El càstig

Vull parlar sobre uns dels temes més polèmics que surten inevitablement quan un parla sobre la família. El debat avui en dia és clar: moltes persones es qüestionen fins a on arriba la responsabilitat de les escoles i les de les famílies quan parlem de la disciplina.

Crec que aquest tema mereix una entrada sencera per poder explicar les circumstàncies actuals. Com podeu interpretar a partir del títol, el primer que vull aclarir és allò que entenem sobre el càstig.

El càstig és un arma de doble fil, si no la sabem emprar adequadament pot repercutir desmesuradament de forma negativa. De vegades el remei és pitjor que la malaltia i aquest és un dels casos. Pot semblar fàcil posar un càstig però en realitat és molt difícil que surti bé.

Si hagués de destacar un únic aspecte sobre aquest tema seria sens dubte la importància de ser coherents, en el sentit que no podem dir-li a un nen “has de fer A sempre” i, en de tant en tant dir-li, “has de fer B!”. A més de crear incertesa i inseguretats en el nen, el que estem demostrant als nostres fills o als nostres alumnes és que li manem coses quan no les tenim del tot clares. Com pot una persona dir que les coses s’han de fer d’una manera i llavors permetre o dir que es facin d’una altra? No té cap lògica ni per a la ment adolescent o infantil ni per a la ment adulta. Sinó penseu en aquelles persones que mai s’aclareixen i sempre es contradiuen, ens treuen de polleguera veritat? Doncs, als nens els passa el mateix. Poc a poc anirem perdent autoritat si els nens no veuen la necessitat o lògica del que els demanem.

No defenso els càstigs, però si hi ha algú els fa servir, al menys que tingui aquest aspecte molt en compte, Pot ser té fills o alumnes que, per les seves personalitats o pel vincle que tenen establit, compleixen i funcionen bé amb aquests càstigs. En aquest cas, al menys no els maregem.

Dic que no defenso els càstigs perquè penso que hauria de ser l’últim recurs.

Quan estem contínuament castigant a un nen li frenem les possibilitats de reflexió, es converteix en un nen que executa i compleix, en el millor dels casos. Aconseguirem una persona fàcilment manipulable, una persona amb poc caràcter crític i sense la força per anar en contra d’allò que no considera correcte. Seran persones complaents en un futur a llarg plaç.

També pot passar quan treballem amb premis, càstigs i premis van de la mà. En general, es parla de reforços i distingim els positius i els negatius. En definitiva, els reforços positius són aquells que fan entendre al nen que aquella conducta o aquella actuació és ben vista pels pares o la societat en si i per això poden continuar fent-ho. Pel contrari els reforços negatius serien allò que entenem per càstig. Moltes vegades els nostre fills es comporten de manera inacceptable i el sobrecarreguem amb crits i advertències, docs bé, en la majoria dels casos aquesta atenció és el que el nen cerca i li estem reforçant que continuï comportant-se d’aquesta manera quan es troba avorrit o estressat per rebre l’atenció de tothom.

Com vegem, totes les nostres actuacions haurien de ser valorades abans de posar-les en funcionament perquè és possible que els nostres missatges no arribin al nen tal i com ho pensem al cap.

Això no és el que necessitem i no són les millors armes per enfrontar-se a la vida en societat. Un nen necessita saber quines són les estructures famílies i comprendre quin és el seu rol, quines són les seves obligacions i quins són els seus drets. Un nen, sigui gran o petit, pot detectar amb certa facilitat la justícia, i en funció si aquest sent que allò que li demanem o el càstig que li posem no es just, el més raonable és que el nen s’imposi.

Quan un nen s’atreveix a dir-li als seus pares o als seus mestres que no farà allò perquè no li sembla just, molts adults poden interpretar aquest acte de valentia com un desafiament que no poden permetre perquè s’està qüestionant la seva autoritat.

En la meva opinió l’autoritat té molt menys pes que ser just i raonable. El que penso que seria el més encertat és treballar des del diàleg. Sabem que si un nen té un vincle afectiu segur amb els seus pares o mestre, és a dir, se’ls estima perquè per al nen aquestes persones mereixen respecte, és molt més possible que el nen accepti el rol que li toca. Només si som justos, remarco.

Altres aspectes que determinen que les normes, o càstigs siguin acceptats és que el nen comprengui el perquè de les coses, per això des d’aquí, si un pare m’està llegint, permeti’m suggerir-li que no argumenti més el famós “perquè jo ho dic” o “perquè soc el teu pare”, és molt més valent i educatiu per al seu fill que li expliqui les coses tal qual. Possiblement si no es veu amb els arguments suficients per explicar al seu fill perquè ha de fer allò que li mana, pot ser que s’estigui passant amb la seva autoritat i que el seu fill es reboti amb motius.

He d’apostar sens dubte, per una manera més humana de tractar als fills, més democràtica o més reflexiva, si em permeteu afirmar. No vull dir pas que tot s’hagi de qüestionar, no vull dir que la veu dels nens sempre tinguin la raó, el que vull dir és que podem tenir autoritat si la mereixem.

Si posem un càstig, prèviament haurem d’haver realitzat una altra tasca molt important: seure amb els nostres alumnes/fills per parlar sobre allò que es pot i no es pot fer. Si un nen compren fins a on arriben les seves llibertats i drets, quan es porti malament, sabrà que ha de complir el càstig només si ha entès la fase prèvia. Si mai hem parlat sobre que no es pot fer X, quan el nen faci X ell no sabia quin era el preu de fer-ho. Tinguem-ho sempre present.

Imatge: Sabrà la nena per què no ha de mossegar?

Sé que aquestes idees no són compatibles amb moltes persones i molts pares s’atreviran a dir que aquell qui diu que els càstigs no són productius és perquè no tenen fills. Bé, pot ser jo encara no tinc fills, però he sigut filla, tinc una germana més jove que jo i estic estudiant en base a uns quants pedagogs, mestres i psicòlegs i em penso que no dic cap bogeria.

Molts dels beneficis negatius dels càstigs es recullen en els experiments i estudis sobre el conductisme, que personalment, el deixaria per a animals dignes d’ensinistrament, en el cas de les persones, penso que gràcies al nostre cervell significativament superior als dels animals, permet unes estratègies més diferents d’actuació que situïn aquest òrgan com a protagonista. Sí, els nostres fills i alumnes tenen cervell, el més probable és que tinguin una ment entenedora i si li fem explicacions ho arribin a comprendre.

En front d’una situació de conflicte val molt més una bona explicació del perquè de les coses a un nen, molt més que apartar-lo de la situació amb ordres autoritàries. Per què no deixem als nens experimentar i aprendre amb la pràctica i l’anàlisi? Per què hauríem d’estar contínuament dient el que han de fer o el que no? Sabem ja de sobres, que no sempre funciona, és per això que defenso intentar amb altres mètodes.

I no vull parlar ja dels càstigs físics, em penso que, arribats a aquest punt de la història no té cap cabuda, ni dins d’una aula ni a la llar. En cap dels casos, per molt impossibles que siguin no es pot permetre un càstig d’aquest tipus i espero que això es comprengui. Mai de la vida ho podré defendre, allò que fas és allò que el teu fill aprèn.

Escola i família s’han de coordinar per treballar la disciplina, l’autoritat, els rols i les jerarquies d’una manera sana i coherent perquè els nens comprenguin que la vida en societat requereix unes normes i que cadascú ha de ser conseqüent amb els seus càstigs. Poc a poc, els nens adquiriran valors tals com el respecte, la capacitat d’autoavaluació, un criteri reflexiu, l’empatia, el sentit de l’ordre, la necessitat de sentir que s’actua amb correcció, l’assertivitat, l’altruisme, etc.  

Tot i que requereix un compromís de diàleg i de reflexió, els beneficis a curt i llarg plaç valen més que la pena.