Concretem la nostra història

La nostra companys Felisa, va coincidir amb el nostre professor fora d’horari lectiu i va aprofitar per notificar-li que ja teníem una historia nova. Li va contar però només l’essència ja que no la teníem apurada del tot, tanmateix, semblava que la idea li havia agradat.

Quan na Felisa ens va avisar el cap de setmana, totes varem coincidir en quedar abans dels dimarts on veuríem el nostre professor per concretar més la historia i presentar-la com toca per intentar seduir-lo completament.

Vàrem continuar treballant amb la idea principal del rapte del Sol, a primera vista pot semblar senzill però ens varen sorgir molts problemes només amb aquesta qüestió:

-          On el pengem?

-          Com el pengem?

-          Què farà de Sol? L’hem de construir?

-          On l’amaguem?

Entre d’altres aquestes eren els primers problemes que es varen ajuntar amb el tema de la llum negra:

-          Podrem encendre i apagar les llums negres durant l’actuació?

-          En cas contrari... Com farem per que el món dels humans no s’ilumini i els dels monstres sí?

Després de possibles solucions varem aconseguir organitzar-nos fent un esborrany de dibuix d’escena per escena. D’aquesta manera resultaria més senzill anar visualitzant i concretant allò que la història ens demanava.

Aquest va ser el resultat final d’aquell dia:

Imatge de realització pròpia

Com vegeu, varem introduir el personatge del gos com a element transitiu entre els dos móns i, finalment, varem pensar en crear uns escenaris dobles, de les dues cares i que es poguessin girar sobre ells mateixos per fer un canvi d’escena ràpid. El món dels humans no brillaria i el món dels monstres sí perquè estarien pintats amb pintura especial.

Com es pot veure en aquest dibuix, na Zineb i Antònia que eren les nenes amb els seu gos, na Felisa, entrarien al món dels monstres en busca del Sol que s’havien emportat uns monstres. Poc a poc anàvem especificant el que anava passant però, com vegeu, encara eren uns esborranys per orientar-nos.

També varem decidir que el ca, arribats al món dels monstres donat per la màgia de l’entorn s’aixecava en dues potes i començava a parlar.

Fisn al  moment tenim un document on més o menys hem recollit els trets principals de la nostra història i amb aquest intentarem explicar-nos el millor possible al nostre professor ja que encara tenim moltes idees volant pel cap i estem ansioses per avançar més i més.

Va de Monstruos by onobol

No és una gran redacció, repeteix, aquest va ser un document que vaig fer a la nit per ajustar les nostres idees.

Encara no teníem el final ni els personatges repartits però ens donàvem per satisfetes perquè ja teníem una història que ens agradava i ens il·lusionava per presentar al mestre. 

Acomiadem l'assignatura

Per concloure el meu blog i les entrades de l’assignatura de Desenvolupament socioemocional, faré aquesta entrada per acomiadar el curs 2012-2013 del meu grau d’Eduació Infantil parlant sobre uns quants aspectes sobre l’assignatura.

Al començament, vaig fer una entrada per introduir l’assignatura i aquesta ha de contemplar aquells temes que vaig esmentar:

“serà una de les eines més pragmàtiques ja que podré reflexionar i valorar, a més dels meus coneixements, la percepció de mi mateixa a la vegada que em donarà estratègies per a treballar adequadament com a mestra el desenvolupament social i emocionals dels nens en un context educatiu. Llavors un altre objectiu que em plantejo de cara a aquesta nova assignatura és arribar a conèixer en profunditat aquest procés de desenvolupament dels infants relacionant la part cognitiva amb la part afectiva i aprendre com establir un entorn adequat per al bon desenvolupament i domini d’aquestes competències.”

He après al llarg d’aquest curs que el procés de desenvolupament afectiu i social dels nens és molt més complex del que m’esperava, si bé a l’assignatura de desenvolupament psicomotor del nen m’ha ajudat a comprendre com es desenvolupa físicament, tenint en compte el cervell i el cos com a un conjunt, aquesta assignatura m’ajuda a interrelacionar els conceptes i crear una imatge més ajustada del que representen aquestes primeres edats per als nens.

Com dic, el desenvolupament de la ment i el cos no van gaire separats, sinó que podríem ben dir que van de la mà. A mesura que el cos evoluciona la ment de l’infant també. Fins aquí, ja tots ens fem la idea, el que va resultar revelador per a mi, va ser les parts de bloc 1 on parlem de les emocions sí, però introduïm la part més important de tot el procés i de l’assignatura: la família.

La família és allò més determinant en el desenvolupament de la persona, a tots els nivells, i això és el que més destacaria de l’assignatura, si més no, del meu aprenentatge en general.

