Ser y Tener. L'escola rural

Amb aquesta assignatura hem vist el documental Ser y Tener per fer una reflexió al respecte. El que anem a analitzar és l’actitud del mestre durant les seves classes, quin és el vincle que s’estableix amb els seus alumnes, com gestiona el temps i l’espai i, en especial, com treballa dia a dia les emocions a l’escola.

Es tracta d’un documental on es filma unes seqüències sobre un mestre d’escola rural d’un poble petit de França. Durant el vídeo es veuen imatges dins i fora de l’aula, majoritàriament amb els nens però també contemplen escenes on apareixen les famílies tant si fan una reunió amb el mestre a l’escola, com si és a la cuina de casa fent el possible per ajudar als seus fills amb les matemàtiques i l’ortografia.

Imatge de la pel·lícula on una mare ajuda al seu fill a fer les equacions. En aquesta escena el nen s'equivoca i la mare ho sol·luciona pegant-li i diguent.li la resposta correcta. 

El documental va ser gravat amb tota la franquesa possible, les escenes són nítides i sense efectes ni tallats, mostren la vida d’aquesta comunitat sense intervenir ni manipular el que allí es dóna. És un punt que vull remarcar perquè en molts documentals et preguntes si això realment ha passat o si ha estat manipular per induir-nos certes conclusions. En aquest documental sí que he sentit que es 

recollia el que allí passava i ens permetia transportar-nos en aquelles situacions tan reals.

Nicolas Philibert, el director, va donar a conèixer la seva obra l’any 2002, encara que per ser un poble tan rural i allunyat de la modernitat de les ciutats em va semblar que seria al menys d’una dècada més antic. No només per la roba, la qualitat de les imatges, les tasques familiars, el tracte que hi havia a les famílies, sinó que també per la metodologia del mestre. El que vull transmetre a trets generals és que en aquesta petita escola, el mestre havia d’educar en una mateixa sala a 12 nens entre 4 i 10 anys i ho feia apostant per una metodologia basada en l’autoritat. Hi ha una escena on els nens li diuen obertament que saben que ell és qui mana ni ells no, però apunten que quan siguin grans ells podran manar als seus nens. Sincerament, no penso que sigui un dels millors enfocaments de l’autoritat.

Independentment del títol del vídeo, he trobat un fragment on podéu veure aquesta escena del documental a partir del minut 0:26.

És cert que aquest mestre té en compte les disputes i els problemes dels infants, ho podem veure en una altra escena on dos nens majors s’havien barallat  i el mestre els fa seure junts per parlar sobre el perquè d’aquella situació. Tot i les bones intencions del mestre, considero que és una mica impacient, no deixa als nens parlar, ni deixa el temps que necessiten per a fer-ho, es limita a conduir la conversa tal i com ell vol que acabi: va fent preguntes tan explícites i tancades que només exigeix als nens dir “sí” o “no”, i en el millor dels casos una frase. Sempre ha fet als nens seguir unes normes que, personalment les vaig mancats de vàlua i prescindibles, com per exemple quedar tots drets al començar la classe darrere de la cadira fins esperar l’ordre del mestre per asseure. Amb aquests patrons, en molts dels casos els nens no saben si han de parlar o no, i si ho fan posen de cara d’esperar que aquest no lis recrimini.

Un altre exemple, és el nen que sembla més petit i es troba ansiós sempre a l’escola, parla molt, sempre afegeix alguna cosa quan parla algú o de vegades el professor. En varies escenes del documental, el mestre fa com si no escoltés el que el nen diu, o mentre parla li talla la frase per donar-li una ordre, si el nen li fa referències sobre un objecte, el mestre li lleva de les mans, l’aparta del seu abast i li mana una ordre.

