Vull parlar sobre
uns dels temes més polèmics que surten inevitablement quan un parla sobre la família.
El debat avui en dia és clar: moltes persones es qüestionen fins a on arriba la
responsabilitat de les escoles i les de les famílies quan parlem de la
disciplina.
Crec que aquest
tema mereix una entrada sencera per poder explicar les circumstàncies actuals.
Com podeu interpretar a partir del títol, el primer que vull aclarir és allò
que entenem sobre el càstig.
El càstig és un
arma de doble fil, si no la sabem emprar adequadament pot repercutir
desmesuradament de forma negativa. De vegades el remei és pitjor que la
malaltia i aquest és un dels casos. Pot semblar fàcil posar un càstig però en
realitat és molt difícil que surti bé.
Si hagués de
destacar un únic aspecte sobre aquest tema seria sens dubte la importància de
ser coherents, en el sentit que no podem dir-li a un nen “has de fer A sempre”
i, en de tant en tant dir-li, “has de fer B!”. A més de crear incertesa i
inseguretats en el nen, el que estem demostrant als nostres fills o als nostres
alumnes és que li manem coses quan no les tenim del tot clares. Com pot una
persona dir que les coses s’han de fer d’una manera i llavors permetre o dir
que es facin d’una altra? No té cap lògica ni per a la ment adolescent o
infantil ni per a la ment adulta. Sinó penseu en aquelles persones que mai s’aclareixen
i sempre es contradiuen, ens treuen de polleguera veritat? Doncs, als nens els
passa el mateix. Poc a poc anirem perdent autoritat si els nens no veuen la
necessitat o lògica del que els demanem.
No defenso els càstigs,
però si hi ha algú els fa servir, al menys que tingui aquest aspecte molt en
compte, Pot ser té fills o alumnes que, per les seves personalitats o pel
vincle que tenen establit, compleixen i funcionen bé amb aquests càstigs. En
aquest cas, al menys no els maregem.
Dic que no
defenso els càstigs perquè penso que hauria de ser l’últim recurs.
Quan estem
contínuament castigant a un nen li frenem les possibilitats de reflexió, es
converteix en un nen que executa i compleix, en el millor dels casos. Aconseguirem
una persona fàcilment manipulable, una persona amb poc caràcter crític i sense
la força per anar en contra d’allò que no considera correcte. Seran persones
complaents en un futur a llarg plaç.
També pot passar
quan treballem amb premis, càstigs i premis van de la mà. En general, es parla
de reforços i distingim els positius i els negatius. En definitiva, els
reforços positius són aquells que fan entendre al nen que aquella conducta o
aquella actuació és ben vista pels pares o la societat en si i per això poden
continuar fent-ho. Pel contrari els reforços negatius serien allò que entenem
per càstig. Moltes vegades els nostre fills es comporten de manera inacceptable
i el sobrecarreguem amb crits i advertències, docs bé, en la majoria dels casos
aquesta atenció és el que el nen cerca i li estem reforçant que continuï
comportant-se d’aquesta manera quan es troba avorrit o estressat per rebre l’atenció
de tothom.
Com vegem, totes les
nostres actuacions haurien de ser valorades abans de posar-les en funcionament
perquè és possible que els nostres missatges no arribin al nen tal i com ho
pensem al cap.
Això no és el que
necessitem i no són les millors armes per enfrontar-se a la vida en societat.
Un nen necessita saber quines són les estructures famílies i comprendre quin és
el seu rol, quines són les seves obligacions i quins són els seus drets. Un nen,
sigui gran o petit, pot detectar amb certa facilitat la justícia, i en funció
si aquest sent que allò que li demanem o el càstig que li posem no es just, el
més raonable és que el nen s’imposi.
Quan un nen s’atreveix
a dir-li als seus pares o als seus mestres que no farà allò perquè no li sembla
just, molts adults poden interpretar aquest acte de valentia com un desafiament
que no poden permetre perquè s’està qüestionant la seva autoritat.
En la meva opinió
l’autoritat té molt menys pes que ser just i raonable. El que penso que seria
el més encertat és treballar des del diàleg. Sabem que si un nen té un vincle
afectiu segur amb els seus pares o mestre, és a dir, se’ls estima perquè per al
nen aquestes persones mereixen respecte, és molt més possible que el nen
accepti el rol que li toca. Només si som justos, remarco.
Altres aspectes
que determinen que les normes, o càstigs siguin acceptats és que el nen
comprengui el perquè de les coses, per això des d’aquí, si un pare m’està
llegint, permeti’m suggerir-li que no argumenti més el famós “perquè jo ho dic”
o “perquè soc el teu pare”, és molt més valent i educatiu per al seu fill que
li expliqui les coses tal qual. Possiblement si no es veu amb els arguments
suficients per explicar al seu fill perquè ha de fer allò que li mana, pot ser
que s’estigui passant amb la seva autoritat i que el seu fill es reboti amb
motius.
He d’apostar sens
dubte, per una manera més humana de tractar als fills, més democràtica o més
reflexiva, si em permeteu afirmar. No vull dir pas que tot s’hagi de
qüestionar, no vull dir que la veu dels nens sempre tinguin la raó, el que vull
dir és que podem tenir autoritat si la mereixem.
Si posem un
càstig, prèviament haurem d’haver realitzat una altra tasca molt important:
seure amb els nostres alumnes/fills per parlar sobre allò que es pot i no es
pot fer. Si un nen compren fins a on arriben les seves llibertats i drets, quan
es porti malament, sabrà que ha de complir el càstig només si ha entès la fase
prèvia. Si mai hem parlat sobre que no es pot fer X, quan el nen faci X ell no
sabia quin era el preu de fer-ho. Tinguem-ho sempre present.
 |
| Imatge: Sabrà la nena per què no ha de mossegar? |
Sé que aquestes
idees no són compatibles amb moltes persones i molts pares s’atreviran a dir
que aquell qui diu que els càstigs no són productius és perquè no tenen fills.
Bé, pot ser jo encara no tinc fills, però he sigut filla, tinc una germana més
jove que jo i estic estudiant en base a uns quants pedagogs, mestres i
psicòlegs i em penso que no dic cap bogeria.
Molts dels
beneficis negatius dels càstigs es recullen en els experiments i estudis sobre
el conductisme, que personalment, el deixaria per a animals dignes d’ensinistrament,
en el cas de les persones, penso que gràcies al nostre cervell
significativament superior als dels animals, permet unes estratègies més
diferents d’actuació que situïn aquest òrgan com a protagonista. Sí, els
nostres fills i alumnes tenen cervell, el més probable és que tinguin una ment
entenedora i si li fem explicacions ho arribin a comprendre.
En front d’una
situació de conflicte val molt més una bona explicació del perquè de les coses
a un nen, molt més que apartar-lo de la situació amb ordres autoritàries. Per
què no deixem als nens experimentar i aprendre amb la pràctica i l’anàlisi? Per
què hauríem d’estar contínuament dient el que han de fer o el que no? Sabem ja
de sobres, que no sempre funciona, és per això que defenso intentar amb altres
mètodes.
I no vull parlar
ja dels càstigs físics, em penso que, arribats a aquest punt de la història no
té cap cabuda, ni dins d’una aula ni a la llar. En cap dels casos, per molt
impossibles que siguin no es pot permetre un càstig d’aquest tipus i espero que
això es comprengui. Mai de la vida ho podré defendre, allò que fas és allò que
el teu fill aprèn.
Escola i família
s’han de coordinar per treballar la disciplina, l’autoritat, els rols i les jerarquies
d’una manera sana i coherent perquè els nens comprenguin que la vida en
societat requereix unes normes i que cadascú ha de ser conseqüent amb els seus
càstigs. Poc a poc, els nens adquiriran valors tals com el respecte, la
capacitat d’autoavaluació, un criteri reflexiu, l’empatia, el sentit de l’ordre,
la necessitat de sentir que s’actua amb correcció, l’assertivitat, l’altruisme,
etc.
Tot i que
requereix un compromís de diàleg i de reflexió, els beneficis a curt i llarg
plaç valen més que la pena.
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.jpg)