Conec la importància de les emocions, considero que més o menys sé com tractar-les i fins avui dia, puc entendre a les persones i em relaciono amb elles de manera productiva i sincera. Penso que és una de les coses més importants que una persona ha d’aprendre, a relacionar-se sense fer mal a un mateix ni als altres.  Però, el que sí que hem de tenir ben present és que la família ens determina i ens influeix fortament.

Si he de concloure amb una típica frase lapidaria seria: per crear un bon clima per a l’aprenentatge i que els nens estiguin capacitats per afrontar les tasques cognitives i emocionals que l’escola presenta, la família ha d’haver desempenyat el seu rol correctament. És a dir, les famílies són les primeres que han de saber com tractar les emocions dels nens perquè és a la llar on es creen les primeres estructures cognitives i afectives. Llavors una família que no ho ha estat fent bé ha perjudicant tant al seu fill que aquest no podrà ser feliç? No, no ho considero tant determinant. És cert que influeix, però si la família i l’escola (o altres institucions que faciliten informació i estratègies per actuar a les famílies sobre l’educació dels fills) es posen d’acord i s’entenen, poden arribar a treballar com a un equip educatiu que ajudarà de manera segura als nens per a créixer amb salut mental, emocional i física.

En algunes ocasions haurem escoltat el dit “L’educació és tasca de tota la societat”, docs bé, crec que d’aquest frase en podem extreure la concepció de comunitat educativa tant actual a les nostres escoles. Entenem la comunitat educativa més com a un conjunt de persones, com un esperit de col·laboració i respecte cap als nens per ajudar-los a créixer en un ambient afectiu.

Ara el meu compromís com a mestra, és treballar de molt més a prop amb les famílies. Crec que les famílies en molts dels casos no saben ben bé en el jardí que es troben quan tenen un fill, comporta molt més que estimar-los i cuidar les seves necessitats físiques. No vull responsabilitzar de tots els mals emocionals que un nen pugui tenir, sinó que penso que les famílies necessiten més recursos, més coneixements per educar els seus fills perquè segur que totes les famílies ho fan el millor que poden.

Ha sigut una assignatura ben interessant i pràctica tot i que em penso que ara mateix, possiblement, no em trobaria capacitada 100% per a tractar amb famílies que tinguin problemes a casa. Segurament aquest temes necessiten més pràctica i analitzar casos reals o ficticis, crec que seria un bon enfocament per a noves generacions d’estudiants d’educació infantil. Sabem que amb els anys de feina, amb la pràctica aprendrem a ser més assertius en les nostres decisions però em sento una mica insegura en aquest aspectes tot i que sé que no ho faré gaire malament, perquè tinc bones intencions i només miraré per fer el millor per els meus futurs alumnes i les seves famílies.  

Imatge:Per a mi, l’escola ha de ser com una família o millor.

Vull fer també, a continuació una mera d'avaluació de mi mateixa sobre l'assignatura:


Avaluació

Al llarg de tots els curs, he après que unes de les qüestions més importants per educar és la metodologia, sens dubte, i el que sempre recolzaré sigui la metodologia que es vulgui aplicar és que els aprenentatges han de resultar significatius per als alumnes.

És a dir, a de facilitar una manera de treballar els conceptes, les aptituds i les competències des d’un enfocament analític o de reflexió, mai ha de ser fruit d’una copia o d’una imitació d’allò que el professor exposa. Per aquesta raó, penso que aquesta manera de treballar l’assignatura, a partir dels blogs, ha resultat un altres cop, ben fructífer.

Ja hem treballat el blog en altres assignatures des del primer anys de carrera, hem fet reflexions i treballs per a aquest blog com si fos una manera d’estructurar els nostres coneixements i deixar-los d’una manera més accessible per a nosaltres i per a aquells que ens vulguin llegir. Si mireu els nostres perfils arribareu a les entrades del nostre primer any que certament recullen el mateix propòsits que aquestes entrades sobre l’assignatura de Desenvolupament Socioemocional.

Aquest blog, em dóna l’oportunitat de saber el que sé, tot i el joc de paraules, quan et trobes redactant sobre aquests temes tant complexos et pots adonar que, moltes vegades, no sabien que sabies tant. Permeteu que m’expliqui d’aquesta manera tant redundant però no ho sabria explicar millor. Sembla que el contingut de les meves entrades són diàlegs que mantinc amb jo mateixa.

Tot el que expresso en aquest blog té una fonamentació teòrica i és el resultat de moltes lectures i esforços per comprendre la realitat educativa de avui en dia i assimilar de manera reflexiva el que necessita l’educació per a que sigui adequada. Sempre que soc més crítica o vaig més enllà aclareixo que és a meva opinió i tot que molta gent no estarà d’acord amb molts dels temes que he tractat, els més polèmics, em reafirmo i asseguro que no estic parlant per parlar.

Encara que sembli senzill no ho és tant, és una feina molt exigent, ja que em veig compromesa a dir sempre el que penso i sustentar-ho amb fites de gran autors que estudiem a classe o al llarg de la carrera. He d’organitzar bé el que vull dir i relacionar els conceptes dins d’una gran cohesió, coherència i sempre, amb adequació perquè vull que tothom que em pugui arribar a llegir m’entengui.

M’acomiado des d’aquí i os desitjo un bon estiu.

I penseu... 

:)

El càstig

Vull parlar sobre uns dels temes més polèmics que surten inevitablement quan un parla sobre la família. El debat avui en dia és clar: moltes persones es qüestionen fins a on arriba la responsabilitat de les escoles i les de les famílies quan parlem de la disciplina.

Crec que aquest tema mereix una entrada sencera per poder explicar les circumstàncies actuals. Com podeu interpretar a partir del títol, el primer que vull aclarir és allò que entenem sobre el càstig.

El càstig és un arma de doble fil, si no la sabem emprar adequadament pot repercutir desmesuradament de forma negativa. De vegades el remei és pitjor que la malaltia i aquest és un dels casos. Pot semblar fàcil posar un càstig però en realitat és molt difícil que surti bé.

Si hagués de destacar un únic aspecte sobre aquest tema seria sens dubte la importància de ser coherents, en el sentit que no podem dir-li a un nen “has de fer A sempre” i, en de tant en tant dir-li, “has de fer B!”. A més de crear incertesa i inseguretats en el nen, el que estem demostrant als nostres fills o als nostres alumnes és que li manem coses quan no les tenim del tot clares. Com pot una persona dir que les coses s’han de fer d’una manera i llavors permetre o dir que es facin d’una altra? No té cap lògica ni per a la ment adolescent o infantil ni per a la ment adulta. Sinó penseu en aquelles persones que mai s’aclareixen i sempre es contradiuen, ens treuen de polleguera veritat? Doncs, als nens els passa el mateix. Poc a poc anirem perdent autoritat si els nens no veuen la necessitat o lògica del que els demanem.

No defenso els càstigs, però si hi ha algú els fa servir, al menys que tingui aquest aspecte molt en compte, Pot ser té fills o alumnes que, per les seves personalitats o pel vincle que tenen establit, compleixen i funcionen bé amb aquests càstigs. En aquest cas, al menys no els maregem.

Dic que no defenso els càstigs perquè penso que hauria de ser l’últim recurs.

Quan estem contínuament castigant a un nen li frenem les possibilitats de reflexió, es converteix en un nen que executa i compleix, en el millor dels casos. Aconseguirem una persona fàcilment manipulable, una persona amb poc caràcter crític i sense la força per anar en contra d’allò que no considera correcte. Seran persones complaents en un futur a llarg plaç.

També pot passar quan treballem amb premis, càstigs i premis van de la mà. En general, es parla de reforços i distingim els positius i els negatius. En definitiva, els reforços positius són aquells que fan entendre al nen que aquella conducta o aquella actuació és ben vista pels pares o la societat en si i per això poden continuar fent-ho. Pel contrari els reforços negatius serien allò que entenem per càstig. Moltes vegades els nostre fills es comporten de manera inacceptable i el sobrecarreguem amb crits i advertències, docs bé, en la majoria dels casos aquesta atenció és el que el nen cerca i li estem reforçant que continuï comportant-se d’aquesta manera quan es troba avorrit o estressat per rebre l’atenció de tothom.

Com vegem, totes les nostres actuacions haurien de ser valorades abans de posar-les en funcionament perquè és possible que els nostres missatges no arribin al nen tal i com ho pensem al cap.

Això no és el que necessitem i no són les millors armes per enfrontar-se a la vida en societat. Un nen necessita saber quines són les estructures famílies i comprendre quin és el seu rol, quines són les seves obligacions i quins són els seus drets. Un nen, sigui gran o petit, pot detectar amb certa facilitat la justícia, i en funció si aquest sent que allò que li demanem o el càstig que li posem no es just, el més raonable és que el nen s’imposi.

Quan un nen s’atreveix a dir-li als seus pares o als seus mestres que no farà allò perquè no li sembla just, molts adults poden interpretar aquest acte de valentia com un desafiament que no poden permetre perquè s’està qüestionant la seva autoritat.

En la meva opinió l’autoritat té molt menys pes que ser just i raonable. El que penso que seria el més encertat és treballar des del diàleg. Sabem que si un nen té un vincle afectiu segur amb els seus pares o mestre, és a dir, se’ls estima perquè per al nen aquestes persones mereixen respecte, és molt més possible que el nen accepti el rol que li toca. Només si som justos, remarco.

Altres aspectes que determinen que les normes, o càstigs siguin acceptats és que el nen comprengui el perquè de les coses, per això des d’aquí, si un pare m’està llegint, permeti’m suggerir-li que no argumenti més el famós “perquè jo ho dic” o “perquè soc el teu pare”, és molt més valent i educatiu per al seu fill que li expliqui les coses tal qual. Possiblement si no es veu amb els arguments suficients per explicar al seu fill perquè ha de fer allò que li mana, pot ser que s’estigui passant amb la seva autoritat i que el seu fill es reboti amb motius.

He d’apostar sens dubte, per una manera més humana de tractar als fills, més democràtica o més reflexiva, si em permeteu afirmar. No vull dir pas que tot s’hagi de qüestionar, no vull dir que la veu dels nens sempre tinguin la raó, el que vull dir és que podem tenir autoritat si la mereixem.

Si posem un càstig, prèviament haurem d’haver realitzat una altra tasca molt important: seure amb els nostres alumnes/fills per parlar sobre allò que es pot i no es pot fer. Si un nen compren fins a on arriben les seves llibertats i drets, quan es porti malament, sabrà que ha de complir el càstig només si ha entès la fase prèvia. Si mai hem parlat sobre que no es pot fer X, quan el nen faci X ell no sabia quin era el preu de fer-ho. Tinguem-ho sempre present.

Imatge: Sabrà la nena per què no ha de mossegar?

Sé que aquestes idees no són compatibles amb moltes persones i molts pares s’atreviran a dir que aquell qui diu que els càstigs no són productius és perquè no tenen fills. Bé, pot ser jo encara no tinc fills, però he sigut filla, tinc una germana més jove que jo i estic estudiant en base a uns quants pedagogs, mestres i psicòlegs i em penso que no dic cap bogeria.

Molts dels beneficis negatius dels càstigs es recullen en els experiments i estudis sobre el conductisme, que personalment, el deixaria per a animals dignes d’ensinistrament, en el cas de les persones, penso que gràcies al nostre cervell significativament superior als dels animals, permet unes estratègies més diferents d’actuació que situïn aquest òrgan com a protagonista. Sí, els nostres fills i alumnes tenen cervell, el més probable és que tinguin una ment entenedora i si li fem explicacions ho arribin a comprendre.

En front d’una situació de conflicte val molt més una bona explicació del perquè de les coses a un nen, molt més que apartar-lo de la situació amb ordres autoritàries. Per què no deixem als nens experimentar i aprendre amb la pràctica i l’anàlisi? Per què hauríem d’estar contínuament dient el que han de fer o el que no? Sabem ja de sobres, que no sempre funciona, és per això que defenso intentar amb altres mètodes.

I no vull parlar ja dels càstigs físics, em penso que, arribats a aquest punt de la història no té cap cabuda, ni dins d’una aula ni a la llar. En cap dels casos, per molt impossibles que siguin no es pot permetre un càstig d’aquest tipus i espero que això es comprengui. Mai de la vida ho podré defendre, allò que fas és allò que el teu fill aprèn.

Escola i família s’han de coordinar per treballar la disciplina, l’autoritat, els rols i les jerarquies d’una manera sana i coherent perquè els nens comprenguin que la vida en societat requereix unes normes i que cadascú ha de ser conseqüent amb els seus càstigs. Poc a poc, els nens adquiriran valors tals com el respecte, la capacitat d’autoavaluació, un criteri reflexiu, l’empatia, el sentit de l’ordre, la necessitat de sentir que s’actua amb correcció, l’assertivitat, l’altruisme, etc.  

Tot i que requereix un compromís de diàleg i de reflexió, els beneficis a curt i llarg plaç valen més que la pena. 

Ser y Tener. L'escola rural

Amb aquesta assignatura hem vist el documental Ser y Tener per fer una reflexió al respecte. El que anem a analitzar és l’actitud del mestre durant les seves classes, quin és el vincle que s’estableix amb els seus alumnes, com gestiona el temps i l’espai i, en especial, com treballa dia a dia les emocions a l’escola.

Es tracta d’un documental on es filma unes seqüències sobre un mestre d’escola rural d’un poble petit de França. Durant el vídeo es veuen imatges dins i fora de l’aula, majoritàriament amb els nens però també contemplen escenes on apareixen les famílies tant si fan una reunió amb el mestre a l’escola, com si és a la cuina de casa fent el possible per ajudar als seus fills amb les matemàtiques i l’ortografia.

Imatge de la pel·lícula on una mare ajuda al seu fill a fer les equacions. En aquesta escena el nen s'equivoca i la mare ho sol·luciona pegant-li i diguent.li la resposta correcta. 

El documental va ser gravat amb tota la franquesa possible, les escenes són nítides i sense efectes ni tallats, mostren la vida d’aquesta comunitat sense intervenir ni manipular el que allí es dóna. És un punt que vull remarcar perquè en molts documentals et preguntes si això realment ha passat o si ha estat manipular per induir-nos certes conclusions. En aquest documental sí que he sentit que es 

recollia el que allí passava i ens permetia transportar-nos en aquelles situacions tan reals.

Nicolas Philibert, el director, va donar a conèixer la seva obra l’any 2002, encara que per ser un poble tan rural i allunyat de la modernitat de les ciutats em va semblar que seria al menys d’una dècada més antic. No només per la roba, la qualitat de les imatges, les tasques familiars, el tracte que hi havia a les famílies, sinó que també per la metodologia del mestre. El que vull transmetre a trets generals és que en aquesta petita escola, el mestre havia d’educar en una mateixa sala a 12 nens entre 4 i 10 anys i ho feia apostant per una metodologia basada en l’autoritat. Hi ha una escena on els nens li diuen obertament que saben que ell és qui mana ni ells no, però apunten que quan siguin grans ells podran manar als seus nens. Sincerament, no penso que sigui un dels millors enfocaments de l’autoritat.

Independentment del títol del vídeo, he trobat un fragment on podéu veure aquesta escena del documental a partir del minut 0:26.

És cert que aquest mestre té en compte les disputes i els problemes dels infants, ho podem veure en una altra escena on dos nens majors s’havien barallat  i el mestre els fa seure junts per parlar sobre el perquè d’aquella situació. Tot i les bones intencions del mestre, considero que és una mica impacient, no deixa als nens parlar, ni deixa el temps que necessiten per a fer-ho, es limita a conduir la conversa tal i com ell vol que acabi: va fent preguntes tan explícites i tancades que només exigeix als nens dir “sí” o “no”, i en el millor dels casos una frase. Sempre ha fet als nens seguir unes normes que, personalment les vaig mancats de vàlua i prescindibles, com per exemple quedar tots drets al començar la classe darrere de la cadira fins esperar l’ordre del mestre per asseure. Amb aquests patrons, en molts dels casos els nens no saben si han de parlar o no, i si ho fan posen de cara d’esperar que aquest no lis recrimini.

Un altre exemple, és el nen que sembla més petit i es troba ansiós sempre a l’escola, parla molt, sempre afegeix alguna cosa quan parla algú o de vegades el professor. En varies escenes del documental, el mestre fa com si no escoltés el que el nen diu, o mentre parla li talla la frase per donar-li una ordre, si el nen li fa referències sobre un objecte, el mestre li lleva de les mans, l’aparta del seu abast i li mana una ordre.

D’altra banda, hem de considerar un aspecte també molt important, i és el to amb el qual el mestre s’expressa, és to suau i calmat però, segueix pensant que li manca paciència. En una escena on té als nens repassant números a la pissarra d’un en un, s’apropa una nena que se sent una mica insegura a l’hora de començar perquè no havia més espai per continuar la fila que els seus companys havien completat exitosament. El mestre li pregunta “Vols que et posi els puntets?” i, sense que la nena li contesti  aquest no només li posa els 3 puntets per començar i terminar una línia sinó que li fa un 7 a puntets per a que la nena ho repassi. Quan la nena acaba queda desconcertada, segurament no sap ni el que està fent.

Un altre cas, una nena està asseguda amb el mestre a la vora, aquest li fa contar fins al número que han après fins aquell dia. Quan la nena arriba al 6 i comença a dubtar, el mestre l’atabala amb un munt de preguntes “ja se t’ha oblidat? Si l’acabes de pintar!, què hem après avui?”, mentrestant és pot veure com la nena no presta gaire atenció a les explicacions d’aquest i no mira ni al seu full. Com que la nena no li contesta comença a donar-li cops en l’espatlla i a parlar-li molt a prop. Finalment, entre els companys i el mestre li diuen que ha de dir el 7. El to que usa el mestre sembla com de desesperació, penso que ell considera que ho fa molt bé i quan un dels seus nens no respon com ell s’ho espera li fa com ràbia. També quan un nen li diu, després del 6 va el 9 i el mestre li diu “Ah! Vaya está bien, ni si quiera hemos dado el 9 todavía.” No penso que sigui el més encertat per dir-li a nens que estan treballant els números de manera tan poc motivant i significativa.  

Al final del documental es pregunta el mestre “A usted que li hizo ser maestro?” i aquest comença a explicar com a arribat fins allí. Ens explica que el seu pare era un camperol emigrant que treballava la terra o en construccions i que li semblava un treball “molt, molt, penós”. Els seus pares desitjaven que no treballés la terra encara que, des de petit li agradava anar  a classe, donava classes particulars als nens de la seva edat i a menors, als seus cosins, etc. Pensa que no podria dedicar-se a un altre ofici perquè que li agrada treballar amb nens i és molt polit perquè els nens s’ho fan molt agradable to i ser una feina molt acaparadora.

Personalment, m’hagués agradat escoltar un altre argument per defendre que treballa de mestre. Hi ha molts mestres que diuen que els hi agraden els nens i que són molt agradables per a treballar amb ells, penso que no és el principal objectiu d’un mestre. En les circumstàncies en les que exerceix de mestre m’hagués agradat escoltar que vol facilitar als nens uns coneixements i aptituds que necessiten per a créixer com a persones, més en cara en un àmbit tan natural on possiblement els seus pares no poden dedicar-li o ensenyar-li certes competències bàsiques necessàries per a la vida com són la lògica matemàtica i el saber expressar-se i comprendre textos orals i escrits. Així doncs, la meva resposta atendria a un mestre que vol exercir de guia i ajudar a créixer als nens pel contrari, la resposta d’aquest mestre i de molts altres, atenen a una necessitat de ser valorats i tenir la capacitar d’estar per damunt dels altres.

És això el que em transmet, aquest mestre, per totes les seves reaccions amb els nens i amb les explicacions sobre els seus pares.

S’ha de tenir en compte els aspectes positius que aquest home aporta als nens, i és que dona oportunitat per a tractar els problemes amb els nens. Antigament, de la manera tradicional, qualsevol disputa suposa per als mestres una pèrdua de temps, per això es resolia posant un càstig. Avui dia estem treballant per a tenir més en compte les emocions i els sentiments dels alumnes per ajudar-los a resoldre els conflictes emocionals amb altres persones.  Aquest home li dóna importància, els seus objectius són bons però de vegades no ho du a terme de la millor manera, tot i així he de reconèixer els seus esforços per a educar els nens coneixent les emocions i desenvolupant empatia.  

Per a totes aquelles persones que estiguin interessades en veure el documental, deixo penjat un enllaç del document complet:

El període d'adaptació

Imatge: De camí a l'escola amb el pare

Després de tenir en compte l’anterior entrada que tracta sobre la importància de conviure i treballar les emocions a l’escola, hem de pensar ara sobre com s’inicia aquest procés.

Des de que els nens comencen la seva escolarització, sigui a l’edat que sigui, es veuen exposats a una situació desconeguda per a ells. El pas de casa a l’escola pot ser d’una longitud massa gran per a un nen petit al qual no rep l’ajuda necessària a adaptar-se.

El següent fragment ens emmarca una típica situació entre escola i família dins d’aquest procés:

“Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.”

Tot i que la mare cregui que el seu fill ja està capacitat per enfrontar-se sol a l’escola, la mestra és aquella qui contínuament ha d’avaluar com el nen passa per aquest procés i, segurament, la mestra en aquest cas, coneixerà quines són les vertaderes necessitats del nen.

Al començament, el algunes escoles, el procés d’adaptació requereix una participació constant i massa compromesa per a algunes famílies que treballen i les seves feines no li donen la facilitat o flexibilitat horària per encarregar-se d’aquesta tasca.

El primer que ha de fer l’escola és explicar amb total transparència el que representa aquest procés i la forta repercussió que provoca en el nen i en la seva escolaritat. En aquest sentit, considero que les explicacions de la mestra no seran suficients per una manera angoixada pel seu treball o que li resulti dificultós estar tan implicada en la tasca.

Malauradament, en el nostre país la criança dels fills no es té tan en compte com en altres i no rep la importància i atenció que mereix. De la mateixa manera que el temps de maternitat o paternitat són d’unes quantes setmanes en alguns països s’acosten més a la quantitat més encertada per a cuidar els nadons.

To i que és una lluita amb la qual totes les mares i pares es veuran a l’hora de educar un nen,  entre escola i família hem de fer el possible per ajudar als nens en aquest procés.

En comptes de justificar-se amb la necessitat de compliment d’una programació, considero que la mestra hauria d’haver aportat a la mare raons més convincents o exemples que corroboressin les seves argumentacions.  Per un pare o una mare és molt més comprensiu un exemple que el faci visionar les necessitats dels seus fills que un argument tècnic sobre el compliment de programacions.