D’altra banda, hem de considerar un aspecte també molt important, i és el to amb el qual el mestre s’expressa, és to suau i calmat però, segueix pensant que li manca paciència. En una escena on té als nens repassant números a la pissarra d’un en un, s’apropa una nena que se sent una mica insegura a l’hora de començar perquè no havia més espai per continuar la fila que els seus companys havien completat exitosament. El mestre li pregunta “Vols que et posi els puntets?” i, sense que la nena li contesti  aquest no només li posa els 3 puntets per començar i terminar una línia sinó que li fa un 7 a puntets per a que la nena ho repassi. Quan la nena acaba queda desconcertada, segurament no sap ni el que està fent.

Un altre cas, una nena està asseguda amb el mestre a la vora, aquest li fa contar fins al número que han après fins aquell dia. Quan la nena arriba al 6 i comença a dubtar, el mestre l’atabala amb un munt de preguntes “ja se t’ha oblidat? Si l’acabes de pintar!, què hem après avui?”, mentrestant és pot veure com la nena no presta gaire atenció a les explicacions d’aquest i no mira ni al seu full. Com que la nena no li contesta comença a donar-li cops en l’espatlla i a parlar-li molt a prop. Finalment, entre els companys i el mestre li diuen que ha de dir el 7. El to que usa el mestre sembla com de desesperació, penso que ell considera que ho fa molt bé i quan un dels seus nens no respon com ell s’ho espera li fa com ràbia. També quan un nen li diu, després del 6 va el 9 i el mestre li diu “Ah! Vaya está bien, ni si quiera hemos dado el 9 todavía.” No penso que sigui el més encertat per dir-li a nens que estan treballant els números de manera tan poc motivant i significativa.  

Al final del documental es pregunta el mestre “A usted que li hizo ser maestro?” i aquest comença a explicar com a arribat fins allí. Ens explica que el seu pare era un camperol emigrant que treballava la terra o en construccions i que li semblava un treball “molt, molt, penós”. Els seus pares desitjaven que no treballés la terra encara que, des de petit li agradava anar  a classe, donava classes particulars als nens de la seva edat i a menors, als seus cosins, etc. Pensa que no podria dedicar-se a un altre ofici perquè que li agrada treballar amb nens i és molt polit perquè els nens s’ho fan molt agradable to i ser una feina molt acaparadora.

Personalment, m’hagués agradat escoltar un altre argument per defendre que treballa de mestre. Hi ha molts mestres que diuen que els hi agraden els nens i que són molt agradables per a treballar amb ells, penso que no és el principal objectiu d’un mestre. En les circumstàncies en les que exerceix de mestre m’hagués agradat escoltar que vol facilitar als nens uns coneixements i aptituds que necessiten per a créixer com a persones, més en cara en un àmbit tan natural on possiblement els seus pares no poden dedicar-li o ensenyar-li certes competències bàsiques necessàries per a la vida com són la lògica matemàtica i el saber expressar-se i comprendre textos orals i escrits. Així doncs, la meva resposta atendria a un mestre que vol exercir de guia i ajudar a créixer als nens pel contrari, la resposta d’aquest mestre i de molts altres, atenen a una necessitat de ser valorats i tenir la capacitar d’estar per damunt dels altres.

És això el que em transmet, aquest mestre, per totes les seves reaccions amb els nens i amb les explicacions sobre els seus pares.

S’ha de tenir en compte els aspectes positius que aquest home aporta als nens, i és que dona oportunitat per a tractar els problemes amb els nens. Antigament, de la manera tradicional, qualsevol disputa suposa per als mestres una pèrdua de temps, per això es resolia posant un càstig. Avui dia estem treballant per a tenir més en compte les emocions i els sentiments dels alumnes per ajudar-los a resoldre els conflictes emocionals amb altres persones.  Aquest home li dóna importància, els seus objectius són bons però de vegades no ho du a terme de la millor manera, tot i així he de reconèixer els seus esforços per a educar els nens coneixent les emocions i desenvolupant empatia.  

Per a totes aquelles persones que estiguin interessades en veure el documental, deixo penjat un enllaç del document complet: