitem és crear tot un cos de monstre. La meva companya Sol, guionista, no para de demanar-nos a totes que portem teles, però jo no en tinc, no vaig a comprar i tampoc m’agradaria fer-me una disfressa amb trossos aferrats a trossos perquè, com varem poder comprovar amb un intent del vestuari de la monstre entremaliada Maria, semblava un pallasso.

Necessitem possar-nos les piles per això, després d’una conversa varem decidir començar a delegar treball. Na Maria s’encarregarà de buscar on comprar llums negres ja que té un parell de contactes que pot ser li facilitin la tasca, també ha acceptat comprar les pintures perquè sap d’un bon lloc on pot ser les tinguin. La resta ens fem càrrec de portar altres materials per començar el món dels monstres el dijous proper.

Comencem a afrontar les responsabilitats.

Estem molt estressades però no ens quedem de braços creuats, penso que ja prou ens hem relaxat i que ens hem d’afanyar. Soc la directors d’escenografia i m’agradaria fer un bon escenari, un món de monstres suggerent i estimulant per als nens però no em veig amb els recursos suficients per començar.  Em fa molta il·lusió però no tinc recolzament ni temps. 

Moltes de les meves companyes pensen que hem d’invertir el temps en assajar però penso que és més urgent tenir tot acabat el més aviat possible per poder després assajar tranquil·lament. 

Jo ja em sé el meu diàleg i les meves cançons, necessito vestuari i escenografia.

Un dijous més

Aquest dijous hem arribat a la classe de las 16:00h per acabar el nostre decorat del món dels humans.

La directora d’escena, Zineb i jo, arribem ben d’hora els dijous perquè mengem en la universitat, després arriba la directora de la lletra, Nerea, que viu a Vila, després arriba la directora de vestuari, Na Maria que viu a prop de vila i, a partir d’aquí ja no sabem ben bé el que hem d’esperar.
Pot ser que no vingui ningú més o potser que en vingui una o dos. Si tenim en compte que som 8 persones és una mica descoratjador que siguem tan poques treballant sobre l’escenari. 

Hem arribat i quan hem sigut unes quatre persones hem començat a pintar el nostre decorat. Hem comprat 3 pots dels colors primaris i amb un parell de pinzells i pots de plàstic intentarem fer els colors que necessitem per al món dels humans. Tenim blau pel núvol, tenim groc per a algun detall de les flors i tenim magenta per a aquestes també. Hem de crear marró pel tronc de l’arbre, altres colors 

per als pètals de les flors i diferents tonalitats de verds.

Tot i que és una activitat senzilla i de la que es pot gaudir, en els nostres moviments i per la manera en la que agafem i estenem la pintura es nota que estem estressades i que el rellotge ens pega al cul. Tant poques mans, tant poc temps, un projecte tant ambiciós i les ganes poc a poc se’n van. Aquesta és la meva sensació i d’altres companyes meves.

Entenem que cadascú té la seva vida i té el temps ocupat en altres coses però sembla que el nostre treball i els nostres esforços estan agafant una dinàmica i aquesta és la tònica de tots els dies que de vegades arriba a cansar.

Sabem que na Felisa no pot assistir a les classes de la tarda perquè treballa, però no totes tenen aquesta responsabilitat. La qüestió és que algunes poden i altres no poden i és difícil d’acceptar quan saps que X persona mai arriba d’hora o que Y sempre se’n va abans d’hora o que Z ve 1 dia cada 4.

Alguns dies els dijous són productius, uns altres els dijous ens fan empipar a unes quantes i per altres els dijous és un dia light de feina.

L’únic que sé és que estem a poc dies d’un més per a la representació final i no tinc el meu vestuari preparat, ni tan sols sé com l’he de fer, amb quin material, no sé si he de comprar alguna tela o si m’he de coordinar amb altres companyes. Ara mateix, m’adono que estic massa implicada pot ser, ja que la meva part més individual està quedant endarrerida, que he estat ajudant a totes i esforçant-me per assistir quan quedem sempre i donar el 100% però a més de ser esgotador, no és just.

Sembla que tothom sap el que ha de fer fins que s’ha de portar el treball fet, llavors ens comencem a trobar amb problemes de tipus “no sabem on comprar les pintures fluorescents” i aquest és un dels temes que més m’estressa. Sabem des de principi de curs que volem fer una representació amb llum negre i encara no hem sigut capaces de tenir-les ( al menys localitzades).

La cosa pinta malament i no de colors fluorescents justament.

El primer assaig

Aquesta setmana, en dimarts, ha tocat fer un primer assaig amb el nostre mestres i productor. El títol que li pondria? Fracàs estrepitós.

Com sabeu anem quasi un mes endarrerides pels primers dies on no teníem història, i tots els nostres esforços resulten insuficients per avançar i anar bé de temps com les altres companyies de teatre. Hem estat ben ficades en el tema de les cançons i les lletres, estem orgulloses, ens agraden i ens ha costat prou tenir-les llestes però, tot això no és suficient.

Queda molt poc temps i no estem assajant, mai estem totes juntes, ni els dilluns quan quedàvem per les cançons, ni els dijous d’escenografia i vestuari ni tan sols els dimarts per representar amb Toni. Em dóna vergonya i tot.

Ens han dit que necessitem treballar més, que no es pot arribar a imaginar d’una manera lineal la nostra història si falten personatges i una persona s’encarrega de llegir el que no li toca i el que li toca. I és que és ben normal, hem anat a l’assaig sense haver assajat totes juntes, encara no ens sabem els diàlegs i les nostres cançons... un desastre.

El meu guió.

A més d’estar insegures perquè anem endarrerides i perquè és un compromís representar això davant d’un productor tant exigent, ens trobem que tres de les nostres companyes no han vingut i he de fer el meu paper i el de l’altra.

Es pot comprendre que algunes persones treballen i que a altres li puguin sorgir un imprevist, segurament jo també faltaré algun dia com ja he faltat al començament per estar malalta però he de confessar que ja comencen a haver les primeres decepcions. Començo a veure que hi ha gent que no està tant compromesa com al començament o com la resta de companyes i no m’agrada perquè afecta al resultat final del grup sencer.
Quedem molt malament llegint els diàlegs i més encara representant el que no ens toca, aclarint-nos entre nosaltres davant del mestre “no.. això no ho fas tu”, “al final això ho varem llevar”, “bé, ara li tocaria parlar a X”, etc.

És ben normal que el productor no es faci la idea i no sàpiga ben bé com orientar-nos perquè el problema és evident necessitem assajar més i totes. També ens va recomanar buscar una versió de la cinquena simfonia de Beethoven interpretada per orquestra ja que la del piano quedava una mica pobre i era massa ràpida. Tampoc estava satisfet amb el nostre final i ens va demanar una altra cançó per acabar la història i que tot quedés ben tancat i explicat.

Bé, aquests són els nostres objectius:

-          Trobar una altra cançó i afegir lletra

-          Canviar la cançó de Beethovem

-          Tancar el final

-          Començar a preparar coreografies

-          Aprendre el guió

-          Assajar

-          Assajar

-          Assajar

Els dijous d’escenografia

El mateix dia que varem acabar les nostres cançons, per la tarda, ens tocava la classe de la nostra mestra Carmen, que ens ajuda amb l’escenografia i el vestuari.

Aquell dia totes varem portar alguns materials que havíem seleccionat d’altres dies. Nerea havia portat dues samarretes XXL fluorescents i filferro, Sol havia portat materials dispars i mentre la directora de vestuari, Maria, arribava amb moltes caixes de cartró amb els seu cotxe.

Començant amb la directora de lletra, Nerea, varem agafar els seus materials i la fitxa del seu esborrany. Volia una panxa que li fes un monstre ben gras i per això va portar filferro però no sabia molt bé com enganxar-li, li vaig donar una idea: obrir la costura de davall i introduir filferro per fer un cercle. Després pels pantalons li vaig suggerir que fiqués les cames pels braços de la samarreta. El que es tracta és de fer-ho el més senzill possible.

Imatge pròpia: La nostra monstruosa Nerea.

Amb el cartró començaven a prendre forma el nostre decorat del món humà, ja que aquest era el més senzill d’imaginar. Volíem una història situada a les afores d’un poble rural, per tant, el primer que hem de fer són arbres, flors, herbes, algun núvol, etc.

Jo anava dibuixant al cartró, la resta retallava per poder recobrir-lo amb una cola especial que donaria resistència i duresa als decorats.

Les flors i les herbes no necessiten massa reforç però el nostre arbre necessitava guanyar pes per poder estar dret i recte per això li varem donar rugositat amb xurros fets de fulls de paper de diari enrotllats. 

Tot va quedar enllestit i estès per a eixugar-se i pintar amb pintura tradicional acrilica el proper dijous!