Imatge: Aquest apodria ser una mare que acompanya el seu fill
els primers dies d'adaptació per investigar la classe.

Si la mestra no està del tot convençuda sobre la seguretat del nen en l’escola, és recomanable que es perllongui una mica més el procés d’adaptació, les passes cap a endavant són curtes, però un error pot fer un gran salt enrere. 

El següent vídeo resumeix breument què representa aquest procés per als nens:

Una Escola emocionable

Si ens preguntem què és allò que una escola ha de tenir en compte, hem de pensar immediatament en resoldre les necessitats dels seus alumnes. Per això hem de considerar des del seus context socials fins a les seves emocions.

L’escola a més d’educar per a la vida i abastir els coneixements i competències també ha de treballar les emocions, com bé he anat exposant al llarg del meu blog amb les reflexions d’aquesta assignatura.

Llavors, és el primer que ha d’entendre l’escola, ha de comprendre aquesta responsabilitat com si es tractés d’una filosofia o manera de fer. Tant els coneixements com les emocions han de tenir un paper important en l’escola.

Per què es fa tan necessari aquest aprenentatge en l’escola? Perquè primerament, comença aquesta educació a nivell familiar, però és a l’escola on els nens hauran de posar en pràctica els seus coneixements d’una manera més activa i continuada ja que, tots els dies els nens es veuran inundats per emocions diverses.

Totes les interaccions amb els mestres i amb altres companys ajuda al nen a comprendre com són les relacions sanes que han d’aprendre a practicar.

Si els vincles que els nens petits o nadons han d’establir amb els seus pares perquè són crucials per al bon desenvolupament, a l’escola els vincles amb el mestre i amb els companys és del tot imprescindible per a garantir un bon procés d’ensenyament-aprenentatge.

Imatge: Les primeres salutacions espontànies a l'entrada de l'escola.

Per garantir aquests vincles, és necessari també la col·laboració de les famílies per ajudar a adaptar-se a aquesta institució als seus nens. En el període d’adaptació els pares o mares han d’acompanyar els seus fills a l’escola i ajudar a explorar el nou entorn i les persones que allí s’hi trobaran. Als primers dies la confiança entre els infants i la mestra serà molt baixa però amb l’ajuda i el consentiment de la mare poc a poc el nen anirà descobrint que és un entorn tranquil on pot sentir-se segur ja que la mare confia en el mestre o mestra.

Els pares han de comprendre que, tot i ser un procés difícil perquè els nens poden arribar a sentir angoixes han de ser optimistes per a facilitar l’adaptació dels seus fills.

Després de superar el procés d’adaptació, el mestres han de començar a estimular des de ben petits totes les capacitats motores, sensitives i cognitives dels nens. Sempre des d’un punt de vista globalitzador, on les tasques es poden interrelacionar, els conceptes es poden descontextualitzar, les habilitats esdevenen competències, la curiositat i les necessitats infantils són contínuament respectades i valorades, les activitats han de ser significatives per al correcte aprenentatge dels nens i sobretot, han de donar la importància que li cal al paper de les emocions.

Llavors, des d’una intenció socialitzadora, els nens han d’aprendre en un bon clima, càlid de bona relació amb els altres i en un context constructivista.

Aquesta metodologia, la constructivista és la més compatible, des del meu punt de vista, per a garantir als infants la cobertura de totes les seves necessitats amb un procés d’ensenyament-aprenentatge que faciliti aquest desenvolupament integral com a persones.

Com he mencionat en altres entrades, un bon centre ha de realitzar la seva pròpia concreció curricular tenint en compte les lleis avui en dia estipulades per a comprendre, al menys, el objectius bàsics que aquesta fomenta i exigeix a les institucions.

Concretament, centrant-nos només en els objectius que una educació emocional ha de tenir en compte, esmentaré les següents:

L’autonomia. L’escola ha de facilitar al nen començar a ser més autònom en totes les tasques que siguin possibles, com són per exemple, els moment de rutines, del bany, del menjar, etc. Totes aquestes accions, ajustades a les seves possibilitats, demostren als nens que són molt més capaços del que es pensaven, per aquest mateix motiu contribueix a la construcció d’una bona imatge personal.

Aquest objectiu a aconseguir està íntimament relacionat amb les necessitats de seguretat dels nens. A més dels éxits personals, les relacions amb els altres també ajuda al nen a sentir-se segur. Quan un adult li reconeix el seu treball o un altre nen li té cura i participa activament, el nen se sent acollit amb tendresa.

Aquestes dues necessitats intervenen en el procés abans mencionat de la socialització perquè és necessari que un nen sigui segur i autònom per a que pugui relacionar-se correctament amb la resta.

Si sé com em sent quan m’estimen, sé que els altres també volen sentir-se estimats.

Imatge

Aquestes relacions asseguren una preparació constant i contínuament revisable que els ajudarà a adquirir competències i coneixements suficients per a poder relacionar-se amb els altres. Els nens esdevindran més empàtics i comprensius i això els ajudarà a poder solucionar els seus problemes emocionals íntims i aquells relacionats o provocats per els altres.

Per a ajudar a aquest aprenentatge integral des del treball de les emocions, l’escola primerament ha de comprendre aquesta necessitat de coordinació per a no crear inseguretats o malentesos en la llar. Tant l’escola com la família han de treballar seguint la mateixa línea per a que els nens no es vegin immers en un entorn incoherent i difícil de comprendre. 

Per a que les famílies es comprometin, aquestes han de sentir que són valorades a l’escola, i que formen part d’aquesta comunitat com a un tot. Les opinions i neguits dels pares han de ser escoltats i sobretot, si aquests ho necessiten, l’escola ha de facilitar eines i estratègies per a educar els seus fills.

En definitiva, el que totes les escoles o escoletes haurien de treballar són tots aquests objectius i possiblement uns altres. Cada institució ha de fer un estudi de les necessitats que presenten els alumnes, perquè cada context és ben diferent.  Llavors, si haguéssim de donar un únic consell a les escoles preocupades per al bon desenvolupament integral dels seus alumnes és que tinguin en compte les seves emocions tots els dies de la setmana i que per a aconseguir-ho han de tenir present les famílies.

Imatge: Els pares que tinguin la possibilitat o dels nens que els hi costi més l'adaptació, poden
 col·laborar en algunes activitats que la mestra pot proposar com ara explicar la professió. Són
estratègies que fa que el nen se senti més segur als primers dies. 

A la recerca d'una família perfecta

Un lugar para quedarse, de Sam Mendes (2009) és una comèdia dramàtica que ens ha fet comprendre els primers neguits típics d’una parella que formarà una família. Aquesta pel·lícula aporta molts punts de vista diferents del que suposa una família ja que es mostren famílies molts peculiars.

[Sinopsi ] 

Tràiler:

La història comença quan els protagonistes Burt i Verona s’adonen que no viuen en unes condicions òptimes per a la criança d’un fill. La seva casa no és suficient i el seu context en si els resulta pobre per a formar una família. Aquesta parella vol ser els pares perfectes i poder cobrir totes les necessitats de la seva futura filla, volen establir una bona família i per això recorren  als pares del protagonista, els únics avis que la nena tindrà però troben que aquests se’n van a Bèlgica a viure. Malauradament, les coses no giren tal qual s’esperaven i comencen a sentir l’ansietat típica d’aquell qui comença una aventura on res es pot assegurar, tret com diu la protagonista i futura mare de la història “Solo podemos controlar ser buenos con este bebé”.

Com que se senten com se sol dir “solos ante el peligro” decideixen emprendre un viatge per establir una nova família al costat d’alguns coneguts que els ajudin, aconsellin i recolzin en els casos que ho necessiten.  Amb aquest viatge la pel·lícula ens mostra tipus de famílies ben diferents, tot i que trobo en comú que totes els models mostrats pequen de ser massa exagerats. Són situacions portades a l’extrem per a caricaturitzar els errors que cometen moltes famílies i fer una hipèrbole de les diferents concepcions que cadascú pot entendre per família.

Amb el transcurs del viatge que fan, poden adonar-se que no existeix una fórmula màgica que pugui garantir formar una família perfecta, sinó que ells mateixos, com a pares han de reflexionar sobre quin tipus de pares volen ser. No han de seguir cap guió, no han d’adoptar cap model de familiars o amics, sinó que necessiten saber què és el que entenen ells per família perfecta.

És una lliçó que fa repensar el que cadascú entén per família i conclou amb un missatge clau: El que un pare i una mare han de tenir presents a l’hora de educar i tenir cura d’un fill és que se l’han d’estimar, han de cobrir les seves necessitats, han de ser justos i acompanyar-los en el seu creixement per a recolzar-los quan puguin aprendre a ser un ésser independent dins la societat.

Recomano que tot aquell que tingui fills o no, que vulgui tenir fills o no, vegi aquesta pel·lícula, pot ser us veureu reflectits de mala manera i podeu aprendre i riure dels vostres errors i parar per a rectificar-los. Tot i que la majoria de la pel·lícula els protagonistes es veure descoratjats i frustrats, finalment comencen la seva família amb uns vincles ben assegurats plens d’emoció i  voluntat per fer-ho el millor possible.